Eusebio Sacristán: «Volia tornar a entrenar després de l’accident i tornaré a entrenar»

Torna a casa aquell nen de La Seca que era tan feliç xutant una pilota.

El futbol m’agradava molt. Em passava les hores xutant la pilota contra la paret de l’església, al costat de la casa dels meus pares. Sortíem de l’escola i anàvem a jugar. Des de petit vaig pensar que la meva vida, el meu camí, era arribar a ser futbolista.

¿El camí sortia de La Seca cap a on?

Després d’haver jugat totes les estones possibles però sense haver pertangut a cap equip, vaig anar a fer una prova al Valladolid, amb 15 anys, i em van fitxar. Vaig jugar mitja part i em van fitxar. Vaig pensar llavors que l’objectiu de la meva vida havia començat.

Però a aquestes edats, més que objectius, hi ha il·lusions.

Era una il·lusió, sí. Vaig fitxar pel Valladolid i no vaig jugar ni un partit. Ja vaig veure que no seria fàcil, però vaig continuar lluitant sense desistir. Als 16 vaig començar a jugar més partits, vaig pujar al Promesas i el camí es va començar a aclarir. 

S’aclareix perquè hi ha un entrenador que et fa jugar i que confia en tu.

Als 19 anys em pugen al primer equip del Valladolid, però vaig estar sis mesos sense jugar pensant que havia de buscar un altre camí per debutar a Primera.

Però no va fer falta.

Vaig debutar l’1 de gener del 1984 contra el Betis. En aquell Betis jugava Cardeñosa, que era un dels meus favorits des de petit i era, a més, de Valladolid. Era petitet, però era molt tècnic. M’identificava amb ell perquè em veia com ell, tot i que era esquerrà, i desitjava perfeccionar la meva tècnica com ell.

¿Havia complert l’objectiu?

Era arribar a Primera i estar diversos anys a Primera. Volia dedicar la meva vida al futbol. En aquella mateixa temporada, vam aconseguir l’únic títol que ha guanyat el Valladolid en la seva història: la Copa de la Lliga. A l’Atlètic de Madrid. I dos anys després, el 1986, a Valladolid, vam quedar campions d’Europa sub 21. En els penals. Vaig marcar el segon. Ablanedo va parar els dos primers penals.

¿També somiava guanyar títols?

Com tots els nens quan veuen per la tele una final de la Copa d’Europa.

No seria amb el Valladolid.

Un any després em va fitxar l’Atlètic. Menotti era l’entrenador. Jugava un dia sí i un dia no. A final de temporada em va trucar el Barça. ¡Em volia fitxar Johan Cruyff!

D’un Atlètic convuls a un Barça agitat.

L’havia vist perdre la final del 1986 davant l’Steaua. Però era un club gran que aspirava a aquells objectius, els meus. Vaig venir al Barça i el primer any vam conquerir la Recopa; el segon, la Copa del Rei.

¿Entrava en un altre món?

Recordo molt la primera xerrada amb Cruyff a Holanda, de com jugaríem. Aquella tarda teníem el primer partit. Recordo el triangle, de com jugaríem, amb el 3-4-3. Mirava la pissarra i pensava: ‘Això em va genial’.

No era l’habitual.

Ni de bon tros. Era una cosa nova. Es jugava amb un 4-4-2, a tot estirar un 4-3-3. En l’Atlètic, al centre, jugàvem Landáburu o jo, perquè només podia jugar un jugador d’aquestes característiques. Dos no hi cabien, no semblava compatible en aquell futbol.

Però, sí, amb Cruyff. I en el Barça, com s’ha comprovat.

Quan vaig veure el rombe al mig del camp, els triangles, vaig pensar: ‘¡Puc jugar en qualsevol de les quatre posicions!’.

Com si hagués vist la llum del cel.

Vam començar a jugar i vam gaudir. Jo gaudia. Era un tipus de joc que em beneficiava. Jo era tècnic, però no era ràpid, ni agressiu.

Amb els rondos.

Cada dia, cada dia, cada dia. Ens vam acostumar a això, i va arribar un moment en què ja ens col·locàvem en triangle de tal manera que sempre hi havia un home lliure. Vam anar creixent, vam quedar campions de Lliga, després campions d’Europa, i jo vaig aixecar els braços al cel i vaig dir: ‘Ja està. Soc campió d’Europa’.

¿Com va mantenir la motivació? Va estar 19 temporades a Primera.

Dels 19 als 38. Perquè m’encantava el futbol, gaudia d’anar a entrenar, de jugar partits.

Però algun dia s’acabaria...

En la meva última etapa ja pensava què faria amb la meva vida, amb tota una vida al davant. Amb tot el que m’havia ensenyat Johan Cruyff, amb tot el que havia après, volia transmetre el futbol que havia conegut.

Hi ha entrenadors que diuen que això no es pot fer en tots els equips.

Vaig tenir d’entrenador en l’època final Sergio Kresic, que acostumava a fer servir un 5-3-2. Era un sistema més defensiu, però d’allí també vaig treure conceptes molt útils.

I es va fer entrenador.

Si el que m’agrada en la vida és el futbol, em dedicaré a entrenar. Vaig venir un dia a veure el Barça en la Copa d’Europa contra la Juventus. Va perdre 1-2. Però a l’estadi pensava: ‘Vull ser entrenador i vull tornar a quedar campió d’Europa amb el Barça’. Ho vaig aconseguir.

El somni de nen i el d’adult.

Al cap de pocs mesos, em va trucar Txiki Begiristain. «Et volem en el Barça. Ve Frank Rijkaard d’entrenador i volem que siguis un dels seus ajudants».

Va ser molt difícil al principi...

Els primers sis mesos. Jugàvem amb un 4-2-3-1. Un dia, devia ser per Nadal, Laporta ens va reunir amb Johan. ¿I per què no jugueu més en triangle? Podeu donar llibertat a Ronaldinho a dalt i tindreu un pivot i dos interiors. ¿Com ho veieu? Rijkaard hi va estar d’acord. Va venir Davies i tot es va equilibrar. Vam quedar segons, darrere del València, no vam tenir temps per guanyar la Lliga.

Va ser en la següent.

Va venir Deco, Iniesta anava jugant més... És l’any dels quatre lligaments creuats trencats. Es lesionen Larsson, Gabri, Motta i Edmilson. És una Lliga que vam guanyar amb 12 jugadors. Amb 12 més Iniesta. El trèiem d’extrem, d’interior, de pivot...

I, a continuació, la Copa d’Europa del 2006.

Amb el gol de Belletti. L’acabàvem de treure al camp, quan faltaven 20 minuts. Em sembla que va ser el primer que va marcar amb el Barça. Fa poc el vaig veure i li vaig dir: ‘¿Saps què recordo de tu? Tot el que vas escriure en la pissarra abans d’arribar a la final’. Tenia un objectiu superimportant amb l’equip i la vida li va donar aquest premi.

Un altre objectiu complert. Però aquell final d’etapa amb Rijkaard...

Ens va caure una miqueta l’equip. Volíem continuar amb el bloc campió, mantenir el mateix nivell.

Tampoc eren vostès un cos tècnic que pressionés, com ho feia Cruyff.

També ens havia ensenyat això Johan. Però Frank tenia una manera de ser diferent i va demostrar que també pots ser entrenador amb resultats amb un altre caràcter. I em va servir per dir-me a mi mateix, davant els que deien que Eusebio és molt tranquil, molt reservat, que podia ser un entrenador important.

El Celta va creure en vostè.

¡Ramón Martínez! Va ser qui em va fitxar per al Valladolid amb 15 anys. Estava en el Barça quan vaig arribar el 1988. Qui em va venir a buscar per acabar com a jugador en el Valladolid. I, de nou, em truca quan estava en el Celta, amb l’equip en perill de descendir a Segona B.

I el va salvar.

Quan feien falta tres partits, vam jugar a casa contra l’Alabès. Si guanyàvem, ens asseguràvem la permanència. A la banqueta tenia un futbolista com Messi.

¿Com Messi?

A Messi el vaig veure entrenar amb nosaltres quan era un nen i destacava. Quan vaig estar en el Celta vaig tenir la mateixa sensació amb Iago Aspas. Havíem de vèncer l’Alabès i el vaig treure al camp. Quan faltaven 10 minuts, va marcar; ens va empatar l’Alabès, i en el descompte va tornar a marcar. Hi vaig estar una temporada més, no em van renovar, i em va fitxar Zubizarreta per al Barça B.

Era més fàcil entrenar els joves que ja tenien els conceptes assimilats.

És clar. En el Celta vaig implantar el 4-3-3, jugant des de darrere, però ens costava molt, perquè eren futbolistes d’un altre estil. Vaig començar a tenir nanos que van anar destacant. El meu objectiu íntim era quedar tercers a Segona com havia aconseguit Luis Enrique i ho vaig aconseguir.

Però l’any següent...

Van fer fora a Zubizarreta al gener, i al febrer, a mi. En totes les temporades anteriors havia passat que havíem anat de menys a més. Anàvem sisens per la cua i em van destituir.

No obstant, tenia crèdit.

La temporada següent, al novembre, em va trucar Loren, el director esportiu de la Reial Societat. «M’ha encantat el que has fet amb el Barça i volem que vinguis». Havia de substituir David Moyes i vaig anar introduint canvis, amb tranquil·litat. Vam acabar bé, la següent va ser molt bona i en la tercera em van destituir al març.

Havia aconseguit entrenar a Primera i va continuar a Primera.

Al cap d’unes setmanes em va trucar Quique Cárcel per anar al Girona. Teníem 34 punts quan feien falta nou jornades. Després de guanyar a Leganés celebràvem la salvació. Vam perdre contra l’Espanyol en l’últim minut i vam començar a perdre i a perdre. Només en vam guanyar un i vam descendir.

¿Quina conclusió va treure?

Em va entrar la por. Em va entrar la por de descendir. Quan vaig començar a perdre partits em vaig ensorrar, em vaig enfonsar per la por.

Mesos més tard, va patir l’accident.

Vaig estar a punt de morir, però em vaig recuperar. Anaven passant els mesos i m’adonava que no em sortien les paraules, no podia parlar amb normalitat. ‘Si això és el que em passarà a partir d’ara, la meva vida serà un desastre’. Passava molt temps sol a casa meva, pensant i pensant. 

¿Com va sortir d’allí?

Crec que les coses passen per alguna cosa. Estava enfonsat. Em vaig proposar recuperar-me del tot, sabent que seria dur i difícil. M’havia traçat objectius i els havia complert, així que em vaig traçar aquest: ‘Em recuperaré. I si arribo a estar bé en algun moment de la meva vida, el que faré és compartir la meva experiència, explicar als altres com m’ha anat a mi perquè la gent no desisteixi’.

¿Es posarà d’exemple?

Que no has d’abandonar mai els teus propòsits. Volia jugar a Primera i hi vaig jugar; aspirava a ser campió d’Europa i ho vaig ser; desitjava ser entrenador a Primera i ho vaig aconseguir... I després hi ha l’ensenyament del Girona.

¿Quin és?

Que no s’ha de tenir por. I menys en el futbol. Dedica’t a jugar, a aconseguir el teu propòsit i a gaudir. Em va entrar la por i va arribar el descens.

¿Va tenir aquesta por després de l’accident de no recuperar-se?

No, no tenia por. Estava enfonsat, estava deprimit perquè la meva vida seria un desastre. Estava posseït per aquest pensament. No hi havia res que pogués fer. No podia veure pel·lícules, no escoltava música... L’únic que m’omplia una miqueta era veure futbol. M’agradava veure la Reial Societat per com jugava, perquè veia que Imanol, que estava en el filial i em va substituir, va seguir per aquest camí i ha aconseguit un nivell altíssim amb aquesta idea de joc. M’agrada veure el Girona de Michel. L’última vegada que vaig veure Cárcel em va donar les gràcies pel que vaig crear allí, el tipus d’entrenaments, el joc de posició. Veig la selecció espanyola i m’agrada.

Va sonar un cop el seu nom per al Barça.

Quan estava en la Reial Societat, sí. El Barça em va trucar i vaig dir que no. 

¿Quan estava Luis Enrique, quan acabava?

Em van trucar una vegada. Perquè no em veia preparat per a això. Havia dedicat la meva carrera a ser entrenador, però no m’havia preparat per a aquells objectius tan importants en aquell moment. No m’havia mentalitzat per arribar al Barça i aspirar al màxim.

¿S’ha recuperat pel futbol?

Del que més sé és de futbol, i tinc un nivell alt. Entrenar és el meu fort. Hi va haver un moment en què no em veia gaire capacitat per parlar en profunditat, però amb el temps m’he anat sentint molt millor i preparat per dirigir un equip. Vull dedicar la meva vida a això. 

Notícies relacionades

Marc Márquez continua maltractantels seus rivals

Aitana es perdrà l’inici de l’Eurocopa per meningitis vírica

¿L’últim objectiu?

Volia tornar a entrenar i tornaré a entrenar. Ho aconseguiré, segur. No sé en quin equip després de la selecció de Castella i Lleó, però arribarà segur. Perquè miro i veig el que puc aportar al meu equip perquè millori. Em veig capacitat. ¿Que alguna vegada no em sortirà un nom? Un dels meus ajudants me’l recordarà.