Eusebio Sacristán: "Volia tornar a entrenar després de l’accident i ho tornaré a fer"

Torna a casa aquell nen de La Seca que s’ho passava tan bé xutant una pilota.

M’agradava molt el futbol. Em passava les hores clavant puntades de peu a la pilota a la paret de l’església, al costat de la casa dels meus pares. Sortíem de l’escola i ens en anàvem a jugar. Des de ben petit vaig pensar que la meva vida, el meu camí, era ser futbolista.

¿El camí sortia de La Seca i tirava cap a on?

Després d’haver jugat totes les estones possibles però sense haver pertangut a cap equip, vaig anar a fer una prova al Valladolid, amb 15 anys, i em van fitxar. Vaig pensar llavors que l’objectiu de la meva vida havia començat.

Però a aquesta edat, més que objectius, hi ha il·lusions.

Era una il·lusió, sí. Vaig fitxar pel Valladolid i no vaig jugar ni un partit. Ja vaig veure que no seria fàcil, però vaig continuar lluitant sense desistir. Als 16 vaig començar a jugar més partits i el camí es va començar a esclarir.

S’esclareix perquè hi ha un entrenador que confia en vostè.

Als 19 anys em fan pujar al primer equip del Valladolid, i llavors vaig estar sis mesos sense jugar, pensant que hauria de buscar un altre camí si volia debutar.

No va fer falta.

Vaig debutar l’1 de gener de 1984 contra el Betis. En aquell Betis hi jugava Cardeñosa, que era un dels meus jugadors preferits des de petit i, a més, era de Valladolid. Era petit, però era molt tècnic. M’hi identificava, tot i que era esquerrà.

¿Havia complert l’objectiu?

L’objectiu era arribar a Primera i estar-m’hi uns anys. Volia dedicar la meva vida al futbol.

¿També somiava amb títols?

Com hi somien tots els nens quan veuen per la tele una final de la Copa d’Europa.

No seria amb el Valladolid.

Un any després em va fitxar l’Atlètic. L’entrenador era Menotti. Jugava un dia sí un dia no. A final de temporada em va trucar el Barça. ¡Em volia fitxar Johan Cruyff!

¿Entrava en un altre món?

Recordo molt la primera xerrada de Cruyff a Holanda, de com jugaríem, amb el 3-4-3. Mirava la pissarra i pensava: "Això és genial». Quan vaig veure el rombe al mig del camp, els triangles, vaig pensar: "¡Puc jugar en qualsevol de les quatre posicions!».

Disfrutava molt. Era una mena de joc que em beneficiava. Jo era tècnic, però no era ràpid, ni agressiu. Vam anar creixent, vam quedar campions de Lliga i, al final, campions d’Europa.

¿Com ho va fer per aconseguir mantenir la motivació? Es va estar 19 temporades a Primera.

Dels 19 anys fins als 38. Perquè m’encanta el futbol.

Durant la meva última etapa ja anava pensant què faria amb tota la vida que encara tenia. Amb tot el munt de coses que havia après, després d’haver treballat amb Johan Cruyff, volia transmetre a les noves generacions el futbol que havia conegut.

I es va fer entrenador.

Si el que m’agrada a la vida és el futbol, doncs em dedicaré a entrenar. Em vaig proposar ser entrenador i tornar a quedar campió d’Europa.

Al cap de pocs mesos, em va trucar Txiki Begiristain. "Et volem al Barça. Vindrà Frank Rijkaard d’entrenador i volem que tu siguis un dels seus ajudants».

Va ser molt difícil al principi.

Els primers sis mesos. Un dia, devia ser per Nadal, Laporta ens va reunir amb el Johan. "¿I per què no jugueu més en triangle? Podeu donar llibertat a Ronaldinho i tindreu un pivot i dos interiors. ¿Com ho veieu?», va proposar. Rijkaard hi va estar d’acord. Vam quedar segons, darrere del València. No vam ser a temps de guanyar la Lliga.

Va ser en la següent.

Va venir Deco, Iniesta cada cop jugava més... L’any dels quatre lligaments encreuats trencats: Larsson, Gabri, Motta i Edmilson. Una Lliga que vam guanyar amb 12 jugadors. Amb 12 més Iniesta. Feia d’extrem, d’interior, de pivot...

I, al cap de tres anys, arriba la Champions del 2006.

Amb el gol de Belletti. Va ser el primer que va marcar amb el Barça. No fa pas gaire el vaig veure i li vaig dir: "¿Saps què recordo de tu? De tot el que vas escriure a la pissarra abans d’arribar a la final». La vida li va donar aquest premi.

Un altre objectiu complert. Però aquell final d’etapa amb Rijkaard...

Al final ens va caure una miqueta l’equip. Volíem continuar amb el bloc campió i mirar de mantenir el mateix nivell amb els grans jugadors que hi havia.

Tampoc eren un cos tècnic que collés gaire, com sí que feia Cruyff.

També ens havia ensenyat això, el Johan. Però el Frank tenia una manera de ser diferent i va demostrar que també pots ser entrenador i obtenir resultats amb un altre caràcter. Em va servir per dir-me a mi mateix, davant els que deien que Eusebio és molt tranquil, molt reservat, que podia ser entrenador.

El següent objectiu passava per mirar de ser primer entrenador. I ho va ser al Celta.

¡Ramón Martínez! Va ser ell qui em va fitxar per al Reial Valladolid amb 15 anys. Estava al Barça quan hi vaig arribar el 1988. També va ser qui em va venir a buscar per acabar al Valladolid. I em torna a trucar quan estava al Celta, en perill de baixar a Segona B.

I el va salvar.

Quan faltaven tres partits per acabar la temporada, jugàvem a casa contra l’Alabès. Si guanyàvem, ens asseguràvem la permanència en la categoria. A la banqueta hi tenia un futbolista com Messi.

¿Com Messi?

A Messi el vaig veure entrenar-se amb nosaltres quan era un nen i destacava. Vaig tenir la mateixa sensació amb Iago Aspas. Havíem de guanyar l’Alabès i el vaig fer sortir al camp. A falta de 10 minuts va marcar, ens va empatar l’Alabès i en el temps de descompte va tornar a marcar. Hi vaig estar una temporada més, no em van renovar i em va fitxar Zubizarreta per al Barça B.

Va arribar a Primera amb la Reial Societat i després amb el Girona.

Teníem 34 punts a falta de nou jornades. Després de guanyar el Leganés vam celebrar la salvació. Vam perdre amb l’Espanyol en l’últim minut, vam començar a perdre i perdre i vam acabar baixant. Només vam guanyar un partit.

¿Quina conclusió en va treure?

Em va entrar la por de baixar. Quan vaig començar a perdre partits em vaig ensorrar per la por.

Al cap d’uns mesos va tenir l’accident de la caiguda.

Vaig estar a punt de morir, però em vaig recuperar. Passaven els mesos i m’adonava que no em sortien les paraules, que no podia parlar amb normalitat. "Si això és el que em passarà a partir d’ara, la meva vida serà un desastre», pensava. Passava molt temps sol a casa.

¿Com se’n va sortir?

M’havia traçat objectius i els havia assolit, així que també em vaig traçar aquest: em recuperaré. I si arribo a estar bé, compartiré la meva experiència. ¿Quina? La que no s’han d’abandonar mai els propòsits que et fixes. Volia jugar a Primera i hi vaig jugar; aspirava a ser campió d’Europa i ho vaig ser; volia ser entrenador de Primera i ho vaig aconseguir... I després hi ha l’ensenyament del Girona. ¿Quin? Que no s’ha de tenir por. I encara menys en el futbol. Dedica’t a jugar, a aconseguir el propòsit que t’has marcat i a passar-ho bé. Em va entrar la por i va passar allò del descens.

El seu nom va sonar una vegada per entrenar el Barça.

Quan estava a la Reial, sí. El Barça em va trucar i li vaig dir que no.

¿I doncs?

Em van trucar una vegada. Perquè no em veia preparat per fer-ho. Havia dedicat tota la carrera a ser entrenador, però no m’havia preparat per a aquests objectius tan importants com els que tenia el club blaugrana en aquell moment. No m’havia mentalitzat per arribar al Barça i aspirar al màxim.

¿Va tenir por després de l’accident de no recuperar-se?

No. Després de l’accident estava enfonsat, deprimit. No podia fer absolutament res. No podia mirar pel·lícules, no podia escoltar música... L’únic que m’omplia una miqueta era veure futbol.

Notícies relacionades

Eusebio Sacristán: «Volia tornar a entrenar després de l’accident i tornaré a entrenar»

Marc Márquez continua maltractantels seus rivals

¿S’ha recuperat?

Del que més sé és de futbol, i tinc un nivell alt. Entrenar és el que se’m dona més bé. Hi va haver un moment en què no em veia per parlar en profunditat, però amb el temps m’he sentit més bé i més ben preparat. Volia tornar a entrenar després de l’accident i ho tornaré a fer. No sé en quin equip després de la selecció de Castella i Lleó, però arribarà segur. ¿Que alguna vegada no em sortirà un nom? Doncs un dels meus ajudants me’l recordarà.