Nico i la Tribuna Garay

Com deia Rafael Alberti per explicar l’edat que tenia (va néixer el 1900), perdonin-me, però jo vaig néixer amb el futbol quan va arribar al Barça Jesús Garay Vecino, un jugador molt elegant que s’havia refet a l’Athletic de Bilbao i va ingressar al Barcelona per fer-hi un futbol tranquil i bonic, que contrastava amb aquells que, en aquell temps, feien de la defensa un camp de mines.

Jesús Garay va ser, durant els anys que es va estar al Barça, un dels cavallers d’aquell temps. Havia deixat enrere, naturalment, l’equip de la seva vida, i del seu poble, on va morir el 1995; havia nascut el 1931 i es va fer del Barça el 1963, quan a Barcelona, per exemple, se celebraven les cròniques de futbol de Martin Girard, s’aplaudia el pas d’Helenio Herrera i els que vivíem a l’extraradi de Tenerife esperàvem que tot el Barça s’assemblés a aquell futbolista basc tan elegant mirant l’horitzó.

Es va dir llavors, i observo que no es diu ara, que aquell fitxatge que va fer el Barcelona va ser celebrat a Bilbao amb un simbolisme, que potser ja no és vigent, però que llavors va formar part de la vida, i de les celebracions, del gran equip que en aquell moment era i ara continua sent l’Athletic.

Notícies relacionades

El somriure de la Gioconda

El Girona no sap sortir del laberint des de fa mesos

Amb aquell fitxatge que va fer el Barça l’equip va guanyar en elegància, ja se sap, i l’Athletic va guanyar una tribuna, que llavors es va anomenar Tribuna Jesús Garay, perquè va ser gràcies als diners d’aquest traspàs que l’Athletic Club va ampliar les possibilitats d’aforament del camp.

Ara que ha caigut aquest xàfec sobre el Barça, i abans sobre Nico, m’ha passat pel cap aquesta història que no és gens edificant per als dos equips, i els seus directius, que han jugat amb un trànsit al qual ha faltat finezza, com deia Amintore Fanfani. Em va fer pena veure l’Athletic-Barça de l’últim partit de LaLiga i m’ha fet una pena horrible el que deien els aficionats bilbaïns al noi que se’ls n’anava, igual que ara em fa llàstima veure com, de nou, la culpa és del Barça, com si el Barça no fos també l’equip que va avaluar molt alta la feina de Nico de manera que ell va voler venir, després no va voler i finalment no ha tornat.