La temporada més trista

A falta d’un partit per liquidar la Lliga, podem dir que aquesta no ha sigut la pitjor temporada del Barça. De fet, fins i tot es van guanyar tres Lligues –dues amb Van Gaal i una amb Rijkaard– amb menys punts que aquest any. No ha sigut la pitjor temporada, però potser sí la més trista. Les raons del desencant són múltiples. Comencem per la part bona, no obstant, que per contrast encara agreuja la frustració del conjunt: els joves. És a dir, la consolidació de Lamine Yamal, la sorpresa de Fermín i la irrupció de Cubarsí. Tres noms que donen esperances per al futur, si a més hi afegim els de Balde i Gavi, lesionats de llarga durada.

Notícies relacionades

Carlo Ancelotti serà jutjat dimecres per un frau fiscal de més d’un milió d’euros

El Barça segella el pas a semis el dia de la seva redempció

La temporada ha tingut mitja dotzena de partits bons, per somiar una mica, però no n’hi havia prou per crear expectatives de futur. A mesura que avançava en el calendari, l’equip es desfeia i perdia il·lusió. Els dos Joaos han aportat una tristesa que és com un lament de fado: Xavi s’ha atipat dels alts i baixos de Joao Félix, però no s’ha cansat d’insistir en Joao Cancelo per la banda, tot i que demostrés anarquia en el joc. Aquest és un altre factor de desànim: la progressiva desconnexió emocional de Xavi amb els jugadors. No ha sabut implicar-los tots, ni tan sols quan calia substituir lesionats, i així, per exemple, Oriol Romeu es convertia en irrellevant i, dels nous, només Gündogan mantenia una bona regularitat.

Després, és clar, hi ha tota la faramalla extraesportiva, que ha fet encara més trista aquesta temporada sense títols. Montjuïc llastava emoció a un futbol que, malgrat guanyar, mai va ser gaire alegre. La tensió (més que passió) amb què Xavi viu cada segon de la seva feina –qüestió psicològica no resolta–, juntament amb el seu intent de dimissió diferida, i després revocada a petició del club, i de nou posada en dubte amb mil filtracions, ha marejat i desconcertat encara més els aficionats. Així les coses, el joc de l’equip, el futbol, s’ha convertit en una fotesa, una excusa, una pantalla que amaga una tristesa més profunda, estructural, en un club els dirigents del qual semblen actuar per impulsos d’autodefensa. Mal assumpte.