Marc Márquez

Marc Márquez va tornar a guanyar. Res de nou. Ho fa com si el triomf fos un gest rutinari. La moto vola, ell somriu, el podi l’espera... I l’aficionat català l’estima i es queda esperant aquest petit detall, aquest gest que per a qualsevol seria insignificant, però que per a molts resultaria gegant: una picada d’ullet a la grada, una senyera onejant a la pista, un recordatori d’on va començar tot.

El seu germà Àlex ho va entendre. En l’últim GP de Catalunya va recordar que la gent també corre. Corren a comprar entrades amb mesos d’antelació, corren a suportar cues sota el sol, corren a gastar diners que no sobren i corren, sobretot, a perdre la veu animant des del primer revolt fins a l’últim. I Àlex, amb una senyera a la mà, els va fer un petó al cor. Res revolucionari, res incendiari: un símbol, un detall senzill, un "sé d’on vinc i qui m’acompanya".

Marc, en canvi, sembla al·lèrgic a la bandera que dona sentit al seu nom en català. Això sí, la publicitat de la multinacional de torn mai falta: aquests adhesius no resten velocitat, sumen a la caixa enregistradora i ocupen espai a totes les fotos. La bandera de casa, en canvi, mai apareix relacionada a la victòria, i un pensa que potser podria ser esclau d’algun pèrfid patrocinador més fatxa que Don Pelayo. Però no.

Notícies relacionades

Espanya resisteix el setge alemany i se la jugarà a la tornada a Madrid

La pràctica de l’esport puja en els més grans de 75 anys

"Marc, aquí vivim d’engrunes. Un gest, una picada d’ullet. No demanem proclames, preguem sensibilitat i un instant de complicitat. Però tu prefereixes la fredor del professional global, com si aixecar una senyera et fes sentir incòmode o un proscrit als ulls d’un país cada dia més reaccionari... Pensa-ho".

I així, entre podis, títols i celebracions amb bombolles, Marc s’allunya a poc a poc de la seva grada. S’exhibeix davant el planeta sencer, però s’amaga, lamentablement, de la seva Cervera natal. Corre per a la història oficial, però no per a la memòria emocional. I mentrestant, l’aficionat aplaudeix les seves victòries... i sospira per un simple tros de tela que el seu ídol no sembla mai disposat a ensenyar sense avergonyir-se.