Ferran Martínez: "Si guanyes molts diners, no té sentit no saber res de finances"

Porti’ns al dia que es va retirar. ¿El va viure amb amargor?

Per a mi va ser traumàtic. Venia de jugar a Itàlia. Estava físicament perfecte. Acabava de competir als play-offs pel títol amb un equip anomenat Fabriano. Havia jugat molt bé i tenia un acord verbal amb la Lottomatica de Roma, el campió. Anava a firmar per dos anys. Potser haurien sigut els últims anys, però es va frenar en sec. El meu repte, ja que havia guanyat la Lliga a Espanya i a Grècia, era també guanyar-la a Itàlia. I en un partit de la selecció catalana al Palau Sant Jordi, a la roda d’escalfament vaig notar un crac al genoll. Vaig saber de seguida que seria molt greu. Em vaig trencar tots els cartílags, menisc... Em van operar i ja vaig veure que havia de retirar-me.

Amb 35 anys.

Sí, era el 2002. Però de seguida em vaig posar les piles. Em vaig mentalitzar ràpid.

Va ser un dol curt.

Com soc molt positiu, vaig dir: ‘¡Hòstia, ara tinc una cosa que mai he tingut, que és temps!’. Perquè des dels 15 anys la meva vida havia sigut entrenar i jugar sense parar. Així que vaig començar a estudiar molt per adquirir coneixements, tot i que durant la meva carrera com a jugador ja ho havia fet.

¿Què havia estudiat?

Havia fet programació, computació, coses d’aquestes. Però en aquella època em deien que havia d’escollir: estudiar o jugar.

¿Els clubs?

No, les universitats. No existia internet i tot havia de ser presencial. I més en carreres com a Informàtica, que era molt inicial.

¿És la que volia fer?

Sí, tot i que vaig començar Empresarials i Econòmiques. No les vaig acabar. El que més m’interessava era poder adquirir molts coneixements, més que tenir un títol per si mateix.

¿I va aprendre de finances?

Mentre jugava jo ja havia creat un model propi d’inversió que funcionava bastant bé. Era molt disciplinat i ja havia començat a programar fulls de càlcul quan ni encara existia Excel.

¿Ho va fer sol?

Sí, sí. M’agradava molt la tecnologia i em vaig plantejar com podia utilitzar-la per portar una bona planificació financera i d’inversions. De fet, viatjava inicialment amb un portàtil que pesava cinc quilos. La gent no ho entenia. Parlo de l’any 90. Tothom em deia: ‘¿On vas amb això?’.

¿I aquesta preparació li va servir perquè aquell moment traumàtic no ho fos tant?

En els últims anys de la meva carrera, de 1999 al 2002, va esclatar la bombolla tecnològica. Unes inversions que havia fet a través d’un banc van anar molt malament, amb tres anys de caigudes continuades de renda variable. Quan em vaig retirar, en lloc d’enfadar-me amb el banc, vaig passar dos anys formant-me en borsa.

¿Ho va perdre tot?

No, vaig perdre només una part. Després d’estudiar a fons el tema, me’n vaig anar al banc que m’havia perdut les inversions i al final els vaig dir jo el que havien de fer. Arran de tot això, em van fitxar a UBS, un banc suís, per crear un departament sobre Sports and Entertainment per a esportistes i artistes, gent que guanya molts diners en períodes de temps molt curts. Em van dir: ‘Volem que ajudis altres esportistes a fer el mateix que has fet per a tu’. I va ser així que vaig entrar al món financer.

¿Va assessorar esportistes?

Vaig estar tres anys a UBS, tot i que alhora feia moltes coses. Vam crear Global Sports Advisors, una empresa de representació d’esportistes amb un model inèdit aleshores. El 2007 em va fitxar el Banc Sabadell i vaig replicar el model de Sports and Entertainment. Vaig passar diversos anys gestionant patrimonis d’esportistes i artistes.

¿Quins esportistes va ajudar vostè en aquesta època?

Molt famosos, de futbol, golf, tennis, pilots... Vaig conèixer Messi. Sigui quin sigui l’esport, al final la problemàtica és la mateixa. Ho deleguen tot i jo sempre els insistia molt que intentessin formar-se mínimament. Si guanyes molts diners no té sentit que no sàpigues res de finances.

¿I el van escoltar?

Depèn. Nosaltres vam intentar explicar les coses perquè poguessin entendre-les. Tot i que la clau per a mi és molt simple: si tu guanyes 10 i amb 3 pots viure, doncs els altres 7 fes com si no existissin. Has d’anar invertint i creant un patrimoni i uns estalvis. No tenir sempre les aixetes obertes. La vida és molt llarga.

Aquesta faceta d’assessorament l’ha deixat enrere ja.

Tot ha sigut una evolució. Després vaig estar en un banc suís anomenat Mirabaud i en un banc andorrà anomenat Andbanc. Em va permetre aprendre molt bé com funciona el sistema financer per dins, i també em va permetre entendre que podem canviar moltes coses des de fora.

¿En quin sentit?

Al Sabadell vaig agafar un any sabàtic i amb tres socis més, vam crear una espècie de fons d’inversió, un ‘pledge fund’, centrat en start-ups tecnològiques. Així vaig entrar en el món de la valoració de start-ups i em vaig posar el barret d’inversor en capital risc, que és la faceta que més m’apassiona.

¿Sí?

I la següent evolució que he tingut ja no és només estar com a inversor, sinó entrar en les companyies que m’agraden. Ajudar-la que creixi, primer com a soci i després com a executiu.

¿En quantes companyies està en l’actualitat?

Com a inversor estic en unes 15. Implicat bastant en quatre. I molt, molt implicat, en dues. Una anomenada Reental que se centra en la tokenització d’actius immobiliaris. I l’altra anomenada Ownverse, que és una empresa d’intel·ligència artificial als Estats Units. És molt potent.

¿Què la diferència d’altres IA?

És IA emocional; una IA que entrena altres IA perquè siguin com els éssers humans. És una IA empàtica, que no et contesta el que tu vols sentir, sinó que intenta entendre l’ésser humà per millorar-lo. I és una tecnologia molt bèstia. I això ho combino amb Reental, que permet tokenitzar qualsevol cosa. Al final, fomento una xarxa entre companyies tecnològiques i fem un network global entre totes. I amb computació quàntica, el mateix. Estic en una consultora anomenada Entanglement Partners que genera algoritmes postquàntics. En un futur existiran els ordinadors quàntics que seran capaços de fer coses mai vistes. Canviarà la vida tal com la coneixem.

¿No té , doncs, un dia a dia massa estressant?

No, perquè el gaudeixo molt i soc molt ordenat.

S’ha allunyat de l’esport.

No ha sigut voluntari. M’hauria encantat posar-me en la gestió del món de l’esport a partir d’aquesta visió més empresarial i més innovadora, no la clàssica que hi ha ara, que no surt dels paràmetres de fa 30 o 40 anys.

¿De quina manera s’imagina?

Com una mena de general manager a l’estil americà. M’agradaria transformar models d’organitzacions esportives.

¿Acceptaria ser el CEO del Barça si algun candidat a la presidència l’hi oferís?

Jo he nascut al Barça, vaig fitxar amb 12 anys i és el club on he estat més anys. Però no és qüestió que m’ofereixin alguna cosa, perquè altres candidats anteriorment ja ho van fer i després no van complir. No em fa perdre la son.

¿I avui on ha quedat el bàsquet en la seva vida?

El segueixo molt. I soc a la junta de l’Associació de Veterans del Barça. Fem una tasca de promoció del barcelonisme.

¿Pot jugar encara?

Fins fa sis mesos, sí. L’últim partit ja em feia molt mal el genoll lesionat. Me’l van operar tres o quatre vegades i porto plaques de titani, cargols, de tot.

¿Li va faltar anar a l’NBA?

És l’espina que tinc més clavada. No vaig entrar al draft perquè no em van deixar.

¿Qui?

Vaig ser elegit millor jugador d’Europa Junior, per davant de Kukoc, Radja i d’altres, tenia ofertes per anar a l’NBA. Estava a punt de firmar el meu primer contracte gran amb el Barça. I llavors, alguna cosa va passar, no vull aprofundir molt, però no vaig entrar en el draft perquè em van declarar no elegible. Com si hagués renunciat.

¿I després?

Finalment, vaig anar a Toronto Raptors el 1997, però va ser la temporada de la vaga de jugadors. Acabava de complir 29 anys, temia quedar-me un any en blanc i vaig acceptar una oferta molt bona de Panathinaikos. Sense el tancament hauria jugat els meus últims anys als Estats Units.

Notícies relacionades

L’Espanyol celebra el seu aniversari amb festa grossa

Un subcampionat històric

Diria que va ser vostè un avançat a la seva època.

De fet, vaig poder haver fet la carrera sencera a l’NBA. M’ho han dit molts entrenadors... Però bé, és igual, la història va ser així.