Berta Abellán: "Quan quedes segona sis vegades la gent només et pregunta quan guanyaràs"

Són set temporades sempre al podi i per fi ha sigut campiona. ¿Què ha canviat?

No gaire, però a l’aconseguir-ho em vaig treure un pes de sobre. No m’esperava tanta competència amb la italiana [Andrea Rabino], però he sigut forta mentalment i ho he gestionat súper bé. Cada vegada estic més còmoda en les carreres. He treballat amb una psicòloga per guanyar confiança en mi mateixa.

¿Ara ja confia?

Estic en el meu millor moment, però no sempre ha sigut així. Sempre ho explico. Dels meus sis subcampionats, en els primers lluitava contra la tercera i vaig acabar imposant-me sense haver fet un segon lloc en les competicions. En els últims ja lluitava amb la primera i hi va haver una millora brutal, però com que sempre era el mateix resultat no s’apreciava el canvi.

¿Sentia pressió per guanyar?

Sí, quan guanyes 6 subcampionats, quan quedes segona sis vegades, tothom et pregunta constantment que quan serà el dia que guanyaràs. Soc la primera que ho vol i que ho intenta, però no sempre surt. Ara que per fi ha passat espero que es mantingui.

¿Era una pressió afegida?

No la notava, però ara que he guanyat noto que ha desaparegut. M’ha afectat sense saber-ho tots aquests anys. Era una càrrega que em van posar els altres, no me la vaig posar jo.

¿Com va començar en el trial?

Amb el meu pare. Ell, com a aficionat, em va introduir en l’esport regalant-me una moto quan tenia 4 anys. Els diumenges sortíem junts i vaig anar aprenent a estimar aquest esport amb ell. Als 6 anys vaig provar un trial. Va ser horrorós. Mai havia practicat amb fang, la moto no em tirava i recordo que el meu pare pensava que no tornaria a pujar-hi, però m’ho vaig passar tan bé que allà va començar la meva carrera. Primer amb competicions regionals i als 13 anys el meu primer mundial.

¿Recorda amb carinyo aquelles primeres sortides amb el seu pare?

[Riu.] Recordo els 40 minuts de corbes al cotxe que teníem fins arribar allà. Ho passava fatal. Era arribar i vomitar de tan marejada com estava. Però valia la pena.

¿Des de llavors ja no ha parat?

El primer mundial va ser per posar-me a prova, però vam veure que si m’ho prenia seriosament podia fer coses interessants. Vaig agafar un motxiller [un coach que acompanya el pilot en les zones difícils] i les coses van començar a anar de debò.

¿Com ho va viure el seu entorn?

El meu pare sempre m’animava a seguir perquè veia futur. La meva mare, en canvi, em va fer tenir els peus a terra. Em va demanar que tingués un pla b perquè sabia que del trial seria molt complicat viure. Entre tots dos m’han fet fins arribar aquí. El meu pare, donant-me ales per creure que podia arribar alt, i la meva mare posant sempre seny perquè no em quedés amb les mans buides si no sortia bé. En un futur m’agradaria obrir una escola de trial per a nenes, perquè ho tinguin més fàcil que jo.

¿Com era al principi?

Moltes de les que entrenàvem juntes ho acabaven deixant. Invertir en carreres, entrenaments, etc., sense res a canvi és frustrant i la gent llança la tovallola. Quan era més petita érem només dues noies i competíem amb nens. Sempre se sentia el comentari "que no et guanyi la nena», però jo sempre vaig passar de tot.

Fins que va entrar dins de Scorpa, ¿no veia la possibilitat de guanyar-se la vida amb el trial?

Hi ha hagut molts anys en què em vaig plantejar buscar feina per poder tenir una vida econòmicament més estable, però el que m’agradava era el trial. Quan Scorpa va començar a donar-me primes pels premis ja vaig veure una mica més clar el camí.

¿Ser dona complica les coses?

Sí, en part sí, però el trial en si està bastant malament. Crec que ara fins i tot tinc una mica d’avantatge per ser dona, perquè conec companys de Trial 2 i fins i tot algun de TrialGP que ho té difícil amb els patrocinis. Les marques no estan venent motos, la indústria està molt aturada i no hi ha els pressupostos d’abans. El nivell femení ha anat pujant, però encara hi ha vegades en què les pilots ens queixem perquè les zones són molt fàcils. Mereixem que hi hagi més dificultat.

¿Per què passa això?

De 12 pilots que estem en una categoria, 5 o 6 ens dediquem plenament a això, però n’hi ha moltes que compaginen el trial amb feina o estudis. Fins i tot de les que ens hi dediquem completament, et diria que només un parell podem viure de la moto. És molt complicat.

Falta professionalització perquè això no passi.

Falta que les marques tinguin en compte els mundials. No pot ser que per exemple ara jo hagi guanyat un mundial i la meva marca no sumi punts. ¿Com han d’invertir en nosaltres, si no? La moto de Trial 2 és la mateixa que la nostra, i ells sí que sumen punts.

¿Quin consell donaria a la Berta de quan va començar?

Que no pari, que s’esforci una mica més [riu]. Als 15 vaig viure una època que em va desmotivar molt. Em vaig plantejar deixar-ho, i si en aquell temps hagués entrenat més potser hauria arribat aquí abans.

¿Què li va passar?

Em va faltar ajuda. No tenia un equip ni unes marques darrere que confiessin en mi. M’ho pagava tot el meu pare i estava farta de saber que tot depenia d’ell.

Notícies relacionades

Flick matisa la seva defensa (i per a bé) després de rescatar la versió més ofensiva del Barça sense Lamine Yamal

El Barça balla a l’infern

En general, en motorsport els pares són els primers patrocinadors.

Clarament. Jo m’he barallat bastant amb el meu pare perquè estava una temporada més desmotivada i ell em deia que com pensava a deixar-ho si ell m’ho pagava tot. És difícil de gestionar, perquè són els teus pares i ets adolescent. Si volia dedicar-m’hi havia de fer-li cas, i de vegades no entrenava a gust. Et sents en deute constant amb ells i genera pressió pels resultats. Xocàvem molt, però és normal.