Una final per segellar una era

I és que diuen que això tan sols triga una mica més a arribar. I aquest equip ho ha demostrat. Si mirem només fa tres anys enrere i ens traslladem a Anglaterra, Espanya era un equip semblant però massa diferent. Les mateixes jugadores, la mateixa entrenadora (malgrat que en aquell moment era l’assistent principal de Jorge Vilda, el seleccionador), però totalment diferent. Allà ni es podia intuir el que vindria. I ara a Suïssa ja tenim com a normal, com a establert, allò que fa tan sols uns anys ni podíem entreveure.

És cobdiciós el destí, que ha tornat a creuar Espanya i Anglaterra. S’han vist les cares en cada un dels moments que han marcat la història. A l’Eurocopa que ho va canviar tot per a totes dues, impulsant canvis nacionals tot i que de diferent índole. Un any més tard, a la final del Mundial que va consagrar Espanya com a campiona del món. Per a les angleses, després de guanyar l’Eurocopa com a amfitriones, va ser un cop considerable. Va avivar aquesta rivalitat que es continuaria mantenint amb el pas del temps amb les futbolistes espanyoles. Una tensió que s’ha mantingut durant la temporada de clubs amb la Champions, on el Barça ha batallat amb Chelsea o l’Arsenal per mantenir el tron europeu que ara ja no ocupa per culpa seva.

I arriba Suïssa per tornar a marcar la història. A Basilea s’enfronten les dues millors seleccions del món, tot i que en moments diferents. Espanya arriba a la seva primera final amb confiança, reforçant aquesta etiqueta de favorita que li van penjar abans fins i tot de començar el torneig, i amb la certesa d’haver sigut el millor equip del torneig. Els gols d’Esther, el control del centre del camp d’Aitana, Alexia i Patri, i les parades miraculoses de Cata Coll han sigut alguns dels arguments irrefutables que les ha enviat directes a la final. Han disfrutat amb la seva superioritat, però també han sabut patir com un equip madur quan les coses s’han complicat, com a les semifinals contra Alemanya, que es va anar a la pròrroga. "Cada vegada som un equip més madur i amb més recursos. Ho hem demostrat. Però el que hem fet fins ara no serveix de res", deia Irene Paredes en la roda de premsa prèvia.

Anglaterra, en canvi, ha sobreviscut. Ha tingut moltes vides dins del torneig i sempre ha lluitat quan semblava que ja la podíem donar per morta. La seleccionadora, Sarina Weigman, continua guiant l’equip, però aquest no ha firmat la seva millor actuació. De fet, dues pròrrogues en la fase final demostren l’estoïcisme de les angleses, que té un component letal i sorprenent que revoluciona partits en tan sols minuts (sobretot els finals). Les seves amenaces són moltes, tot i que Espanya vol deshabilitar-les amb el control de la pilota i una actuació defensiva superba per castigar el seu recurs més utilitzat: el contraatac. Les pilotes parades també solen ser unes de les seves armes.

Malgrat això, Espanya és favorita per a la final. I no només pel que ha demostrat en aquesta Eurocopa (que també), sinó per la dinàmica i el canvi que ha generat aquest equip en els últims anys. I les espanyoles volen que Basilea quedi marcada al mapa com ja van fer amb Sydney.

«En l’elit el mereixement de vegades no es compleix, però aquest equip mereix guanyar»

Notícies relacionades

Sarina Wiegman, la dona de les finals

Norris vola i amenaça el seu company Piastri amb una altra ‘pole’ a Spa

«Veiem l’equip que volem, hem anat tocant peces per arribar a aquest punt»

Montse Tomé seleccionadora d’Espanya