Márquez entra a l’Olimp dels déus amb el novè títol

Tant que, setmanes abans, va arribar a dir a la Roser, la seva meravellosa mare "mare, caldrà començar a pensar a estalviar, perquè em temo que això s’acaba". Però aquest temor va desaparèixer, no pas de sobte, és clar, quan el doctor Joaquín Sánchez Sotelo, especialista ¿mag?, sí, mag, de la clínica Mayo Medical School, de Rochester, Minnesota (EUA), li va dir que li podia fer xixines de nou, l’húmer i reconstruir-l’hi per mirar de tornar-li a donar vida. Vida esportiva. Vida per guanyar.

La cosa, ja veureu, era senzilla. Es mirava de fer-li una osteotomia humeral rotacional, un tall transversal a l’húmer per estabilitzar-lo en una nova posició amb una placa anterior i diversos caragols, en un intent de corregir la malrotació d’uns 30 graus, sí, sí, 30 graus, d’aquest os, el que impedia al pilot fer els moviments de pronació i supinació necessaris per pilotar i que provocava dolors insuportables al canell, a la mà, al colze i a l’espatlla dreta.

Aquell migdia, Márquez, després de gairebé quatre hores a la sala d’operacions, de la Mayo, va ser dipositat, davant la mirada del seu físio i amic Carlos J. García, que no es va separar del 93 ni mig metre ni mig minut durant aquells dies, al seu llit amb una grua amb rodes que, penjant d’un gruixut ganxo, portava ficat en un sac d’obra, el cos del campioníssim. Quan el van dipositar suaument sobre el matalàs, va aparèixer el doctor i en Marc el va mirar, tot just apartant el cap del coixí i, allargant els dits índex i del mig de la mà dreta encara adormits i, mirant de doblegar-los, li va dir "¡doctor, no puc frenar!".

El més jove i el més ‘vell’

Ja ho veieu, el més gran dels Márquez s’acaba de convertir en el protagonista d’una de les històries més brutals de l’esport mundial. Després de ser, el 2013, el campió del món més jove de MotoGP, amb 20 anys i 266 dies, després de guanyar l’últim ceptre el 2019, arrasant, sí, acaba de conquerir una proesa única i irrepetible, sí, convertir-se, 12 anys després, en el campió del món de MotoGP més vell, amb 32 anys i 223 dies.

Podríem, si ho voleu, sí, parlar de xifres, d’estadístiques. Podria explicar-us que som al davant d’un noi, que a Itàlia li diuen, amb raó, ‘ET’ il cannibale, que ha guanyat el 35% de curses que ha corregut (284), que s’ha enfilat al podi el 58% de les vegades que ha sortit, que ha aconseguit més poles que ningú (102) i que ja suma nou títols mundials.

Però, mireu, el que va passar ahir a Motegi, al Japó, la casa d’Honda, la marca amb què MM93 va ser sis vegades campió de MotoGP, no va de xifres, ni de cavalls de potència, ni d’adherència, ni tan sols de fregar, més i millor, amb el genoll, el colze i el cul per l’asfalt a 356 km/h. No, això va de sentiments, de passió, de coratge, de perseverança, com assenyala el doctor Ángel Charte, metge d’aquests nois al pàdoc. "Això va de màgia", assenyala Gemma Pinto, la parella d’en Marc.

Això va d’algú que es va negar a tirar la tovallola durant quatre anys, que va trencar el contracte més, més milionari que hi havia en el món de MotoGP, per anar-se’n de préstec a un equip privat (Gresini Racing Team), posar-se a prova amb una moto de l’any anterior, guanyar i guanyar i atemorir pel seu valor, coratge, determinació i estil els amos de Ducati, que van acabar preferint-lo, és clar, tu diràs, al campió Jorge Martín, per convertir-lo, en tot just uns mesos, en qui era, el rei de reis. Mentre el rei no hi va ser, MotoGP va ser una festa, però el rei ha tornat i la festa s’ha acabat.

Messi, Jordan... Marc

Algú que després de tant de patiment, després de gairebé acomiadar-se de la seva millor vida, les curses, competir, guanyar i passar quatre hores incertes en una sala d’operacions i quan veu el cirurgià el primer que li diu és "doctor, no puc frenar", pot ser que sigui un boig o pot ser que sigui un messies, un il·luminat, això, el mag que diu la Gemma.

I sí, aquest mag, que, quan era un nen ja era el més veloç de tots "pel simple fet, Emilio, que, a diferència dels altres nens, boníssims i velocíssims, ell sí que sabia per què era ràpid i els altres no", explica Guim Roda, el seu mecànic de llavors, aquell xaval, que, com explica l’expresident de la federació espanyola, Àngel Viladoms, "té un cul privilegiat, ple de sensors, que li permetia saber què li passava a la moto i com ho podia arreglar", aquest geni acaba d’asseure’s a la taula dels esportistes més grans de tots els temps. És l’últim convidat de Leo Messi i Michael Jordan, tot i que ell creu que, ara com ara, no es mereix aquest do "perquè la meva feina, com la d’en Leo, encara no ha acabat".

La passió del nen

En Marc espera continuar, almenys, tres o quatre anys més i, sí, tothom sap que els únics que poden provocar la seva jubilació són aquells qui, sent tan agosarats i apassionats per les motos com ell, el vencin a la pista. El missatge fa de molt bon entendre: me n’aniré quan em guanyin, perquè vaig continuar, perquè em vaig entossudir a continuar, per tornar a guanyar-los, ara els toca intentar destronar-me. No ho diu, però ho pensa. ¡Prou que ho pensa!

"Tot és possible, no hi ha res de segur", acostuma a dir Márquez davant l’adversitat o davant la més gran de les seves conquestes. Si algú ha demostrat que no existeixen els impossibles és aquest xicot que, en només uns mesos, ni tan sols en un any, ha enamorat el món vermell de Ducati, els ha demostrat que no es van errar amb l’elecció i, sí, té enlluernats els amos d’Audi, amos de la firma de Borgo Panigale, que esperen i desitgen prolongar el seu festeig, ja matrimoni, amb la victòria.

Marc Márquez Alentà no creu haver arribat enlloc que no mereixés o, si més no, que li fos estrany. "Continuo amb la passió del nen que va començar, continuo amb el desig de guanyar del 2013, quan vaig debutar i vaig ser el campió més jove de la història i, per descomptat, atresoro l’experiència, l’habilitat, la picardia i el sentit de l’estratègia, així com el sentit comú d’aquest període tan dolorós". I, no ho diu, és clar, ¡no ho dirà mai!, però se sent molt més bon pilot que no pas abans. Sí. I els altres déus el saluden.

Notícies relacionades

Un Barça sense defensa s’estavella contra el Hapoel

Faustino Oro, el nen prodigi dels escacs

Ensurt gros, enorme, abans del triomf

El Gran Premi del Japó, que es va córrer a Motegi, el circuit d’Honda, va ser una exhibició de Ducati, de ‘Pecco’ Bagnaia, que va ressuscitar, diuen, tornant a la ‘Desmosedici’ de l’any passat, i de Marc Márquez, que, un cop va superar amb certa facilitat Pedro Acosta (KTM), quart, només va haver de vigilar que el portentós pilot mallorquí Joan Mir no li compliqués el podi, la segona plaça i, per tant, la comodíssima posició que li donava el títol davant el seu germà Àlex, que va ser sisè.El gran premi va tenir, això sí, un moment de dubte, certament tenebrós, i va ser quan Bagnaia, que, repeteixo, era líder solitari, perseguit per Marc Márquez, a més de tres segons, va descobrir que el motor de la Ducati del seu col·lega desprenia un fum blanc sospitós, indici, gairebé sempre, que s’acabava de trencar el propulsor.«Va ser estrany, però el motor va aguantar fins al final», va assenyalar ‘Pecco’. «Jo, que ja plorava d’alegria pel títol, no per aquesta presumible ruptura, vaig pensar, de debò, que entre el fum i les llàgrimes, la festa ja havia començat», va apuntar en Marc.