Espanya i la vergonya

L’esport espanyol va de cantada en cantada. Tal és l’espant que mentre els esportistes simbolitzen una de les millors projeccions exteriors de la marca Espanya els patricis del poder no dissimulen la seva desatenció.

L’enèsima tamborinada que assola la Federació Espanyola de Futbol només és el penúltim exemple que a la política tant se li’n fot l’esport. Per descomptat, tret que es tracti de fotografiar-se en algun podi, lluir-se en una llotja triomfal, concedir de manera exprés una oportunista nacionalitat o posar amb els guanyadors de torn a l’escalinata palatina de la Moncloa. Aquesta Moncloa en la qual des de juny del 2018 habita Pedro Sánchez, que encadena ja cinc presidents del Consell Superior d’Esports (María José Rienda, Irene Lozano, José Manuel Franco, Víctor Francos i José Manuel Rodríguez Uribes). Uns com un apèndix del Ministeri de Cultura, els altres del d’Educació, segons on bufi el vent. Al Govern els caps del CSD li duren el que li dura a Jesús Gil un entrenador.

No és aquest Govern l’únic president al qual l’esport l’agafa en fora de joc. Com oblidar el "relaxing cup of café con leche" amb el qual Ana Botella va voler endur-se uns Jocs. Com es pot no posar-se vermell davant les alfombres llardoses sota les quals es va tancar l’Operació Port. La llei del silenci perdura gairebé 20 anys després i fa un parell de mesos va caldre escombrar l’Agència Antidopatge per la seva arbitrària i fosca gestió.

Sánchez va conquistar la presidència amb prou feines un any després que Ángel María Villar, expresident del futbol patri, passés 12 dies a la presó. Ara, com que ningú va posar més zel a controlar l’RFEF, s’apunta que Luis Rubiales serà detingut quan trepitgi Espanya. Ningú va escarmentar. Al contrari. El Govern ha sigut valedor de Rubiales, de tradicional família socialista i, al costat de Florentino Pérez, màxim rival del demonitzat Javier Tebas.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Jurídicament, l’RFEF és "una entitat associativa privada d’utilitat pública". A la pràctica, amb el CSD de mudança en mudança, ha sigut un caseriu amb nul·la transparència. Com en la política, una institució a mercè d’això que anomenen barons territorials, sobre qui recau el suport del capitost de torn. ¿És que ningú es preguntava per què la Roja havia de jugar en un estadi tan lletjot, antiquat i allunyat com La Cartuja? Casualment, pel que sembla, remodelat amb fons de la Junta d’Andalusia manejats per l’RFEF i una constructora amb suposats llaços amb el braç jurídic de la mateixa federació. ¿És que per portar la Supercopa a l’Aràbia, per molt discutible que sigui, es necessitava un comissionista, per a súmmum un jugador en actiu amb el qual tenia amistat en Rubi? L’autoritat, als llims. Si no és per la FIFA avui Rubiales potser continuaria com a alt dirigent després del cas Jenni. Ara, de nou es recorre al paraigua de la FIFA i la UEFA per aconseguir que el seu successor interí, Pedro Rocha, convoqui eleccions d’una vegada.

A l’esport espanyol se li han colat uns quants tècnics maltractadors i li han reaparegut els racistes. Cap importància han tingut 18 denúncies per insults a Vinícius. De moment, zero condemnes. Això sí, tan arcaics són alguns principis que després d’haver renovat la llei de l’esport del 1990 encara es tramita una proposició d’ERC perquè deixi de ser obligatòria la presència de qualsevol esportista espanyol en una convocatòria, sota l’amenaça de dos a cinc anys d’inhabilitació. ¡Encara queda una mili a Espanya! Una Espanya esportivament de pandereta on els esportistes estan molt per sobre dels polítics.