Álvaro Benito: "La gent t’assetja quan jugues al Madrid, sents que la vida t’atropella"

¿Com va gestionar la transformació de ser un del planter a qui no coneix gairebé ningú a ser una estrella emergent del Reial Madrid?

Malament, perquè no estàs preparat perquè la vida t’atropelli així. Jo amb 18 anys vaig començar la carrera de Dret i, de sobte, ja no podia anar a la facultat, per exemple. Ser jugador del Madrid és... No sé com explicar-ho... És com si fossis una estrella de Hollywood. La gent t’assetja, et condiciona la vida, és incòmode. Jo vaig dir un dia al meu pare que odiava ser famós, fer entrevistes, sortir a la televisió... I em va contestar: "¿Tu vols jugar al Madrid? Doncs tot això ve junt». La vida et canvia i t’has d’adaptar a aquest canvi tan dràstic.

I entenc que en aquell moment, amb 18 o 19 anys, ni es planteja que no li compensa. S’acostuma a la seva bombolla i ja està.

És que no ho perceps com una bombolla, perquè és la teva realitat. És una bombolla per a qui ho veu des de fora, però per a tu és la teva vida. T’has d’adaptar a ser un personatge famós, que ja no puguis anar a llocs gaire massificats de gent i a haver de carregar amb una pressió extraordinària sobre les teves espatlles sent molt jove.

¿Li agradava la seva vida?

Bé, aquesta part era la que menys. La fama de jugador del Madrid és incòmoda. Jo ara mateix tinc una fama còmoda, vaig a qualsevol lloc i puc patir casos molt puntuals d’incomoditat, però normalment faig la meva vida sense cap tipus d’incomoditat. Et demanen una foto a tot estirar, però no t’assetgen.

Ja era un habitual en les alineacions del Madrid i debuta amb Espanya sub 21 el 12 de novembre del 96. El dia en què tot se’n va anar a rodar.

En aquell moment no pensava que se n’havia anat tot a rodar, ni jo ni ningú. Pensava que era una lesió greu i que tornaria, però va ser el principi i el final, clarament.

Es va sotmetre a nou operacions en quatre anys.

Va ser una etapa molt dura, perquè vaig arribar a no poder fer vida normal. El somni del futbol se m’estava escapant entre les mans sense entendre gaire bé encara per què. Et fas moltes preguntes existencials. Va ser un procés dur, d’assumir moltes coses, d’intentar entendre coses incomprensibles i també de descobrir una fortalesa mental que no sabia que tenia.

No hi va haver un moment en què es va adonar que era impossible, sinó que va ser un procés. El rellotge de sorra es va gastant.

Sí, òbviament, per molta il·lusió que tinguis i que de vegades utòpicament vulguis pensar que és possible, les teves sensacions són les que són, les operacions es van succeint i, quan et poses a córrer cada vegada que intentes tornar, saps el que sents al genoll. Fins i tot quan ja et reincorpores i veus el jugador que eres i el jugador que ets... Et costa assumir que no ets ni el 50% del jugador d’abans de la lesió. Quan vaig tornar a jugar a futbol ho vaig fer en unes condicions molt més baixes. La realitat era que el meu genoll no estava capacitat per tornar a jugar.

¿Quantes persones van anar desapareixent del seu al voltant en tot aquest procés?

Totes menys la meva família. Absolutament totes menys qui era la meva família.

Això és dur.

És la realitat i no passa res. Hi ha molts bons amics que quan la cosa comença a anar malament sí que hi són, però cada vegada en van quedant menys. Quan passa tant de temps, t’han d’operar tantes vegades i estàs tantes hores impedit a casa teva, ningú es queda. És una cosa normal, la vida continua per a tothom, la vida no t’espera, continua sense tu. És una lliçó que vaig aprendre molt jove i que accepto. No ho dic ni amb malícia ni amb pena, sinó que la realitat és així. Jo em vaig allunyar de l’entorn del futbol, vaig tallar d’arrel amb els meus amics del futbol, amb els meus excompanys... Amb tot.

Amb 27 anys li toca fer-se la pregunta que tants futbolistes temen quan es retiren: ¿I ara què faig?

Va ser abans fins i tot, jo crec que va ser als 25, quan assumeixo la meva retirada. I realment no sabia què fer. La música estava començant a florir, però en aquell moment encara era un hobby. Podia també reprendre la meva carrera de Dret, que la vaig deixar a tercer, però em vaig prendre un any per reflexionar i la música va anar cobrant molta força fins a convertir-se en un repte, un objectiu. Llavors em vaig proposar dedicar uns anys a intentar que la música es pogués convertir en una cosa professional.

Dins d’una carrera vital tan heterodoxa com la seva, l’únic tòpic que compleix és que la música va ser una vàlvula d’escapament.

Es va convertir en un objectiu, però res em va salvar de la ferida del futbol. He après a conviure amb aquesta ferida, però no l’he superat. La vida havia de continuar i jo tenia dos camins, abraçar l’autocompassió, de per què em passa a mi, que jugava al Madrid, pobret de mi; o continuar amb la meva vida i perseguir altres objectius. I, bé, la música va aparèixer amb molta força. A mi em va salvar segurament de donar massa voltes al cap, però no de superar el futbol, aquest buit hi serà sempre. I ara que he tornat a reviure aquells moments amb el documental, he notat que la ferida és allà. Això no es cura.

¿Creu que Pignoise hauria tingut el mateix èxit si vostè no hagués sigut exfutbolista?

De fet, jo vaig suposar un llast durant molts anys.

¿De veritat?

Per al grup, sens dubte. Acaba de treure una cançó Sergio Ramos. ¿Algú se’l pren seriosament? ¿Oi què no? Doncs això precisament va passar amb mi al principi. Ara la gent no se’n recorda perquè ha passat molt de temps i hem tingut èxit, però al principi a mi em miraven igual que ara a Ramos. Igual.

Anys després, Josep Pedrerol l’introdueix als mitjans de comunicació, a ‘Punto Pilota’.

Li vaig dir que no unes quantes vegades precisament pel grup, perquè ens havia costat molt obrir-nos camí en la música i treure’ns l’etiqueta del "futbolista que té un grup». Però Pedrerol m’hi va insistir i un dia hi vaig anar i em vaig adonar que m’agradava parlar de futbol. Vaig començar a repetir i em vaig adonar que em cridava molt l’atenció conèixer els racons del joc, analitzar el perquè de les coses, i això em va portar a treure’m la titulació d’entrenador.

Comença al Madrid i va creixent en les categories inferiors del club fins que l’acomiaden per criticar a la SER l’equip després d’una derrota contra el Barça.

Un any abans d’allò vaig veure que anava embalat com a entrenador i vaig voler sortir dels mitjans, perquè entenia que havia de prioritzar una cosa o l’altra, però al club em van instar que continués. Tothom sap que soc madridista i, si he de fer una crítica, em prenc més llicències amb el Madrid perquè em dol la derrota, no perquè vulgui fer sang, al contrari. Però, bé, es va prendre la decisió d’acomiadar-me i és comprensible. Jo en el seu moment ho vaig entendre, ho vaig acceptar i la vida va tornar a seguir el seu camí.

Treballa per a Movistar+, cosa que el lliga tots els caps de setmana, té dos grups de música, Pignoise i Chicle, i ha estat de gira tot l’estiu. ¿Vostè quan descansa?

No descanso, no descanso... És un dels sacrificis que faig per la meva vida, però no descanso. Tinc molt poc temps per a mi i per a la meva gent. Amb la família intentem ajuntar-nos els diumenges, però ara que ha tornat La Liga, la majoria no pot ser.

¿El compensa?

Quan només em dedicava a la música tenia moltíssim temps lliure i practicava molt l’hedonisme, disfrutant dels plaers de la vida. Però ara mateix la vida m’ha portat per aquest camí. Clar que m’agradaria tenir més dies per a mi, però ho poso tot a la balança i soc un privilegiat podent dedicar-me al que em dedico, visc coses extraordinàries. Porto dos anys en què hi ha molta feina amb la música, moltíssims concerts, i això cal aprofitar-ho, perquè la música no durarà eternament.

¿Què vol ser de gran?

Tornaria a viure la meva vida una altra vegada tal com l’he viscut. Ara que ja començo a mirar una mica pel retrovisor em dic, ‘ostres, ¡quin viatge! Increïble, ¿no?’. Jo he viscut sempre a temps present, sense ser gaire conscient de les corbes i de les desviacions que anava prenent, però que ara miro enrere i dic, ostres, quines experiències tan meravelloses he tingut la fortuna de viure.

Notícies relacionades

María Pérez ja és l’atleta més premiada d’Espanya

Flick critica De la Fuente per tornar Lamine lesionat

¿No es jubilarà mai,oi?

No fa pinta, no.