Pogacar s’exhibeix a la Volta davant un Landa sensacional

Tadej Pogacar tremola de fred al cim de Vallter 2000 per demostrar que, tot i que no ho sembli, també és humà. Mikel Landa fins i tot sembla més extraterrestre que el monstre d’Eslovènia; ascendeix en màniga curta i sense guants, que la pluja no va amb ell. Que la gent s’ho cregui: plou a Catalunya, com ho va fer quan la Vuelta va visitar Barcelona. Que facin carreres ciclistes cada dia i potser els corredors acaben amb aquesta persistent i injusta sequera.

A Camprodon, a les portes de l’inici de la senyora pujada de la segona etapa de la Volta, cauen grans de calamarsa que sembla que vulguin destrossar el xassís del cotxe. El dia no està per anar en bici. Els cicloturistes busquen desesperadament un sostre al qual apropar-se. I al grup tots van calculant en quin quilòmetre atacarà Pogacar, el que s’ha escapat a l’inici, a prop de Mataró, on va començar tot, per "divertir-se una estona" i el que es torna a quedar solet davant quan descendeix cap a Sant Joan de les Abadesses, a 38 quilòmetres de la meta.

Tots saben que Pogacar atacarà, fins i tot Landa, que rejoveneix de blau com a líder a la Volta del Soudal de l’absent Remco Evenepoel. "Ja em veus, vestit una altra vegada de blau", repeteix quan se’l saluda, quan recorda el seu vell pas per un Movistar que mai l’hauria hagut de deixar escapar. Sap que és el cap a Catalunya, com ho serà a l’agost en una Vuelta on vol brillar, tot i que sap també que al Tour s’haurà de posar l’uniforme de treball, sempre al servei d’Evenepoel.

Pogacar ataca a 6,5 quilòmetres del cim per batre amb mitja hora justa el rècord d’ascensió a Vallter 2000, a 22 quilòmetres per hora; increïble. Ataca i guanya. ¿És que algú en tenia dubtes? Ataca i es posa líder. ¿Algú l’havia de qüestionar? Guanya amb 1.23 minuts de diferència sobre Landa, que ascendeix també feliç, amb un desenvolupament propi d’altres temps, sense que el rus Aleksandr Vlasov, que corre sense pàtria per les carreteres, pugui donar-li un sol relleu per lluitar per la segona plaça.

Avui, Port Ainé

"Vam sortir amb temps d’estiu, després va arribar la pluja i hi va posar unes condicions difícils per fer la pujada final molt dura", diu Pogacar a la meta, cobert de cap a peus, cansat, perquè es cansa, però sabedor que ja ha començat a guanyar la Volta i que avui torna a ser el gran favorit per triomfar al cim de Port Ainé.

I és que si ha vingut a Catalunya no ha sigut per mullar-se en va, sinó per continuar demostrant que ningú pot batre’l tret que Jonas Vingegaard hagi comprat una entrada per participar en una carrera amb ell. Suma quatre dies de competició i ha aconseguit ja dues victòries (Strade Bianche i Vallter 2000), un segon lloc (dilluns a Sant Feliu de Guíxols) i una tercera plaça a la Milà-San Remo. I anem sumant.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

En l’ascens a Vallter els aficionats es tanquen als seus cotxes per protegir-se del fred i l’aigua, tot i que han d’abaixar les finestretes perquè el baf no els deixi sense visió. No els importa mullar-se quan veuen passar Pogacar i tampoc cridar quan apareix Landa. "¡Va, Mikel!". I ell s’anima, es posa dret, veu que falten dos quilòmetres per acabar i ataca. És el vell Landa, el rei del landisme, l’amo de la religió que el santifica com a ciclista i el que entra segon per darrere de Pogacar, cosa que vindria a dir que gairebé és una victòria.

Si Pogacar és el presumible vencedor de la Volta diumenge si no és que li cau el cel sobre el cap –almenys ja va superar la prova de la desitjada pluja–, Landa és el que ressorgeix, el que fa esbossar un somriure, el que ha dit que ha tornat i el que demostra quan pedala i quan baixa de la bici que torna a ser un nano feliç amb un dorsal a l’esquena.