Adriana Cerezo: "Tinc una altra oportunitat i no la desaprofitaré"

¿Per què la motiva competir?

Jo competeixo perquè m’entreno. M’encanta entrenar-me i m’agrada ser la millor en tot el que faig. No necessito tenir uns Jocs a l’horitzó per motivar-me i voler ser la millor. Però és veritat que arran d’això vull ser la millor del meu esport. I no només ser-ho ara, sinó que es consideri que... he marcat un abans i un després, ¿no? Hi ha certes persones que dins de cada esport diem: ‘Uf, aquest personatge ha projectat una cosa diferent’. Doncs jo vull ser aquest personatge.

¿Què està sacrificant amb el taekwondo?

Sempre dic que jo no considero que faci cap sacrifici. O sigui, crec que faig eleccions. Jo les he fet des de molt petita. Per exemple, als 8 anys tenia l’aniversari d’un amic i era a les sis de la tarda, a la mateixa hora que el meu entrenament. El meu pare em deia: "¿On vols anar?". Doncs volia anar a l’entrenament, l’aniversari tant m’era. Ara és igual.

No en diguem sacrificis. Diguem-ne renúncies.

Sí, bé, ¿a què he pogut renunciar? ¿A sortir cada cap de setmana de festa? Però jo amb 12 anys era a Austràlia, en una concentració d’un mes amb els meus amics. Al final, també a l’entorn, molta gent es pensa que renunciem a la vida social. I és veritat que potser sí que renunciem a la vida social que tothom concep. Però jo quan m’entreno soc amb la meva família. I si guanyo l’or olímpic, amb els que sortiré a celebrar-ho és amb ells, amb els que estic en concentracions cada dia, que són els meus amics a més de companys.

Hi ha altres esports en els quals et pots permetre un mal dia... Però en el taekwondo s’ho juguen tot en un dia. ¿Li genera ansietat?

El dia del campionat sempre tens aquesta adrenalina, et donarà un push. Això no m’ha preocupat mai. Però sí que m’ha preocupat el fet de dir "estaré bé, estaré malament, els nervis...". Fins que em vaig adonar que havia d’entrenar-me perquè el meu pitjor dia sigui millor que el millor de la resta. Per estar preparat has d’aconseguir que el marge entre el teu mal dia i el teu bon dia sigui molt petit. I confiar. Pots estar en el teu pitjor moment i potser no ets ràpida, o no estàs forta, però sí que ets més àgil, més hàbil o més calmada, pots guanyar.

¿Quant li va durar la sensació d’haver guanyat una plata a Tòquio però haver perdut un or?

Notícies relacionades

Radiografia de l'economia del Barça: "Hem passat de l'UCI a planta"

El Barça renova Ansu Fati fins al 2028 i el cedeix al Mònaco

Encara la tinc.

¿Sí?

Sí, encara la tinc, però tampoc amb molta pena. Bé, de vegades quan em quedo molt de temps pensant-ho, sí. Mira, jo treballo cada dia per ser campiona olímpica a París, per anar a Los Angeles i tornar a ser-ho, per després anar a Austràlia... Però alhora, sé que demà em puc torçar un turmell o que ja no em vingui de gust fer taekwondo. Ara tinc una altra oportunitat, que és París, però després de Tòquio no sabia què passaria. Aquesta oportunitat ja no tornarà mai, ¿saps? Ara en tinc una altra i no la desaprofitaré.