Manuel Orantes, tenista: "Quan em van dir que havia guanyat més partits en terra que Nadal, no m’ho creia"

La final del US Open, el 7 de setembre de 1975, va ser un gran èxit, però la remuntada contra Guillermo Vilas en la semifinal és una de les fites més èpiques de la història del tennis.

Em guanyava 5-0 i 40-15 en el quart set. Va arribar a tenir cinc pilotes de partit.

L’any 1975 vostè era un jugador consolidat.

Sí, però havia tingut moltes lesions. El 1974 em van dir que tenia l’esquena molt malament, que no podria jugar, que no podria ni agafar el telèfon. Vaig començar a jugar dobles amb Vilas i ens vam fer amics. Jo llavors tenia més nivell que ell. A Buenos Aires, on em va guanyar en la final i vam guanyar junts en dobles, vam quedar per entrenar junts abans del Masters d’Austràlia, però passaven els dies i no em trucava. Vam trobar-nos a l’aeroport. Li vaig dir: "M’has deixat penjat, no he pogut entrenar». Em va contestar que en aquell moment ja no podia sortir al carrer, que tothom a l’Argentina el volia veure.

I llavors es van distanciar.

Sí, vaig quedar dolgut amb ell. Tornant a Barcelona, en el vol, vaig començar a pensar en la meva esquena. Em van recomanar el doctor Bestit, metge del Barça, que em va dir que si parava quatre mesos podria guanyar musculatura. També em va explicar que la base del meu cos estava castigada pels meus orígens, per la mala alimentació de la meva infància. En la final de Ronald Garros de juny de 1974 guanyava per dos sets a zero a Bjorn Borg i l’esquena em va començar a molestar. Vaig passar de guanyar-li bé els dos primers sets, 6-2 i 7-6, a perdre els tres últims per 6-0, 6-1 i 6-1.

Va deixar de jugar uns mesos.

Vaig tornar-hi l’abril de 1975. A Montecarlo vaig haver de començar en la fase prèvia. Vaig guanyar el torneig. Aquell any vaig guanyar quatre vegades seguides a Vilas. Vaig jugar amb una força tremenda.

I va arribar aquella semifinal en el US Open.

Quan es va posar 5-0 i 40-15 en el quart set, em vaig dir: "Com que t’has portat així amb mi, em picaré fins que perdis o arribis a la final cansat». Perquè amb un 5-0 advers normalment no guanyes.

Ell va dir després del partit que s’havia lesionat.

Si hagués sigut veritat, li hauria passat com a mi amb Borg, una caiguda en picat. I en l’US Open els dos últims sets van acabar 7-5 i 6-4. Va jugar el cinquè set al màxim.

Va guanyar a Connors per 6-4, 6-3 i 6-3. ¿Com recorda la final?

Vaig decidir passar-li pilotes baixes. Després li van dir que potser jo li havia causat un problema al descobrir aquest mètode per guanyar-lo. Ell va contestar que poca gent seria capaç de fer-ho perfecte com jo.

El 1976 va guanyar el Masters a Houston a Wojtek Fibak amb una altra gran remuntada.

Perdia 2 sets a 1. Tres files darrere meu hi havia l’actor Kirk Douglas i la seva dona, Anne Buydens, i els van entrevistar en una pausa. Ell va dubtar que jo guanyés i la seva dona va dir que estava equivocat, que havia vist la meva remuntada en el US Open. A començament de 1976 em va començar a fer mal el colze. Vaig haver d’injectar-me per jugar, defensava el US Open contra Borg. Vaig perdre en cinc sets.

¿Llavors va ser quan va canviar la raqueta de fusta per una d’alumini?

En una botiga del carrer d’Aragó em van oferir la d’alumini, la vaig provar i el braç ja no em molestava. Me’n vaig anar a Teheran amb sis raquetes de fusta i la d’alumini. Vaig guanyar Teheran, Barcelona i Madrid, vaig arribar a la final a Londres, em vaig classificar per al Masters i vaig guanyar el Masters. Només amb la d’alumini.

Tornant al US Open de l’any 1975, ¿com es va viure a Espanya?, ¿com el van rebre?

Em van portar a veure Franco. Estava fatal. La meva audiència va ser l’última: vaig anar-hi al setembre i va morir al novembre. També em vaig veure amb el rei Joan Carles, que era príncep. L’apreciava. Després va sortir tot. La gent que s’aprofita no m’agrada. Com quan una persona, un esportista, no paga impostos aquí: ¿per què cal tractar-lo com un fenomen?

Potser molta gent no sap que Manuel Orantes és el tennista espanyol que més partits ha guanyat en terra batuda. I el segon de la història, per darrere de Vilas.

Em va sorprendre. M’ho va dir fa tres o quatre anys Miguel Mora (fill de Pedro Mora, mentor d’Orantes). Vaig contestar: "El segon, per darrere de Nadal. Que bé». I em va contestar que n’havia guanyat més que Nadal. No m’ho vaig creure. Miguel es va apostar un sopar que era veritat i vaig acceptar. Vaig perdre. He guanyat quasi 100 partits més que Nadal en terra (569 contra 484).

A més, vostè és el segon espanyol amb més tornejos guanyats després de Nadal, 34. També va guanyar en 23 en dobles i va arribar a ser número 2 del món.

Vaig jugar 115 finals entre partits individual i dobles.

¿És Alcaraz un prodigi? ¿Pot trencar totes les marques?

Alcaraz és més complet que Federer i Nadal a la seva edat. Però Nadal va anar pujant de nivell. Alcaraz porta aquest any 60 partits guanyats. Ho té tot: força, ha millorat moltíssim la sacada, té una deixada increïble, una volea bona.

¿Com de diferent és la vida dels tennistes d’ara i els d’abans?

No té res a veure. Quan nosaltres vam començar a jugar, el tennis era amateur. Ens hi dedicàvem els aplegapilotes que no teníem més sortida. Jo vivia en una barraca amb la meva família a prop del Carmel, i al club de tennis de la Salut em pagaven vuit pessetes l’hora com a aplegapilotes. Tenia 8 anys i llavors vaig començar a jugar, amb Pedro Mora.

¿Quan va començar vostè a guanyar diners?

El 1973, després que comencés l’Era Open (quan els jugadors amateurs, que no cobraven, i els professionals, que per cobrar estaven vetats en els principals tornejos, ja jugaven una sola competició).

Vostè va afirmar que la seva carrera no va obtenir el reconeixement merescut a Espanya.

¿Quanta gent diria que coneixia la meva història?

Santana i Orantes van ser, durant dècades, les dues cares del tennis espanyol, ¿oi?

¿Em van tractar igual a mi que a Santana? Espanya hauria d’haver tractat igual tots els campions. Molts destacaven tot el que Santana guanyava. Si va guanyar tot allò és perquè els 10 o 15 millors del món no podien jugar contra ell, perquè eren professionals (en l’era del tennis amateur). Imagini que, amb la carrera que he tingut, la segona més important d’Espanya, m’haguessin tret del davant els 10 o 15 millors jugadors. ¿Quant hauria guanyat jo?

¿S’avenia amb Santana?

Esportivament, sí. Però ell anava a la seva. Va ser qui més vegades va ser capità de l’equip d’Espanya en la Copa Davis, però no s’ho prenia seriosament. Fora no és com aquí. Als EUA em tracten com un campió. He jugat set finals del Godó, mai vaig demanar un duro, i el primer any que no jugava em van dir que per ser soci em farien un 20% de descompte de les entrades, i que per a la meva dona les havia de comprar. Aquí quan jo era capità de la Davis no hi va haver ambient d’equip, hi havia entrenadors com Pato Álvarez, el dels dos germans Sánchez Vicario i Sergio Casal, que pressionaven per col·locar els seus jugadors i vetar els altres.

Va deixar de jugar el 1984 i, a més de capitanejar l’equip espanyol de la Davis, es va centrar en la formació de nous jugadors. ¿Va ser complicat retirar-se?

M’havia operat tant, em feia tant mal tot, que no podia aguantar. Em vaig retirar pel físic. Havia sigut feliç, havia guanyat diners. No vaig tenir fills fins aleshores perquè viatjava constantment. Alguns jugadors, com Arantxa, van voler que els fes d’entrenador i viatgés amb ells. Però vaig dir que no. Volia dedicar-me a la meva família.

I va triomfar com a entrenador.

Primer vaig començar a la Salut, vaig provar un any per veure si m’agradava. Després vaig entrar en la federació i vaig canviar la història del tennis espanyol.

En el Club Bonasport va dirigir una escola que va tenir molt èxit.

Durant 10 anys seguits amb els nens vam guanyar el campionat d’Espanya. Vaig crear el grup Bimbo, amb set nens de 13 anys per tenir-los fins als 17. D’aquells set, tres van arribar a la final de Roland Garros: Berasategui, Corretja i Costa. Arantxa Sánchez-Vicario i Conchita Martínez també van jugar-hi.

Notícies relacionades

De Jong apunta a una dècada al Barça: «S’ha exagerat el que guanyo i això ha afectat com m’ha vist la gent»

El FC Barcelona, davant la falta de demanda, obre els passis de temporada a abonats que no van acompanyar a Montjuïc

Té dos fills.

El gran, Manuel, no jugava malament, però es deia igual que jo. La gent li deia: "Tu deus jugar molt bé». Va estudiar i ara té 36 anys, viu a Suïssa. És enginyer industrial, va ser el número 1 de la seva promoció. El meu altre fill, que també va jugar de petit, és economista. La meva dona i jo ens dediquem als meus dos fills i no ens han donat ni cinc minuts dolents en la seva vida.