Ángel David Rodríguez, velocista: "Vaig conèixer Usain Bolt en una discoteca i era un xavalet escarransit"

¿Què fa ‘el Pájaro’?

Està treballant amb temes de producció audiovisual i disfrutant de la família. Vaig pertànyer a la Comissió Delegada d’Atletes en el cicle previ als Jocs Olímpics de Tòquio, però una vegada em vaig retirar me’n vaig quedar fora.

¿Troba a faltar competir?

Encara em continuo escapant a fer alguna curseta, però més que competir el que sí que trobo a faltar posar-me els claus i anar a entrenar amb companys.

A pilota passada, ¿què hauria canviat del final de la seva carrera?

Egoistament, m’hauria agradat competir més, no deixar-me cap temporada buida ni saltar-me alguna pista coberta... Però ho dic a pilota passada, clar. Jo he gaudit molt de l’atletisme.

Ha tingut una carrera longeva per a un atleta i un velocista. No és normal retirar-se amb 43.

Jo, en realitat, he gaudit de dues carreres esportives en una. Amb 22 o 23 anys no m’imaginava que podia aconseguir tot el que vaig aconseguir, perquè vaig rebentar amb 26 o 27. Molt tard. La primera carrera va ser a Móstoles, treballant en el dia a dia de jove. I la segona quan em vaig integrar al grup de Madrid amb Juan Carlos Álvarez ja passats els 30. Em va ajudar molt entrenar amb els millors, les enganxades amb els companys en les sèries de velocitat, al gimnàs amb els pesos amb els llançadors, amb els multisalts amb els saltadors... Era un ambient molt especial i molt competitiu. Ens feia millorar molt tots.

Quan va començar a córrer, ¿l’atletisme era molt diferent?

Jo vaig començar en un atletisme analògic. El 2006, vaig agafar un atletisme que esgotava els últims cops de cua de l’efecte de Barcelona 92. Hi havia més romanticisme, però menys estructura i recursos. Era un altre atletisme. Ara el propòsit és arribar al més aviat possible a l’alt rendiment, però abans no hi havia aquesta exigència. Jo podia haver anat becat a alguna universitat dels EUA, però és que ni tan sols sabia que existia aquesta possibilitat. Ara amb 17 anys de seguida t’ofereixen beques a les universitats, oportunitats que abans no teníem. Fins i tot si no ets un gran atleta de gaire talent, però competeixes a nivell, pots generar contingut i això també desperta interès en l’atletisme d’avui. No és alguna cosa específica de l’atletisme, també passa en l’handbol, el vòlei, el bàsquet, el rugbi...

¿Falta cultura poliesportiva a Espanya?

No diria això. Jo, per exemple, soc fill d’Estadio 2, aquell programa de La 2 en el qual t’asseies un dissabte davant la televisió i veies un partit de pilota basca, un de bàsquet, un míting d’atletisme o un partit de les Cinc Nacions de rugbi. I ara, per exemple, hi ha molts més mitjans especialitzats en tots els esports, nínxols on els aficionats es poden informar més específicament.

I aquí mai es va arribar a desenvolupar això a les escoles...

Espanya va perdre molt desenvolupament poliesportiu amb la dictadura. Als 70 els bons eren els nens de poble que tenien un talent innat. I als 80 continuava sense haver-hi una estructura robusta per desenvolupar esportistes. A això s’hi sumava que les instal·lacions eren en nuclis rurals grans. No és normal que les estrelles surtin sempre de Madrid o Barcelona, però ha passat així perquè allà hi havia les instal·lacions i els entrenadors per treballar el talent dels esportistes. Hi ha hagut molt talent malgastat en províncies.

Em deia vostè que l’atletisme ha canviat. ¿Pot explicar-ho?

L’aturada per la covid ho va canviar tot. Al no sortir de casa, va fer que repenséssim l’atletisme, que l’estudiéssim més a fons des de tots els punts de vista: mecànic, nutricional, competitiu... i en va sortir un altre atletisme diferent. Es corre s’entrena, es planteja diferent.

Fins i tot els materials són diferents. Si vostès haguessin corregut amb les vambes d’ara...

¿Les vambes? Als 90 es corria amb espardenyes comparades amb les d’ara.

Parlant d’esportistes, ¿quins dels que ha tingut a prop li han semblat especials?

Dels que he tingut a prop, Bruno Hortelano i Venancio José Murcia. De la resta, molts. Usain Bolt, per exemple, el vaig conèixer en una discoteca a Osaka quan era un xavalet escarransit de l’equip de velocitat jamaicà. Ja parlaven d’ell, però no cridava tant l’atenció. Però en la pista era un tipus amb aura, algú que ha fet molt bé a l’atletisme per la seva manera d’entendre la vida i l’atletisme. També em van cridar l’atenció l’anglès Dwain Chambers o Asafa Powell. Recordo un dia corrent una sèrie al costat del jamaicà i tu veies les imatges amb mi al carrer contigu i pensaves "aquests tipus no fan el mateix esport». Jo semblava el base de l’equip i ell, el pivot. Era físicament exuberant, pura explosivitat. Tyson Gay sempre m’ha generat la sensació de ser un atleta increïblement professional. Era un corredor de força portada a l’extrem.

Deu haver gaudit convivint durant més de 20 anys compartint amb monstres de l’atletisme la pista d’entrenament.

Sempre ha sigut curiós i m’agradava molt observar a la zona d’entrenament els atletes d’altres disciplines. Veure entrenar el dominicà Félix Sánchez era hipnòtic. O veure com disparaven el llindar de patiment Arturo Casado o Juan Carlos Higuero entrenant per rebaixar els seus temps. Feien autèntiques barbaritats. Veure els llançadors fent pesos al gimnàs era acollonant. I recordo com el mite més gran del fons espanyol per a mi, Fabián Roncero, anava a la Blumé i es posava a fer rutines i sèries en les quals rebentava tots els que l’intentaven seguir. La pena és que no es retransmetien els entrenaments, perquè hi havia coses sobrehumanes.

Fora de les estrelles amb qui ha pogut coincidit, ¿quins atletes l’han sorprès?

Recordo veure Abel Jordán fer 6.59 en els 60 metres el 2024 amb la sensació que arribava gairebé caminant. Vaig trucar a Raúl Chapado, el president de la Federació Espanyola d’Atletisme, i li vaig dir: "Aquest serà el primer espanyol a baixar dels 10 segons». Un altre que també recordo que m’impressionava era el noruec Karsten Warholm, que afirmava amb tota naturalitat que baixaria de 46 segons en els 400 metres tanques i ho va fer en la final de Tòquio. Era increïble.

Notícies relacionades

Sarina Wiegman, la dona de les finals

Una final per segellar una era

¿Pot descobrir quina ha sigut la recepta per ser 25 vegades campió d’Espanya?

Jo he sigut molt pesat. He tingut sort perquè no he tingut lesions greus de genolls o Aquiles. L’esquena m’ha donat guerra, però jo guardava un parell de dies de dol després de les lesions i al tercer ja estava entrenant. Per circumstàncies de la vida he sigut allà molts anys. Segur que hi ha generacions que hauran pensat "Aquest no se’n va mai», però és que jo m’ho he passat molt bé amb l’atletisme i per això em costava deixar-ho.