Un madrileny de Cantàbria i un suís de Llavaneres

Abans de coronar amb llorers el seu gran dia de glòria, Diego Botín-Sanz (Madrid, 30 anys) i Florian Trittel (nascut a Suïssa, de la mateixa edat) confessaven en les hores prèvies que estaven "rebentats", i que en la vigília havien necessitat una sessió urgent de fisioteràpia i una d’aigua freda, després a sopar i al llit.

Rivals empetitits

En el seu calendari olímpic i en la seva mil·limètrica preparació, els representants espanyols en el 49er havien escorcollat fins al més petit detall. Ara bé, no comptaven realitzar fins a tres vegades la regata final fins abraçar la glòria a Marsella. Va ser la culminació de les seves carreres, el clímax. No hi ha més resum per explicar la seva superioritat que fixar-se en els números i la classificació, amb tots els aspirants empetitits davant la seva potència. Diego i Flo són medallistes, i, a més, ben merescuts.

El somni de Botín va començar amb 6 o 7 anys, quan veia els olímpics entrenant a Santander. Moltes vegades va estar a punt de deixar-ho i centrar-se en la seva altra activitat professional (administració i direcció d’empreses), però d’alguna manera sabia que el seu dia gran arribaria. L’or es va forjar dimecres en una meravellosa seqüència de regates. Un tercer lloc, després un segon, un altre segon... per testificar que la regularitat és el seu fort. Van flaquejar dimecres però van saber patir; dijous, l’agonia; i divendres, l’èxtasi. Magistrals.

Treball i sacrificis

Audaços en l’estratègia i exquisits en l’execució, Botín i Trittel van sortir amb la millor actitud des del primer dia i a poc a poc van anar distanciant-se de la resta dels favorits. Irlandesos, neozelandesos, nord-americans... Tots darrere, tots pitjor. Podria semblar un moment d’inspiració o que la sort els va visitar a Marsella, però en realitat hi ha molt treball i sacrificis darrere d’aquesta extraordinària sèrie de resultats. No se sap quants temps han invertit a escorcollar aquest camp de regates, "que és complex i imprevisible", avisaven abans d’arribar.

Després de quedar-se a les portes del podi a Tòquio –llavors amb Iago López com a company– Botín sabia bé que era imprescindible ser un equip complet, capaç de pescar amb pocs vents i també quan bufés fort el mestral. La seva classe és una de les més il·lustres del calendari olímpic i en ella tenen pes rellevant cada una de les decisions que adopten els regatistes.

"Somiar en gran"

Abans de trobar-se un núvol de micròfons i l’entrega de medalles encara pendent de celebrar-se, van assaborir amb un somriure enorme la seva actuació memorable. Als aficionats els han fet un regal impagable. Als que van poder veure la seva executòria per televisió els quedarà a la retina la seva última lliçó de navegació; a la vela espanyola, mentrestant, se li accentua la seva etiqueta favorita. La d’esport talismà. Ja en van 22 en la història dels Jocs i potser n’hi hagi alguna més en camí.

Notícies relacionades

Laia Sopeña: "No tot és foscor a 100 metres sota l’aigua. Hi ha pau"

Joan García se cita amb el Madrid de les "superestrelles"

"Somiàvem i pensàvem en gran i havíem encarat la preparació olímpica com a repte en equip. Volíem donar la nostra millor versió i el resultat és aquí", van afirmar els campions després de l’èxit. "Campions olímpics, es diu aviat. El dedico al meu avi, que ja no està aquí amb nosaltres. És el motiu pel qual he navegat amb tot cor", va testimoniar Florian Trittel.

Directes a l’olimp de la vela, la disciplina amb més medalles olímpiques de l’esport espanyol (22). Diego Botín i Florian Trittel ja estan al mateix lloc que Iker Martínez, Xavi Fernández, Theresa Zabell i Begoña Vía Dufresne. Al de Tamara Echegoyen, Ángel Pumariega i Sofía Toro. Al de Jordi Calafat i Luis Doreste. La parella d’or del 49er va firmar un èxit que es preveia mesos abans. En una prova que requereix màxim esforç, concentració i potència. Sabien Botín i Trittel que havien de buscar l’equació perfecta. Diego Botín, graduat en Administració i Direcció d’Empreses, va néixer a Madrid però se sent càntabre. A Santander i amb les vistes que tenia de la badia va començar a visualitzar somnis olímpics. Volia ser regatista, anar on els grans de la vela espanyola. Ho va intentar a Río i Tòquio, però va haver de ser a Marsella. A prop de casa, amb familiars i amics veient-lo arribar a la meta. Trittel és del planter del CN El Ballís, de Sant Andreu de Llavaneres, al qual va entrar amb 6 anys. Nascut a Münsterlingen (Suïssa), fill d’alemanys que es va mudar al Maresme, ha provat gairebé totes les disciplines de vela i en totes va competir bé. Però en cap amb tanta brillantor com en el 49er.