De les cases de Lego als edificis reals: una vocació que creix amb les persones

De petita, m’encantava jugar amb Lego, Playmobil i Pin y Pon. Mentre els meus germans preferien jugar amb cotxes i camions o imaginar batalles, jo gairebé sempre acabava fent el mateix: aixecava cases, edificis d’oficines, hospitals, carrers, places amb arbres i bancs… en definitiva, petites ciutats. M’agradava pensar com s’hi podria viure, qui hi entraria, com es mourien les persones per aquells espais inventats. Sense saber-ho, ja estava practicant un exercici que avui continua essent central en la meva feina: concebre l’arquitectura des de l’empatia, posant-me en el lloc de qui l’habitarà, sense renunciar al repte tècnic que implica fer-ho possible.

Recordo especialment una etapa de la meva infància, quan tenia vuit o nou anys. A casa meva es va fer una rehabilitació important: es va reformar una part de l’habitatge i s’hi va afegir una planta nova, una remunta. Vaig viure de prop tot el procés, des dels primers dibuixos fins a l’obra acabada. Amb el meu pare, enginyer elèctric, dibuixàvem plànols amb CAD, i veia com, gràcies al treball conjunt amb l’arquitecte que havien contractat, aquelles línies es transformaven en espais reals. Aquella experiència em va fer entendre que l’arquitectura no és només creativitat, sinó també rigor, coordinació i molta obra, amb tot tipus d’operaris al darrere.

També vaig descobrir ben aviat que, per ser arquitecta, hauria d’assumir reptes en entorns encara molt masculinitzats. Recordo especialment quan el meu pare va fer la instal·lació elèctrica de la part nova de la casa. Ens va demanar als meus dos germans i a mi qui volia ajudar-lo, i jo m’hi vaig oferir sense dubtar. I així va ser: dels tres, el vaig ajudar jo. Vam passar cables pels tubs corrugats, vam fer les connexions i els creuaments, i tot tenia sentit si prenies nota amb cura. Allà vaig aprendre que, si entens el que fas i treballes amb rigor, coneixement i perseverança, el resultat arriba. La tècnica és una part fonamental de l’arquitectura. Aquella vivència em va donar confiança per imaginar-me liderant obres i equips en el futur.

La mirada oberta i el suport constant dels meus pares van ser determinants

Mai no em van fer sentir que hi hagués camins “no adequats” per a una noia. Al contrari: em van animar a formar-me bé i a tocar obra des de molt jove. Als disset anys ja treballava els estius en una enginyeria, fent plànols per al manteniment tècnic de diverses fàbriques. Més endavant, mentre estudiava arquitectura, vaig passar per l’oficina tècnica d’una constructora, on vaig aprendre a moure’m per les obres i a entendre-les des de dins.

Després van venir moltes més etapes de formació i aprenentatge. Durant la carrera, vaig cursar un any d’estudis a Glasgow a la Rennie Mackintosh School of Arts amb una beca Erasmus, una experiència que em va permetre obrir la mirada i conèixer altres maneres d’entendre l’arquitectura. A continuació, vaig treballar un any a Amsterdam, al despatx SeARCH Architects, on vaig aprofundir en projectes de diversa escala i complexitat. De retorn a Barcelona, mentre acabava la carrera a l’ETSAB de la UPC, vaig passar per diversos despatxos d’arquitectura, com el de Lluís Cantallops Valeri o Lluís Mateo, i vaig col·laborar amb LABB Studio en el projecte del Teatre i Centre de Conferències La Llotja de Lleida, dissenyat conjuntament amb l’estudi holandès Mecanoo. Cada experiència em va aportar eines, mirades i criteri propi, però sobretot decisió i capacitat per enfrontar-me a reptes molt diversos.

Quan em vaig titular com a arquitecta l’any 2008, dues dones van confiar en mi per als meus primers encàrrecs: una artista de flors seques i una perruquera. Vaig reformar els seus tallers i locals, i aquelles obres van ser les primeres que vaig signar i veure construïdes. Avui, anys després, he comptabilitzat per a aquest article 105 projectes realitzats i una vintena més actualment en curs, de totes les mides. Però tots comparteixen un mateix fil conductor: escoltar, comprendre i adaptar cada espai a les persones que l’utilitzaran.

Notícies relacionades

El talent femení que transforma la ciència i la tecnologia des del Bages

Les nenes solen ser bones en matemàtiques

Encara avui, quan començo un projecte, torno mentalment a aquella nena que jugava a construir ciutats amb peces de plàstic. Continuo preguntant-me com es viurà aquell espai, com hi entrarà la llum, com s’hi sentirà qui l’habiti. Potser aquesta és la clau: no perdre mai la capacitat de jugar, d’observar i de posar-se al lloc de l’altre.

A les nenes d’avui no els diria que el camí és fàcil

Requereix esforç, constància i, sovint, superar estereotips encara massa presents. Però sí que els diria que el talent no entén de gènere, que la curiositat és una gran aliada i que la formació i la confiança en una mateixa obren moltes portes. Les disciplines tècniques necessiten mirades diverses, sensibles i rigoroses alhora. I necessiten, sobretot, persones que creguin que, des del coneixement, es poden construir espais —i societats— millors.