L’última (i difícil) successió a la porteria del Barça

Va passar fa més d’una dècada. Se n’anava, per decisió pròpia, el millor porter de la història del Barça. El porter de les tres Champions (una amb Rijkaard i dues amb Guardiola). El de les parades decisives a Thierry Henry a París 2006, el mateix que va sostenir un delicat inici emocional a Roma 2009 i el que va exhibir mans d’acer i peus de seda a Wembley 2011. Se’n va anar Víctor Valdés i va deixar una carta de comiat com a últim llegat: va situar Andoni Zubizarreta, el pioner que va guanyar la primera Champions el 1992, en un escenari summament complex en el seu rol de director esportiu. El mateix a què ha de fer front ara Deco amb l’arribada de Joan Garcia, que deixa Ter Stegen en una posició molt delicada.

Havia de trobar el successor de Valdés i sense cap possibilitat d’equivocar-se. I Zubi no es va equivocar: va optar llavors (2014) per una via singular i arriscada. Va entregar aquest tresor –la porteria del Barça– a un jove alemany, desconegut fins i tot al seu país. Era Marc-André ter Stegen.

"La primera vegada que vam veure el Marc va ser la temporada 2010-2011. Ricard Segarra, que era llavors i encara és ara el responsable de porters, el va veure en un vídeo i el va ensenyar a Juan Carlos Unzué. Vam voler anar a veure un partit seu, però el Borussia Mönchengladbach no ens va donar entrades", va recordar el maig del 2014 l’executiu blaugrana, assumint des del primer minut que la decisió era molt arriscada. "Ja sé que Ter Stegen és un fitxatge de Zubizarreta: assumeixo aquesta responsabilitat", va admetre.

La va encertar de ple, però per si de cas el Barça no només va invertir 12 milions d’euros per un meta de 22 anys, sinó que va triar protegir-se amb l’experiència de Claudio Bravo, a qui es va emportar de la Reial Societat. Tenia 31 anys. També va pagar 12 milions més. O sigui, el club en va desemborsar 24 per dos porters, un menys del que ara executarà per Joan Garcia, que encara és de l’Espanyol.

Aquella successió no va ser gens fàcil. Tenien el pes de Valdés a l’esquena i, a més a més, el vertigen que els causava a tots dos la responsabilitat de defensar la casa d’un club com el Barça.

I Luis Enrique, el tècnic a qui li va tocar gestionar aquest canvi de guàrdia a la porteria, va prendre una altra decisió gens tradicional, que no s’endevina ara factible amb Joan Garcia i Ter Stegen: una cohabitació. O sigui, Bravo jugava la Lliga (37 jornades i el Barça va ser campió però ni tan sols va debutar a Europa) i Ter Stegen era el porter de la Champions (13 partits i el Barça va ser campió).

Bravo se’n va haver d’anar

Notícies relacionades

Flick defuig el conflicte amb Ter Stegen i delega l’elecció de la capitania «en l’equip»

Willy Hernangómez: "Ningú es diverteix ni es deixa tant la pell com Espanya"

I aquesta decisió li va sortir de meravella a Luis Enrique perquè va aconseguir el triplet, però l’erosió del dia a dia ja feia intuir que no duraria gaire. Es va mantenir la temporada següent (15-16), però era inevitable la seva dissolució perquè va arribar un dia en què l’alemany, amb una proposta del City a la mà, va plantejar el dilema. Ell volia ser, tant sí com no, el número 1 blaugrana: el club el va mantenir i va obrir la porta de sortida a Bravo. El negoci va ser rodó. El xilè se’n va anar al City i va deixar 18 milions d’euros.

A partir de llavors va desaparèixer durant anys la competència per a Ter Stegen fins que el Barça ha decidit que tocava enfrontar-se a una altra successió. Difícil i complexa perquè és la tercera en les dues últimes dècades, tot i que Flick i Deco ho tenen clar. És el moment de Joan Garcia, encara que impliqui que el capità alemany sigui més qüestionat que mai.