La bona premsa d’Alonso

Deixin-me que els expliqui una cosa que, sens dubte, ignoren i, possiblement, els sigui indiferent. Bé, estic d’acord amb vostès, però és una petita història que em servirà d’introducció a la tesi que miraré de defensar i que, potser, tampoc els farà obrir els ulls d’admiració.

Tinc 73 anys i més de 50 de professió. Estimo tots els esports. M’agrada fins i tot el cúrling i ja ni els explico el que m’encanta l’snooker. M’entusiasma el futbol i més MotoGP, però, en certa època, quan Fernando Alonso guanyava i guanyava, fins a conquerir dos títols mundials consecutius (Renault, 2005 i 2006), la professió em va portar al seu costat. I m’ho vaig passar en gran, malgrat que no m’agrada gens l’ambient de la F-1. Tant de bo MotoGP no segueixi el seu camí, tot i que em temo que sí, i es mantingui un món pròxim, amigable, gairebé familiar, còmplice.

Feta aquesta introducció els diré que un dels deu dies més feliços de la meva carrera professional el vaig viure el 7 de juliol del 2004, quan Alonso em va convidar a la seu de l’equip Renault F-1, a Enstone (Oxfordshire, Anglaterra). Em vaig passar tot el dia amb ell i, quan dic tot el dia, és tot el dia. Vaig menjar espaguetis al pesto davant seu, a la seva taula de treball. És més, vaig disfrutar com un animal no només dels seus coneixements, sinó amb la seva companyia, encant i simpatia a dojo. D’això fa, ara, 21 anys, de veritat, 21 anys. Em va tractar com un príncep sent ell ja un monarca. Em va jurar que l’any següent lluitaria pel títol. I el va guanyar. Bé, en va guanyar dos de seguits. I va ser llavors quan li vaig demanar que m’expliqués el secret de la F-1. "Diners, amics, diners".

Alonso, que va trencar la barrera de l’edat de molt jove sent bicampió del món amb 24 i 25 anys, està, ara, trencant-la amb 44 anys, enfrontant-se a noiets tan famolencs i apassionats com ell de 19 anys (Kimi Antonelli) o 20 (Isack Hadjar i Gabriel Bortoleto), que podrien ser els seus fills.

L’asturià no enganya i és possible que sigui el menys culpable d’alguns titulars. "Alonso firma un divendres descomunal", "Alonso il·lusiona i es cola entre els dos McLaren a Zandvoort", "Alonso olora la sang"... van ser alguns dels titulars de divendres passat, en el GP dels Països Baixos, de la premsa especialitzada quan el bicampió, que no guanya des del 12 de maig del 2013 (Barcelona, amb Ferrari), va acabar segon en el primer entrenament. Després, va ser 10è en la quali i 8è en cursa. El seu últim podi data del 5 de novembre del 2023, tercer a Sao Paulo.

Notícies relacionades

La transformació d’Osaka

Alcaraz atropella Lehecka i arriba a semifinals sense cedir ni un set

¿Per què els experts de la F-1 continuen il·lusionant-se per algú que no té, de moment, cap opció de pujar al podi amb assiduïtat? ¿Per què Alonso els té tan anestesiats? ¿Vostès dirien que els que escriuen així creuen, realment, que el Nano guanyarà la cursa de diumenge? Jo no trec mèrit al que fa l’asturià amb els mitjans que té, jo amb el que al·lucino és amb la fe que li tenen molts o tots els escriptors de la F-1.

I és que com diu un dels millors experts espanyols de F-1, allunyat ja del circ però pendent de tot, "mai he llegit una crònica d’un entrenament del Barça on es digui que Pedri ha fet un entrenament prodigiós i que està al màxim, mai".