Funeral amb honors

La mort no té res de romàntic. Te’n vas a l’altre barri i ja està, tinguis o no coses a fer.

Per això el Barça la rebutja de la manera més bonica, desafiant-la i burlant-se’n, demostrant-li que hi ha moltes maneres d’afrontar el final. San Siro no va ser Anfield. Tampoc Roma o Lisboa, escenaris en els quals l’equip es rendia a la seva sort sense orgull ni vergonya. L’equip de Hansi Flick, en canvi, es va guanyar un funeral amb honors a Europa en una salvatge eliminatòria contra l’Inter que ha de passar al costat bo de la història, per molt que no servís als blaugranes per trepitjar la final de la Champions de Múnic 10 anys després de sortir campió de Berlín. Lamine Yamal, el millor futbolista del món, va trobar que la seva última obra d’art va tenir la rúbrica del porter Sommer. ¿I qué?

El Barça de Flick és bonic i rebel. Per tant, contradictori i amb pecats per resoldre. Araujo, un llast en l’eliminació del curs passat contra el PSG, substitut d’Iñigo Martínez en el moment capital de la nit, no va saber com contenir Thuram en l’acció que va resoldre el triomf de l’Inter en la pròrroga. Abans, Gerard Martín havia perdut una pilota quan els blaugranes ja somiaven que Raphinha, amb el seu gol en el 88, passaria a la memòria col·lectiva com un altre d’aquells herois estranys que vehiculen la història del Barça. A l’equip de Flick li va sobrar un minut.

Hi haurà qui recordi a Milà –territori d’Olegário Benquerença en la semifinal del 2010–, el polonès Szymon Marciniak, especialment per un penal reclamat pel Barça a Lamine. Va patir un contacte fora de l’àrea, però va ser escombrat ja dins. I també qui tingui malsons amb el salt descompassat de Lewandowski quan el Barça, ja sense alè, lluitava per un últim miracle.

Quan jugues a tomba oberta, els que s’ubiquen a l’última frontera adquireixen tota la rellevància. Szczesny i Sommer, 35 i 36 anys, van suportar la vida al límit dels seus equips.

Clar. Jugar sense xarxa, tant al camp com als despatxos, ha ajudat aquest Barça a fugir dels temps en què atendre els seus partits suposava una tortura pels seus elogis del no-res. Això d’aquesta temporada, d’aquesta eliminatòria, va ser una altra cosa. Massa bonica. Massa increïble com per trobar-hi explicacions lògiques. I res atrau més que el que no aconsegueixes comprendre. Va ser una oda al futbol.

Si el Barça, com va passar en l’anada de Montjuïc, va tornar a aixecar-se després d’encaixar dos gols per part d’aquest Inter d’Inzaghi que passa per ser l’equip que millor defensa del continent –i al qual va marcar sis gols en dos partits– va ser perquè no entén la vida de cap altra manera. Raphinha va convertir San Siro durant un instant en aquell Stamford Bridge sotmès per Iniesta fa 16 anys. Però tota novel·la negra té l’obligació de rebentar el desenllaç.

Notícies relacionades

La metamorfosi de Dembélé

"El futbol ha sigut molt dur amb nosaltres"

Queden allà les ganes de l’equip de Flick d’escopir la terra dels cops de pala d’Acerbi i Frattesi, de lluitar, de somiar, en definitiva, de viure, sense mirar fantasmes que no són els seus. Que són d’un altre temps.

Plorava Raphinha sense comprendre que perdre forma part de la nostra punyetera existència. Sense reparar en el fet que el veritable triomf del Barça no són els títols, sinó que hàgim après a estimar una altra vegada el futbol.