Daniel Venteo, historiador i museòleg: "Picasso no seria Picasso sense els nou anys que va viure a Barcelona"

Vostè va viure des de petit al Born, molt a prop d’on va arribar Picasso a Barcelona.

Exactament. Ell arriba amb 13 anys a Barcelona, el 1895. Quan jo en tenia 13 m’hi identificava molt i em va cridar sempre l’atenció com a personatge. Vivíem al mateix barri. Som al pla de Palau, i tot en la vida de Picasso a Barcelona passa a l’entorn d’aquesta plaça. El seu pare fa classes a prop, els seus amics tenen un estudi en un carrer. Aquí somia qui vol ser. El 1900 viatja per primera vegada a París. Als carrers d’aquest barri es va fer un home. A mi em va passar el mateix, però en una Barcelona diferent, la preolímpica. Quan ell viu aquí, la Via Laietana encara no s’ha obert. És un barri laberíntic. Quan Picasso se’n va a París i torna esporàdicament, la ciutat que va conèixer ha començat a desaparèixer. El 1917, ve amb la seva nova nòvia, la ballarina Olga Khokhlova, i devia ser una experiència traumàtica per a ell, perquè no tenia res a veure amb la Barcelona que havia conegut. El seu pare havia mort el 1913 i va ser enterrat al Poblenou. Picasso continuarà tornant fins al 1934, quan visita la ciutat per última vegada. Però aquella Barcelona ja no és la seva Barcelona.

En el seu llibre aborda aquesta relació entre el pintor i la ciutat que desapareixerà.

Miro de veure Barcelona amb els ulls de Picasso. No faig una biografia il·lustrada; a més, no hi ha gaires fotos seves a la ciutat. Intento reconstruir el seu paisatge emocional: els carrers per on passejava, els bars que freqüentava, els tallers dels seus amics, on va estudiar, on va exposar. La seva vida nocturna. De l’època en què viu a Barcelona i de la dels seus retorns. Ell arriba amb 13 anys i se’n va a París el 1904 amb 22. Arriba fet un nen i se’n va fet un adult. A Barcelona descobreix el món femení. Aquí coneix els bordells, té les primeres nòvies, s’enamora d’una artista de circ. Aquí aflora la seva personalitat, humana i artística. Sense Barcelona, Picasso no seria Picasso. I crec que, sense Picasso, Barcelona no seria Barcelona. Barcelona és per a Picasso una font de plaer, però també de trauma. Aquí coneix el seu amic Carles Casagemas, que s’acaba suïcidant. A Barcelona és on Picasso disfruta i pateix per primera vegada amb les dones.

¿Quin pes té Barcelona en la vida de Picasso en comparació amb altres ciutats?

A Màlaga hi neix, però no hi té vincles més enllà de la família. La Corunya és una experiència depressiva per a ell, per on vivien, per la mort de la germana. Estudia un temps a Madrid, però tampoc li deixa empremta. És Barcelona. Ell s’arriba a considerar català. El 1920 Salvat-Papasseit dedica el seu llibre de poemes a "Pau Picasso». I una vegada coneix París, s’hi vol quedar a viure. Era el centre de l’art contemporani del seu temps. Però si un català el volia visitar a França, i aconseguia els avals d’algú pròxim, tenia les portes obertes. L’enyorat periodista Lluís Permanyer, llavors encara molt jove, el va anar a entrevistar el 1963 per a la revista Destino. Picasso no va trencar mai amb Barcelona, malgrat la distància.

¿La relació que es va establir entre la ciutat i l’artista es va mantenir sense la seva tornada?

Sí. Malgrat la Guerra Civil i la dictadura. Picasso està afiliat al Partit Comunista Francès. És una figura maleïda, a la llista negra del franquisme, però el 1955, al palau de la Virreina, la Biennal Hispanoamericana d’Art li dedica una sala. És un primer reconeixement, un acte de tolerància a la Barcelona dels 50. En anys següents, a través de les famílies Gaspar i Gili, es prepara el seu retorn sense que torni físicament.

Perquè no es planteja tornar mentre duri la dictadura.

Picasso no tornarà. I es mor el 1973, dos anys abans que Franco. No va venir ni a l’enterrament de la seva mare, el 1938.

¿En quines parts de la ciutat van viure Picasso i la seva família?

Quan arriba, la família s’està de manera temporal al número 4 del passeig d’Isabel II, just davant de la Llotja. Després es traslladen uns metres més enllà, en el mateix conjunt dels Porxos d’en Xifré, i s’instal·len al número 3 del carrer de la Reina Cristina. Després se’n van al carrer de la Mercè, a un edifici que ja no hi és, perquè va ser demolit per a l’obertura de la plaça de la Mercè. La geografia de Picasso és Ciutat Vella. Jo reivindico aquesta relació íntima entre Picasso i el centre històric de Barcelona, el d’abans que s’obri la Via Laietana. Miro de reconstruir la seva empremta. Localitzo fotos de l’època dels llocs que sovintejava. És un viatge emocional. No tinc la certesa que arribés a segons quins punts, com el mirador de la Secció Marítima de l’Exposició del 1888 al costat de la platja del Somorrostro, però m’ho imagino.

¿La culminació del retorn de Picasso a Barcelona sense que tornés és el Museu Picasso?

Ho és. A partir de 1963. I a la dècada dels 70, amb el suport de la família, creix exponencialment. Quan ja s’ha mort, es pensa en l’ampliació del museu. L’arquitecte Jordi Garcés s’ha encarregat ininterrompudament durant 40 anys de planificar-ho d’una manera brillant. El 1981, coincidint amb el centenari del naixement de Picasso, s’impulsa que el passeig de Picasso adopti el seu nom, cosa que passa el 1983.

¿Vostè on vivia al Born?

A la plaça Comercial, davant del mercat. Des del 1975, quan vaig néixer, fins al 1999. Des de casa meva veia el Born, l’Estació de França, part de la Ciutadella, la Barcelona de Picasso. Ara visc al Poblenou.

I estem fent l’entrevista en aquest hotel Oasis.

No he trobat cap bar que no estigués ocupat pel turisme. I he triat l’hotel Oasis, on, per casualitats de la vida, és on vaig ser concebut clandestinament, com vaig saber molts anys després. I fins avui no havia entrat a l’hotel. Picasso i jo compartim els barris de la ciutat antiga, i també preguntes sobre d’on venim, qui volem ser i cap on anem.

Picasso es va trobar amb una Barcelona que ja no coneixia. ¿Com ha canviat el barri on vostè va passar la infantesa?

Per a mi és un barri irreconeixible, pel turisme principalment. Fins al punt que la vida quotidiana es fa molt complicada. El barri era popular i humil, però arrelat. Si Picasso no va reconèixer Barcelona quan va tornar el 1917, a mi em costa reconèixer-lo ara. I s’ha de dir que els turistes que fan irreconeixible el barri venen a veure, majoritàriament, el Museu Picasso.

Notícies relacionades

El preu de l’habitatge va pujar un10% a Barcelona durant el 2025

Rod Hill, co CEO i cofundador de Fit Brands International: "BCN pot ser capital de la longevitat activa"

¿Se’n va anar del barri dels turistes al Poblenou dels expats?

Sí, visc envoltat d’expats a la Vila Olímpica amb vista al mar. Però visc a cavall de Barcelona i Venècia. Amb intercanvi de casa. Visc cinc mesos a Venècia i la resta a Barcelona. I aquesta setmana, més casualitats de la vida, m’he casat amb la meva parella, nascuda a Sant Petersburg i apassionada de la dansa.