Girard estima Flick i Lamine

Ha passat alguna cosa en el Barcelona i no només es diu Lamine Yamal, o Pedri, que són miralls de diferents rareses. El que ha passat, sobretot, és Flick, un entrenador que sembla un professor de les primeres hores de l’escola, preocupat perquè els nois s’ajuntin adequadament i no es tornin bojos a l’esbarjo. En el cas dels dos futbolistes que ell ha estimulat en la present reinvenció del Barça, Lamine Yamal i Pedri, Flick s’ha ocupat que tots dos mirin només de tant en tant a la zona de l’entrenador perquè saben que, tot i que ell no els miri, s’estarà fixant en el seu joc d’ulls que, en un temps, quan Lewandowski era el rei del mambo, semblava un martiri per als nois.

Hi va haver moltes vegades, però jo vaig veure un cop l’astre polonès mirar el noi que serà nomenat 10 del Barça com si li hagués robat una cartera d’or. En aquesta temporada Flick ha regalat a tots la mateixa mirada; a qui no es lesionava i a qui es lesionava, a qui triomfava amb alegria i a qui no s’acostuma a ser també reu de banqueta.

Notícies relacionades

Serà per bé, ¿no?

L’Espanyol deixa enrere l’era de míster Chen

A poc a poc, aquesta actitud del preparador alemany ha anat calant en la vida espanyola com a part d’un tresor que d’altres no tenen i que voldrien tenir, sobretot, pel que fa al tractament del personal. Em vaig adonar d’aquest fet tan singular (l’amor d’una plantilla a un entrenador) quan dimecres em vaig trobar a Madrid amb una llegenda del futbol, Martín Girard, que acudia a un acte al Círculo de Bellas Artes. Es va acostar a mi, com a barcelonista que soc, per celebrar el seu retorn a la passió blaugrana. Em va dir que era un miracle, "el miracle de Flick", el que estava passant amb ell i amb el Barça d’aquest temps.

Martín Girard és el nom que Gonzalo Suárez es va posar quan era el millor cronista de futbol d’Espanya; fillastre d’Helenio Herrera, va fer dels seus articles a Dicen i a Lean una llegenda. Ara té uns 90 anys, i continua tan campant. Sentir-lo parlar així del futbol del present, després d’anys de letargia barcelonista, em va semblar la millor celebració possible de la fitxa milionària de Lamine.