¿És l’esport olímpic bo per a la salut mental?

"Els esportistes professionals viuen una mica alienats. Viuen en la identitat túnel: ho veuen tot a través dels valors i les normes de l’esport d’elit. Per ells, moltes vegades el seu cos és una eina per aconseguir objectius o metes, de manera que moltes vegades estan tan distanciats del dia a dia i tenen el dolor físic i mental tan normalitzats que tot això forma part del seu acompliment habitual com a esportistes d’elit".

"La gran majoria dels que competeixen aquests dies a París tenen problemes d’ansietat, per poder dormir... Però reconèixer-ho i demanar ajuda ho veuen com si fos perjudicial per al seu rendiment, o com si els pogués generar la pèrdua de confiança per part del seu entrenador o de l’equip", descriu Ibáñez. Una anàlisi del 2019 publicada al British Journal of Sports Medicine va elevar fins a percentatges superiors al 20% els esportistes en actiu que tenen problemes de salut mental. "I això és només la punta de l’iceberg", assegura la doctora.

"S’ha anat desvirtuant l’esperit olímpic, i ara mateix, guanyar una medalla o un diploma, o simplement acudir als Jocs, és sinònim de poder accedir a beques i poder seguir entrenant. En el sentit contrari, no aconseguir anar-hi provoca molt patiment i tensió. He vist gent que ha perdut beques per un problema de salut mental".

El valor positiu de la superació

"És positiu el missatge d’esforç i de superació –descriu Ibáñez–, el treball en equip, la idea d’un grup que lluita pel mateix objectiu". Per això els esports en equip generen menys problemes de salut mental que els individuals i que els que tenen a veure amb el físic i el pes. Està demostrat, perquè aquestes últimes disciplines poden generar també trastorns de conducta alimentària.

Si s’ha de posar un nom per reflectir la superació olímpica en aquests Jocs és el de la nord-americana Simone Biles, que és estratosfèrica. I això després d’admetre els seus problemes de salut mental durant els Jocs de Tòquio. "El primer missatge que ha transmès al món és el de la vulnerabilitat i l’acceptació de dir: ‘Em passa alguna cosa i demano ajuda’", descriu Beatriz Galilea, psicòloga amb un màster en Psicologia de l’Esport.

A partir d’allà arriba l’esforç: "Biles ha treballat per aconseguir-ho i, si bé és cert que no sempre voler és poder, si crees un projecte i intentes seguir un pla metòdic, t’acostaràs a l’objectiu. La vida va una mica d’això, de dissenyar un pla... Poden sorgir moltes coses pel camí, però amb el pla pots mesurar-te i confiar en les teves qualitats, en el teu talent i en la teva humilitat. Sí, te’n pots sortir, i és important, abans que res, aprendre a demanar ajuda".

Notícies relacionades

¿Per què el Barça no juga el Mundial de Clubs 2025?

El Madrid paga 63,2 milions d’euros per Mastantuono

¿Com es preparen, psicològicament, els esportistes d’elit? "Tot és molt recent. Fins al 2019, el Comitè Olímpic Internacional (COI) no havia publicat un consens sobre com abordar la salut mental. Des de la psicoteràpia cal fer veure a l’esportista que l’important és el camí, perquè se centri en l’esforç, i no a crear expectatives de futur. Ha de centrar-se en el dia a dia".

També cal actuar sobre l’entrenador, perquè sigui conscient que ha d’exercir tècniques de relació amb els esportistes per aconseguir en ells un equilibri entre la vida personal i l’atlètica, treballant la cohesió i la comunicació i donant estratègies per afrontar l’estrès mitjançant la resiliència. "Que l’esportista valori que no tot és penjar-se una medalla, sinó que l’important és el camí, l’esforç i arribar", destaca Ibáñez. I, quant a la qüestió psicològica, també hi ha esportistes dotats de talent en aquest terreny. "Saben regular les seves emocions i la seva concentració –descriu Galilea–, i el psicòleg els ensenyen a aprofundir en aquest talent i a entrenar-lo".