El millor esprinter del món guanya la Milà-San Remo

No hi ha cap carrera que sigui avorrida quan hi participa Tadej Pogacar. No ho va ser ahir la Milà-San Remo, l’enorme classicissima italiana, i no ho serà tampoc la Volta a partir de demà. Perquè corre amb la paraula ofensiva escrita al cap, perquè busca guanyar, perquè no es rendeix mai i perquè val un imperi, encara que al final sigui un altre el que s’emporti la victòria; en aquest cas, Jasper Philipsen, a qui es pot considerar, amb mínim marge d’error, el millor velocista de l’actualitat i que per guanyar va poder comptar amb la impagable ajuda de Mathieu van der Poel.

El ciclisme, a diferència d’altres esports, és l’especialitat que prioritza menys la nacionalitat del protagonista. A un corredor se l’estima més per l’art que exhibeix sobre la bici que per la bandera que porta al dorsal. La majoria sap que, a partir de l’1 de juliol, el nom del guanyador del Tour sortirà principalment de la parella que formen Pogacar i Jonas Vingegaard. Són diferents però semblants. No obstant, tots dos fan disfrutar igual. Vingegaard potser és més cerebral que Pogacar, que sovint es converteix en un bon benaventurat, gairebé un guillat estimadíssim sobre la bici, que s’exhibeix a tot arreu, que quan comença el curs ciclista, a principis de març, s’escapa en solitari a 80 quilòmetres de Siena i que guanya la Strade Bianche amb la facilitat que ho fa un ciutadà ben feliç assaborint una cervesa o un vi en una terrassa durant un capvespre primaveral.

I també és el mateix que fa posar tothom en fila índia a la Milà-San Remo, encara que al final acabi en la tercera posició per darrere de Philipsen i de l’australià Michael Matthews.

Pogacar va ser cinquè el 2022, quart el 2023 i tercer ara. Així que no costa gaire d’endevinar el que passarà l’any que ve, perquè s’ha proposat guanyar la classicissima encara que sigui una carrera que no presenta el millor guió per a ell. Perquè, tal com va passar ahir, es converteixi en el ciclista que mana al seu equip, l’UAE, començar la destrossa de la carrera durant l’ascensió a La Cipressa, a 28 quilòmetres de la meta, un lloc on el pilot ja queda fet miques. I també fos Pogacar l’únic ciclista, ja al Poggio, a les portes de San Remo, que decidís atacar. Si el 2022 i el 2023 va intentar el demarratge a l’inici de la pujada final, aquest cop va esperar a l’últim quilòmetre per trobar l’única resposta de Mathieu van der Poel, guanyador l’any passat, el qual, a diferència del fenomen eslovè, disputava la prova amb l’esquena tapada.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Un gran Van der Poel

Superat el Poggio, a només 5,5 quilòmetres de la meta, amb tot just una desena de ciclistes amb opcions de victòria, Pogacar va saber que aquest any tampoc aconseguiria la victòria davant un Van der Poel atent i tranquil alhora perquè, si no guanyava ell, ho faria el seu company de l’Alpecin Philipsen, a qui va servir el triomf amb safata.