"Els seus exàmens eren perfectes"

La cara de la penúltima joia de La Masia es reconeix al passadís central de l’escola, a l’orla de la promoció 2014-2015. "Era un nen extremadament intel·ligent. Feia una mica de ràbia perquè no s’esforçava gens i treia unes notes impressionants. No el podies agafar per enlloc. Era molt llest, molt estratègic, amb una capacitat d’argumentació molt heavy. Li anaven molt bé les mates", diu una exprofessora.

També el recorden la Lia Fernàndez, la seva professora d’Educació Física des de primer fins a sisè de Primària, i l’Anna Roca, la seva tutora a cinquè i sisè, avui ja jubilada. "Era un nen esplèndid, de veritat. Fa un temps vaig llançar tots els materials i els únics exàmens que vaig guardar eren els seus. Perquè eren perfectes. Ho feia tan bé que en lloc d’elaborar jo la resposta per corregir els controls, revisava el seu. Ja no feia falta que jo fes una rúbrica. Era brillant. L’únic que em va saber greu de tot això és que no estudiés una carrera perquè té un coco privilegiat", assenteix Roca. Va exercir de mestra durant 37 anys i mig. Somriu. Afegeix, des del carinyo: "Era una mica cabró, un tro, un bitxo. Tenia un punt de picardia. Era molt viu".

Fernàndez també riu, sobretot al recordar una carrera popular pel poble: va guanyar el seu fill, un any més gran, i el Marc va quedar segon i el Pol, un nen que feia atletisme, tercer. "El primer que va fer Pol a l’arribar va ser cridar que havia fet trampes perquè s’havia saltat una part del recorregut". Assegura Roca: "Sempre volia més i de vegades havies de frenar aquest més i dir: ‘Fins aquí’. Quan va acabar sisè de primària li vaig dir: ‘Tu a la vida faràs el que vulguis, però has de controlar aquesta part tan espontània i aquest nervi’. Ho recordaré tota la vida". Fernàndez parla d’"un nen molt despert, competitiu, però no dels que s’enfaden, sempre alegre, content i feliç".

Parlen, al costat d’un mural pintat per la classe de Casadó, de la il·lusió que senten per veure que ha complert el que ja aleshores era el seu somni a Primària, segons repetia: jugar al Barça. I remarquen el seu caràcter humil. Fa uns mesos es va quedar sense botes i se’n va anar a una botiga.

Flirteig amb l’handbol

Va començar a jugar el 2008. Una Setmana Santa va flirtejar amb l’handbol, l’altre esport de Sant Antoni de Vilamajor, de 6.000 habitants, però al final es va sumar a la meitat futbolera: l’equip de futbol té 350 jugadors i l’equip d’handbol, 250. "Ho va provar, però li agradava més tenir la pilota als peus. Estava sempre amb la pilota. Sempre. Tot el dia. De molt petit ja jugava amb pilotes fetes amb paper de diari i cinta adhesiva. Les hi fèiem nosaltres perquè si no ens rebentava la casa. Si no eren cops constants contra les parets, els mobles i els radiadors", apunta la seva mare, l’Anna.

Va passar dos anys al Vilamajor, de prebenjamí: "Eren molt petits i gairebé no sabien jugar. Eren un desastre. En el seu primer partit oficial un nen es va atabalar, va agafar la pilota amb les mans dins de l’àrea i es va quedar aturat. Penal. Al començar la segona part tots els pares vam haver de cridar-los que havien d’atacar cap a l’altra porteria. Va ser una conya brutal". Els entrenadors eren el Pol Barrau i el Sergi Ruiz, dos adolescents de 16 anys: els pares de l’equip havien de portar-los als partits.

Avui recorden que ja feien broma dient que arribaria al Barça: "Vam veure que tenia alguna cosa especial el primer dia. Marcava, assistia i sempre estava ben col·locat, amb una gran visió del joc. Era el nostre Busi. Era un exemple per a tothom, fins i tot per a nosaltres. Ens ajudava a recollir i a organitzar l’entrenament". El seu segon any de prebenjamí els seus tècnics van ser l’Albert Espinosa i el David Sapé. Destaquen "una habilitat innata per al futbol". Amb ells, Casadó va jugar fins i tot de porter. Amb freqüència se’l veu pel poble i pel camp, animant. "Per al club és una passada veure que un nen que va començar aquí ha arribat a l’elit", afirma Iván Monjonell, secretari de l’entitat.

Després va jugar un any al Sant Celoni, tres anys al Granollers i un a la Damm. A la Damm va ser capità tot just arribar. A l’hivern del 2016 la família va rebre, amb una gran sorpresa, la trucada del Barça, l’Espanyol i el València. Va optar pel Barça, el seu equip des de petit. Potser des que els seus pares li van regalar la primera samarreta amb el seu nom, amb quatre o cinc anys. A La Masia va créixer al costat d’Alejandro Balde, Fermín López i Xavi Simons.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Casadó havia jugat tres partits a la Lliga de Campions, però el debut a la lliga s’havia resistit. S’havia assegut a la banqueta 24 vegades. I el bateig va arribar en la 25, a la fi: en la il·lusionant victòria contra l’Atlètic (0-3). Mentre escalfava a la banda, una tarda més, "se li va acostar Héctor Fort perquè pressionés perquè no podia més. ‘¿em tocarà a mi estant aquí Marcos [Alonso] i Íñigo?’. De sobte va sentir el seu nom. Va pensar que era per tornar a la banqueta. Però no. Era per sortir a jugar. No s’ho podia creure", relata l’Anna. Irradia felicitat. Al matí ha passat per la papereria: compra sempre tots els diaris en què surt el seu fill, retalla les notícies i les arxiva en una carpeta. "Entre la gasolina i els diaris m’arruïnarà", diu.

El diumenge 17 de març a les 23.06, a l’acabar el partit contra l’Atlètic, el seu fill va agafar el mòbil i va escriure un missatge al grup de la família: "Uoooooouuuuuu".