Van der Poel supera Pogacar i agafa el timó del Tour

Si França és feliç, el Tour ressorgeix de les cendres. És igual que faci 40 anys que cap dels seus guanyi la cursa. Van der Poel gairebé ho és i, per això Boulogne-sur-Mer s’encén per un carrer en costa que sembla els de Cazorla, potser el poble d’Espanya que té més voreres costerudes.

Dues hores abans de l’arribada dels corredors ja no hi ha espais buits a la Grand Rue, el carrer que porta des del canal fins al centre de la ciutat. El xivarri és terrible. La gent s’hi deixa la pell per aconseguir algun dels regals que llancen des de la calçada. Per agafar un formatget hi ha gairebé una baralla matrimonial. S’anuncia llavors que l’etapa entra en la fase decisiva. És el dia més llarg de cursa (209 quilòmetres) i el complicat final dels últims 30 és una trucada perquè els grans del Tour es batin en duel i perquè la gent comenci a vibrar.

La primera de les cotes, anomenada Haut Pichot, és de marcatge, tot i que el desequilibri de Jonathan Milan, que acaba en caiguda, talla els qui no havien aconseguit situar-se al cap del pilot. Un d’ells és Enric Mas, que sua per agafar la roda de la resta de les figures. Serà el qui encapçalarà amb èxit la caça i captura dels Pogacar, Vingegaard, Evenepoel i, abans que res, Van der Poel, que amb petites costes explosives, que ofeguen l’alè, es mou com un peix a l’aigua, i ja a 25 quilòmetres de la meta deixa entreveure que serà el gran candidat a la victòria.

La primera entrega del duel

Llavors arriben les dues cotes finals, Saint-Étienne-au-Mon i Outreau. La gent al carrer costerut està excitadíssima, va aplaudint els noms dels ciclistes preferits quan els enfoca la televisió francesa. Per les dues pujades ja s’entreveu la primera entrega del duel anunciat entre Pogacar i Vingegaard, amb Evenepoel més atent que en l’estrena de dissabte, en què no va poder fer res més que lamentar els 39 segons perduts al quedar tallat pel vent. No està per a bromes. Ni tampoc ho està Mas, que aconsegueix enllaçar, perquè no vol que es perdi la gran feina feta en l’estrena del Tour quan va ser el millor entre els escaladors, si s’exceptua, això sí, la parella Pogacar-Vingegaard.

Carlos Rodríguez s’asfixia en la cota final. El ciclista andalús no acaba de trobar-se a ell mateix. A 80 per hora en la baixada els ciclistes es presenten com si anessin amb moto a la costeruda Grand Rue, on el públic ja s’ha quedat gairebé afònic. Ni lamenten que el pas dels corredors, tot i que sigui en costa, es produeixi a més de 30 per hora i gairebé no s’apreciï el rostre dels qui es juguen l’etapa.

Notícies relacionades

El Reial Madrid demana ajornar el seu partit de lliga contra l’Osasuna al 29 d’octubre

Norris s’imposa en el caos causat per la pluja a Silverstone

Tots, els ciclistes i el públic, ja tenen clar que el triomf se l’emportarà un dels bons, un gran entre els grans. Accelera Van der Poel. Pogacar es queda una mica tancat i Vingegaard mira de sorprendre. En aquest ordre travessen la meta amb Mas molt atent i reconfortat per haver pogut connectar i viure en primera persona, com els milers d’espectadors que han anat a la zona de meta, el primer gran duel entre les millors figures d’aquest Tour.

Van der Poel guanya la seva segona etapa en la cursa de l’avi. Ho va fer per primera i única vegada el 2021 quan el Tour va ascendir pel Mur de Bretanya, com tornarà a passar divendres vinent, en l’última etapa d’enorme perill en aquesta arrencada de cursa.