Francisca ‘Kika’ Nazareth: "Després de la lesió vaig deixar de sentir. M’ho va treure tot"

¿Com se sent?

Que he tornat. L’any passat va ser difícil. Aquests últims mesos he estat bé, centrada en el que podia controlar, a recuperar bé el turmell. Amb moltes ganes de començar, perquè vull que aquesta sigui la meva temporada.

¿Com veu ara el seu primer any en el Barça?

Hi ha dies bons, altres de dolents, coses bones i dolentes. Durant tot el procés d’adaptació i de la lesió no veia el costat positiu. Aquests 4 o 5 mesos no veia les coses bones, però ara que me n’he sortit veig les coses amb altres ulls. Crec que això m’havia de passar. Vaig arribar amb ganes d’estar a tot arreu, d’adaptar-me ràpid, de demostrar que era jugadora del Barça, als altres i a mi mateixa. Ho volia tot i el cos em va dir: "Francisca, tranquil·la, tens temps, ves amb calma». He crescut un munt com a jugadora, però més com a persona.

La veig diferent de quan vam parlar l’any passat. Més calmada. Llavors era emoció pura, alegria, festa. ¿Tot això l’ha fet aterrar una mica, viure-ho amb més pausa?

Continuo sent una persona plena d’emocions, somriures, balls i cançons. Hi ha coses que no canvien i que tampoc vull que canviïn. Però sí, aterrar i frenar una mica. Les coses arriben quan han d’arribar, no hi ha pressa. I, quan arribo, sigui on sigui, tinc pressa. D’arribar, de provar, de guanyar... Però tinc 22 anys i no he de forçar. Ara estic més tranquil·la, amb equilibri.

Quan va fitxar pel Barça ho va definir com un somni. ¿Ara ho viu més com a realitat?

Encara penso que és un somni, però ja estic més acostumada a l’entorn i al que significa jugar en el millor equip del món. Abans era només un somni. Era com una nena petita que vivia disfrutant, però ara ja està. Soc aquí i segueixo disfrutant, però d’una altra manera. No és només un somni, és diferent, perquè és la meva realitat.

¿Com recorda el moment de la seva lesió?

Va ser molt dur. Ho recordo perfectament, just aquí al córner. Encara no sabia el que passaria. Que era una lesió més greu. Hi ha coses pitjors a la vida, però no crec que hàgim de valorar els nostres sentiments perquè hi hagi coses pitjors. Va ser un moment molt dur. No només pel futbol, sinó per coses que m’havien passat a fora. Va arribar tot alhora. Això va ser el pitjor. Em van passar coses fora del camp i jo, per estar bé, per intentar distreure’m, tenia el futbol. Sempre l’he tingut. Vaig pensar: "D’acord, em centraré en això perquè és el millor de la meva vida, on soc més feliç, on somric...». I en el moment en què les coses van començar a sortir, a fluir, i vaig començar a jugar més, em passa això. "¿Què faig ara? No tinc res més». Quan em vaig assabentar que m’havia d’operar, que havia de parar quatre mesos, que no arribaria a l’Eurocopa, que no jugaria la final de la Champions a casa meva... És que t’ho treuen tot. Jo vaig deixar de sentir. Per algun motiu va passar això, i ara aquí estem, i ara em trobo molt millor.

La recuperació comporta moments molt solitaris.

Per mi, el més important de la vida són les persones. Les connexions. I qui més em van ajudar van ser la meva mare i les meves companyes... Van ser les millors amigues del món. Juguen en el millor equip del món, que és el Barça, però són persones. I elles em van ajudar un munt. Van ser quatre mesos en què veia els partits des de fora, de lluny. D’acord, hi ets a prop, però no et sents part de l’equip. Tot i que et diguin que sí, tu et veus fora. Amb prou feines les veia, anava a fisioteràpia o als serveis mèdics i no estava amb elles. És clar que venia als partits, però em sentia com una part exterior. Elles, no sé com, van aconseguir canviar la meva mentalitat. "Kika, ets una de nosaltres i això és per a tu», em deien. Jo pensava que estava lluny d’elles, però elles em recorden. I venien a casa meva, anàvem a sopar, quedàvem. Em van ajudar un munt. Hi havia dies en què no em venia de gust veure-les ni escoltar-les. No és per enveja dolenta, però volia estar com elles. I no podia. De vegades, com més lluny estava, millor, perquè no volia recordar que estava fora del meu món. Però al final van ser les meves millors amigues i l’ajuda més gran que vaig tenir en aquell moment, a més de la meva família i els meus amics.

En un club com el Barça es pressuposa una competència dura, però han aconseguit canviar el xip un cop surten de la gespa.

Som jugadores, però per sobre de tot som persones. A la feina, sigui quina sigui, està clar que has de tenir millors amics, o ni tan sols amics, però hi ha d’haver bon rotllo. Perquè si a fora les coses van bé, dins aniran millor. Estic segura d’això, perquè a mi em passa.

¿El moment més dur va ser la final de la Champions a Lisboa?

El dia abans del partit. No sé per què. Jo ja sabia que no jugaria la final, però una cosa és saber-ho i una altra és viure-ho. Arribar a Portugal... I et sents sola. Estava sola, perquè gràcies a Déu era l’única lesionada. El dia abans del partit totes entrenaven, l’staff estava amb l’equip mèdic. I jo sola. A casa. Llegint Lisboa als lluminosos de l’estadi. Em vaig sentir sola de debò. T’ho treuen tot. Vaig plorar, em vaig permetre sentir i va ser molt dur. Fins i tot més que el dia del partit.

I, a sobre, l’equip perd de manera molt dolorosa.

No ho dic de manera egoista, de debò. Però em va doldre més no poder ajudar-les, estar amb elles, que el fet de perdre. I també em va fer moltíssim mal i vaig plorar per la derrota. Van ser dies molt durs. Sona a clixé, però la part bonaa del futbol és que sempre hi ha un partit més. Hi haurà una altra final, tot i que no sé si a Lisboa. Tant de bo.

Després del cop rebut a Lisboa, tanca la temporada a l’Eurocopa tornant a jugar.

No sé si en el fons sabia que arribaria a l’Euro i volia pensar que no, per si de cas. O sí i, quan vaig arribar-hi, no sabia què m’estava passant. Al club em van dir des del principi que no hi seria a temps. Però el turmell va respondre bé i crec que també vaig fer les coses bé amb l’ajuda de tots. Vaig arribar-hi, i amb la selecció també em sento com a casa. Em vaig deixar anar. No em vaig posar pressió ni més responsabilitat. Vaig sortir de l’Euro contenta, perquè vaig jugar.

¿Es va tornar a sentir futbolista llavors? ¿Ho va dubtar durant la lesió?

Em trobava totalment apàtica. Per tot el que m’estava passant, les coses em sortien, però jo no pensava. Tot era automàtic. No era gens conscient del que estava passant.

¿I quan va fer el clic i va connectar amb el present?

En el moment de l’himne del partit contra Itàlia [on juga de titular]. Contra Espanya, jo no vaig jugar, vaig estar a la banqueta. Però contra Itàlia vaig mirar a l’estadi. Hi havia la meva família, els meus amics... I allà em vaig dir: "Comencem un altre cop. He tornat».

I aquest és l’any de Kika.

A l’arribar al Barça em vaig posar molta pressió: pel fitxatge, pels diners, pel que llegia a les xarxes. Però he de desconnectar. He de ser conscient que soc una jugadora del Barça i no he de demostrar res. Sé el que soc i com jugo. Hi ha dies bons i dolents, i cal adaptar-s’hi. Però amb humilitat, ser conscients del que som. Tinc l’entorn adequat perquè les coses em vagin bé aquest any. Estic bé, feliç, puc millorar i continuo aprenent cada dia, però aquest ha de ser el meu any. No pel que diuen, sinó per mi, perquè sé que puc ser-ho.

A nivell esportiu, aquest any és complicat: plantilla curta, sortides, renovacions pendents. ¿Com ho viu?

Soc molt positiva. Ja ho saps, tothom ho veu. Hem de centrar-nos en el que podem controlar. D’acord, som una plantilla molt curta, però continuem sent les millors. I tenim les jugadores del filial, que és la gran diferència que he vist sempre amb la resta. Estàs en un altre nivell. No hi ha hagut quasi fitxatges, però confiem. I el club confia en nosaltres i en les del B. I això és important. Si ens centrem en el que podem controlar, jo crec que tot anirà bé. I no serà mai una excusa. Si les coses no van bé no és perquè siguem poques. Som poques, però bones. I de vegades en la vida és millor així.

Notícies relacionades

"Diumenge serà diferent, hi haurà més exigència"

Els Mikel segellen un tràmit plàcid

¿Quin és l’objectiu de Kika aquesta temporada?

Ser una més. Abans em veia una mica per sota de totes. No sé per què. Vull ser una més. És obvi que busco gols i assistències, igual que guanyar els títols. Però, a nivell profund, el que vull és que la gent confiï en mi. Que no hi hagi el sentiment de dubte. Ser una més.