Bojan Krkic: "Em va afectar la soledat; vaig passar massa hores amb mi mateix"

Els somnis tenen un costat fosc, escriu en un moment. ¿Seria el resum del llibre?

No sé si és el resum del llibre, però sí que és una bona frase per resumir que no tot és un ideal, que l’ideal no existeix. El que podem imaginar o el que podem projectar té una part fosca o una part que ens obliga a enfrontar-nos a situacions que no esperàvem o que no somiàvem.

Podríem preguntar-nos si rememorar tot el que li va passar, primer al documental i ara al llibre i les entrevistes de promoció, li fa algun bé.

Portava dins des de fa temps la idea de fer un documental i un llibre. En el moment en què vaig passar per les etapes que explico, jo no les vaig exterioritzar. Són situacions que a mi, moltes d’elles, em van penalitzar i que no podia explicar-les. Per això jo tenia la sensació que ho havia de fer d’una manera productiva i d’una manera no tant per excusar-me, sinó per dir que aquestes coses passen, i no només als jugadors de futbol. Jo ho he sabut afrontar i superar i potser pot ser útil a molta gent.

¿Se sent totalment curat?

Sí, sí, sí....

¿Tota la seva carrera ha conviscut amb l’ansietat?

Sobretot va ser a l’inici, al cap de pocs mesos de pujar al primer equip. Al final, l’ansietat et ve quan et trobes davant d’una situació complexa, que desconeixes i que no saps com afrontar ni gestionar, i depèn de la sensibilitat de cadascun. En el meu cas, eren situacions que a mi se m’escapaven i es va desencadenar tot. A partir d’allà, les vaig anar afrontant, aprenent a donar-los la volta. És tot un aprenentatge.

Entre vostè i Ricky Rubio han ajudat a elevar l’atenció a la salut mental a l’esport d’elit. ¿Ho heu parlat entre vostès?

Ens coneixem d’haver coincidit al llarg de les nostres carreres, però no, no ho hem fet.

¿Recorda on era la primera vegada que el va agafar el que vostè defineix al seu llibre com aquesta onada que l’arrossegava?

Hi ha dos episodis que realment van ser molt significatius. Un és un acte públic en un gimnàs i un altre després d’un partit contra l’Osasuna. Però el primer va ser la inauguració d’un gimnàs on era jo amb Iniesta i quan es va acabar, en un espai tancat, la gent va venir com una allau a buscar una foto, una firma, i allà, doncs em vaig sentir molt, molt atabalat.

¿Li va faltar un vestidor més acollidor als seus inicis?

És el que hi havia, un vestidor de gent competidora, amb molta experiència, que venia de guanyar i que estava en dificultats i probablement no hi havia temps per pensar en un xaval de 17 anys. La manera que hi havia per educar aquest xaval era a base de l’exemple i de normalitzar moltes situacions. L’època de llavors no és la d’ara, pel que fa a vestidors i a caràcters i personalitats.

Ara hi ha un grup de jugadors joves que poden fer pinya, però vostè va entrar sol. Han tingut sort els Lamine Yamal, Cubarsí, Fermín o Gavi.

Els escenaris són completament diferents. Fa 17 anys, el fet que hi hagués algú tan jove en un món professional no era tan comú. Ara veiem molts més jugadors i molt joves que s’exposen a un nivell tan professional. Els vestidors són diferents. L’important és que empatitzin entre ells i que es protegeixin. Són com una germandat.

¿Hauria patit aquesta ansietat si hagués entrat en aquest vestidor amb alguns anys més?

No ho sé. Jo al futbol base havia anat pujant de categories i no vaig viure cap situació d’aquestes. Fins i tot en l’època del Barça B, que també era un vestidor de gent veterana i jo jugava contra jugadors que em doblaven l’edat, tampoc. La meva manera de ser i la meva sensibilitat eren iguals, però sí que el meu caràcter va ser sempre molt fort, molt valent i molt atrevit, cosa que al final em va ajudar amb tots els atacs d’ansietat. Aquest atreviment i aquesta valentia, lògicament, es van veure afectades, però sense aquestes característiques al caràcter no hauria pogut resistir.

Això ho remarca: ser sensible no vol dir ser feble.

Sempre he dit que m’encanta ser sensible. La qüestió és que aquesta sensibilitat s’ha d’enfortir a cada moment, cada dia.

Al llibre lamenta els llargs períodes de soledat que ha viscut al futbol. ¿És difícil fer amics dins de nous equips?

En un vestidor de futbol tothom vol jugar i guanyar i jo he fet molt bones relacions i amics. El que passa és que el que es diu un amic de veritat és difícil de trobar al mateix vestidor. He pogut conèixer gent de tot el món que m’ha permès sentir-me molt a gust en tots els llocs on he estat. Quan parlo de soledat no parlo tant en l’àmbit del vestidor, sinó en el dia a dia. Cadascú, quan acaba d’entrenar o quan acaba de jugar, té la seva vida, la seva família, la seva rutina i el fet de viure sol a tots els llocs on vaig estar no m’ha permès crear forts vincles.

Resulta sorprenent perquè normalment tothom vol acostar-se a un futbolista i a la gent famosa en general.

Sempre que he estat a l’estranger ha sigut per jugar a futbol, no per viure la vida. Per a mi jugar a futbol implicava minimitzar qualsevol extra que em pogués perjudicar en l’àmbit físic, d’alimentació, de descans, de moltes situacions. Jo sé que probablement les portava a l’extrem, d’una manera obsessiva i malaltissa, i això m’impedia sortir i poder conèixer més gent. A veure, no m’estava tot el dia tancat a casa, però sí que soc una persona molt de la meva gent, i per crear noves amistats, han de ser reals.

¿No li va afectar l’autoestima?

La soledat és una cosa que al llarg del temps sí que em va afectar perquè arribava al camp i no tenia ningú amb qui connectar. El fet de portar la soledat a l’extrem va ser delicat. Passava massa hores amb mi mateix i arriba un punt en què dubtava de tot. Em vaig arribar a cansar de mi mateix. Una situació qualsevol la converteixes en més gran del que és. En molts casos l’autoestima t’afecta i penalitza.

Va viure la cruesa del futbol quan el van començar a insultar per haver renunciat a l’Eurocopa amb la selecció espanyola. Evidenciava la percepció irreal que potser té la gent del jugador.

És que se’m va ajuntar tot a una edat en què probablement tampoc tenia l’experiència com per poder entendre tot allò, per poder gestionar-ho. Jo ho estava passant realment malament i a sobre m’estava perjudicant aquella decisió que jo tenia molt clara i que jo sabia que era la correcta.

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

¿Disfruta més del futbol ara que és al perímetre i no a sobre de l’herba?

No, jo vaig disfrutar molt del futbol malgrat viure tots aquests episodis que explico. També hi ha molta part de satisfacció, de realització d’estar a un nivell alt, jugar amb futbolistes de molt nivell, de guanyar títols, i de guanyar partits importants i de jugar en lligues en què he sigut molt feliç.