Les entitats de salut mental reben amb escepticisme el gir del DSM: “Canvia el llenguatge, però no el paradigma”

L’anunci del futur full de ruta del Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals (DSM per les seves sigles en anglès), la guia de referència internacional per al diagnòstic dels trastorns mentals, ha estat rebut amb una combinació de prudència, escepticisme i advertències per part de les entitats de salut mental de Catalunya. Tot i valorar positivament la voluntat d’incorporar factors socials, qualitat de vida i la veu de les persones amb experiència pròpia, moltes alerten que el risc és quedar-se en un canvi de llenguatge que no es tradueixi en una transformació real del model.

“La sensació és que canvia el lèxic, però no s’atenen els problemes de fons”, resumeix Carles Albert, president de la Federació Veus, que agrupa entitats de persones amb experiència pròpia en salut mental. Des de la seva perspectiva, continua dominant una visió biologicista i classificadora que no connecta amb la complexitat de les vivències. “A gairebé tots ens han canviat el diagnòstic diverses vegades. Els símptomes tenen molt a veure amb l’entorn social, però el diagnòstic acaba sent estigmatitzant i condiciona l’accés a la feina, les relacions personals o el projecte vital”, assegura.

El pes del diagnòstic en la vida quotidiana

Les veus de persones amb experiència pròpia coincideixen a assenyalar que el diagnòstic pot tenir un doble efecte: alleujament inicial i impacte posterior. “Posar nom al que et passa pot ajudar, però ningú et prepara per com això afecta la imatge que tens de tu mateixa”, explica una de les activistes d’Amb Experiència Pròpia (AEP) que vol mantenir l'anonimat. AEP està formada íntegrament per persones amb diagnòstic que fan tallers de sensibilització en centres educatius i espais socials. “El diagnòstic parla de símptomes, però no del cansament de sostenir el dia a dia, de l’autoestima que es va trencant o dels projectes que abandones”, afegeix.

Per això, des d’AEP defensen que l’objectiu principal no hauria de ser només reduir símptomes, sinó recuperar qualitat de vida. “No vull només ‘estar millor’, vull viure millor. Habitar la meva vida”, resumeixen altres activistes. En aquest sentit, veuen amb bons ulls que el futur DSM parli de funcionalitat i qualitat de vida, però alerten que el context social continua quedant massa sovint fora del focus: precarietat, estigma, entorns familiars disfuncionals o dificultats d’accés a l’atenció psicològica.

Estigma, biaixos i límits del manual

Des d’Obertament, entitat referent en la lluita contra l’estigma, Edgar Vinyals considera que el canvi era “inajornable”, però adverteix dels seus límits. “La part inquietant és que la qualitat de vida torna a ser un indicador biomètric, aplicat des de la subjectivitat de qui avalua. Tornem a tenir el mateix problema de fons: una foto estàtica feta per un tercer, amb el risc de biaixos”, assenyala.

Vinyals remarca que el DSM no és només una eina clínica, sinó també un generador de llenguatge i imaginari social. “Un canvi de manual pot ajudar a ajustar suports, però no eliminarà l’estigma. Això va molt més enllà del diagnòstic”. A parer seu, una reforma real “hauria d’incorporar una lectura clara de les violències viscudes per les persones i dels mecanismes de defensa que desenvolupen, situant el malestar en relació amb el poder, la seguretat i els vincles, i no només amb el símptoma”.

Famílies, sistema i criteris compartits

La Federació Salut Mental Catalunya, que agrupa entitats de familiars, adopta una posició més matisada. La seva presidenta, Mercè Torrentallé, recorda que el DSM “no és un manual perfecte, però és el menys dolent que tenim” i defensa la necessitat de disposar de criteris diagnòstics compartits en un context de canvi accelerat. “Davant la polarització i el negacionisme, necessitem criteris científics mínimament sòlids”, afirma.

Torrentallé reconeix, però, que el diagnòstic pot ser viscut com una càrrega per a moltes persones, mentre que per a d’altres és un alliberament que permet orientar l’atenció i la recuperació. “El repte és com incorporem la veu de les persones en primera persona i de les famílies en un sistema on també pesa molt la veu de la indústria farmacèutica”, apunta. I afegeix que els nous malestars associats a les xarxes socials, la intel·ligència artificial, el canvi climàtic o l’assetjament obliguen a una actualització constant dels marcs diagnòstics.

Canvi real o canvi de relat

Notícies relacionades

Maria José Valiente, piscòloga: "Decidir es un acte lliure, però és un acte de responsabilitat, i la llibertat implica responsabilitat"

Olga Tubau, advocada: "Li vaig dir a Rubiales 'fue impresentable, Luis, ¿no te das cuenta de que esto no se puede hacer?” ,“Lo he hecho toda la vida”, va contestar

Les entitats coincideixen en una idea central: el DSM pot evolucionar, però el seu impacte serà limitat si no canvien també la pràctica clínica, els recursos disponibles i el lloc real que ocupa la veu de les persones afectades. “Una visita cada dos o tres mesos al centre de salut mental és del tot insuficient per a una persona traumatitzada”, recorden des de Veus, que reclamen més atenció comunitària i suport entre iguals.

El futur DSM promet escoltar més. Les entitats celebren el gest, però adverteixen que escoltar de debò implica acceptar relats incòmodes i qüestionar el paradigma dominant. Sense això, conclouen, el risc és que el manual canviï la vida de les persones.