Carlos Alcaraz: "Vorejar la perfecció em manté motivat"

No cada dia un tennista, ni tan sols un que per als 22 anys s’ha provat ja tan descomunal com Carlos Alcaraz, fa el que ell va fer diumenge davant Jannik Sinner a Nova York. El d’El Palmar va culminar dues setmanes en què ha exposat una versió millorada, espectacular i impecable. Va conquerir l’Obert dels Estats Units, el seu segon gran en pista ràpida i sisè de la seva carrera. I va retornar al número u que el recol·loca al capdavant en aquesta rivalitat immillorable amb el tirolès que és mannà per a l’esport i on no hi ha, almenys de moment, un tennista a la vista que hagi de fer que això sigui cosa de tres.

Radiant i exultant, sense perdre en un moment el somriure, l’alegria o la paciència, Alcaraz es dedicava diumenge a complir tots els compromisos que té un campió. Anava d’un costat a l’altre a les entranyes d’Arthur Ashe, aquest estadi que poc abans gairebé cau de l’eufòria davant el seu desplegament de tennis.

Una d’aquestes parades van ser entrevistes amb els mitjans espanyols, i EL PERIÓDICO va estar en un dels reduïts grups de premsa escrita davant els quals Alcaraz donava l’última empenta. El següent era començar al més aviat possible uns dies de descans que l’ajudaran a desconnectar, a celebrar i disfrutar l’èxit, i també a assentar els sediments en aquesta obra monumental que està construint.

Aquesta obra és tan impressionant que Sinner, en la seva compareixença davant els mitjans, va dir que Alcaraz no té punts febles. I va fer que Juan Carlos Ferrero, sempre tan exigent, digués que l’actuació del seu pupil aquest diumenge va ser "perfecta", una frase que Alcaraz repetiria després entre rialles en la seva roda de premsa i que portava a la primera pregunta de l’entrevista.

¿Té en algun moment por de ser tan bo, d’estar tan amunt? ¿Com evita que la confiança sigui excessiva, com es manté en un moment així amb els peus a terra?

Al final intentem ser el millor que podem ser cada dia, això per a mi és el més important. He dit que he jugat perfecte i la veritat és que he jugat un molt bon tennis des del principi fins al final, potser en el segon set he tingut uns errors més del compte. La perfecció diria que no existeix, es pot vorejar però no existeix. Llavors ¿com em mantinc amb els peus a terra? Perquè sé que sempre es pot millorar; sempre vindrà algú, un altre jugador, o fins i tot Jannik, que intentarà sobrepassar-me o serà millor, i hem d’anar sobre la marxa, continuar entrenant, millorant. Jo tinc clar que de perfecte mai ho seré. Llavors intentarem anar dia a dia per continuar millorant. Vorejar la perfecció és el que em manté motivat.

¿Fins a quin punt el seu comportament en aquesta part de la temporada ha sigut una qüestió de motivació pròpia i també una mica de clavar una plantofada a la gent que deia que li agrada molt la festa, Eivissa...?

(Riu abans de contestar amb més serietat) Al final ha sigut motivació personal. Òbviament, des que va sortir el documental s’ha parlat molt sobre si m’agrada la festa... A mi m’agrada disfrutar. ¿A qui no li agrada disfrutar? Per això treballem, patim, estem temps fora de casa... Per després tenir el nostre moment, la nostra diversió. Cadascú disfruta d’una manera. A mi personalment sí, m’agrada sortir, però tinc 22 anys. ¿Qui no ha sortit amb 22 anys? ¿Qui no ha disfrutat amb 22 anys? M’agrada passar-m’ho bé amb la meva família, amb els meus amics, sigui de festa o no, amb plans moltíssim més tranquils, i he tingut les dues coses (també), temps de qualitat a casa que he passat per després motivar-me, per després venir als tornejos.

¿Creu que un esportista ha de ser exemplar o no ho ha de ser necessàriament?

Com he dit, cadascú té la seva manera de viure i cadascú té la seva manera de fer les coses. Hi ha gent que disfruta fent-les d’una manera tot i que no sigui la més exemplar i potser li pot funcionar i n’hi ha d’altres que els agrada fer-ho d’una altra manera una miqueta més exemplar. Personalment, m’agrada fer les coses de manera exemplar de cara a ajudar els joves a tenir algú a qui mirar.

Des de fa temps tot el que diu té una repercussió molt més gran. ¿És conscient d’aquesta repercussió?

Tinc clar que, cada vegada més, el que dic es pot magnificar molt. Tot i que digui una cosa que no està mal vista, dir-ho amb males paraules pot generar un problema, o una cosa ben dita però amb males paraules pot generar un problema. Jo intento cuidar el màxim possible el que dic, com ho dic crec que és important. De vegades en moltes situacions quan un està calent després d’una derrota, després d’un mal dia, després del que sigui, a vegades costa mesurar les paraules, ¿no? Però intentem fer sempre declaracions sobretot amb respecte i esportivitat.

Notícies relacionades

Alcaraz, el seductor

Suma Barça i EL PERIÓDICO organitzen avui el seu fòrum de debat

És una serietat amb què se l’ha vist en aquest torneig potser més que en d’altres, celebrant una mica menys o fora de pista més seriós en les rodes de premsa. ¿Estem veient un Carlos dos punt zero?

Estem madurant, estem creixent, estem aprenent a portar moltes, moltes situacions, però la veritat és que estic amb la mateixa il·lusió que abans.