De Guardiola a Luis Enrique

Marcus Rashford va prendre la davantera sencera i es va fer més gran que ningú al feu vociferant de St. James Park. El Barça va jugar com si disposés de sobte de dos entrenadors, a part de Flick, que mirava jugar com si hagués arribat una vegada iniciat el partit i d’altres, anteriors a ell, s’haurien llogat per complir la passió actual del Barcelona: la passió de guanyar.

Aquests dos intrusos que no van deixar que el Barça es precipités davant i darrere de les seves obligacions van ser, segons el meu parer, un que ara entrena a Anglaterra precisament, i que es diu Pep Guardiola, i un altre que ha tret de la ruïna un altre antic botxí blaugrana (el PSG), de nom Luis Enrique. Com si s’alternessin tots dos en la recerca de fórmules per acabar amb els anglesos, els estils de tots dos van anar alternant fins a fer d’un partit mediocre una victòria.

Ja el Barça ha fet d’aquesta temporada una imitació de l’anterior, quan Flick es va fer amo de futur fent del passat una pobra explicació de l’equip que va ser, successivament, d’aquells dos genis del futbol associació. Guardiola es va ser trist del Barça, com si no hagués acabat, per la mesquinesa directiva, l’essència de la seva història com a entrenador d’elit. Luis Enrique va patir de les mateixes substàncies que les directives entreguen a qualsevol amb tal de treure’s de sobre genis com ells.

Vaig veure en aquest partit, per tant, els dos antics entrenadors perquè em sembla que el Barça d’ara està recuperant maneres del millor passat: d’una banda, la capacitat per servir-se de les jugades de tot; i, per una altra, la forma d’explicar-se cadascun dels futbolistes el millor que han après.

Notícies relacionades

Llicència per somiar amb Austràlia 2027

Aitor Francesena, surfista: "La mar m’ho ha pres tot i m’ho ha tornat tot"

Aquesta manera de jugar no és, em sembla, tan sols un atzar posat en mans de Marcus, sinó que resulta una conseqüència de l’alegria que li ve al Barça de Pedri d’una passió: jugar per guanyar però, sobretot, per saber-ne més de futbol.

En el minut final es va trencar aquella alegria, però ningú pot dir que fos culpa de Guardiola, de Luis Enrique ni de Flick. Va ser culpa, tan sols, del fet real que passa darrere de qualsevol somni: el Barça és també rabiosament humà, com el seu porter.