Les 3 capitanes ho van canviar tot

Els van robar la foto del Mundial. Espanya va aixecar la copa que ningú pensava que portaria el seu nom, però al vestidor li va quedar un regust agredolç. Jorge Vilda va treure la capitania a Irene Paredes, Alexia Putellas i Jenni Hermoso, per això no van ser elles les que van aixecar el trofeu. Des de fa anys, les tres han sigut els pilars fonamentals en aquest vestuari. Les tres dinosaures, els anomenen. Ara, aquesta foto que mai va ser però que sempre hauria d’haver sigut, l’hem tingut amb la Nations League. Paredes mirava a càmera segons abans de recollir la copa i assentia. Per fi es feia justícia. Va cridar a Alexia i Jenni perquè l’acompanyessin. Les tres, recolzades per les seves companyes, van alçar el trofeu al cel de Sevilla mentre el confeti tenyia d’or La Cartuja.

"Fa un any molt poca gent donava un duro per nosaltres i mira els sis mesos i mig que portem. Una passada", reconeixia Paredes, somrient, amb la medalla de campiona penjada al coll. La central va debutar amb la selecció espanyola el 2011. La realitat de l’equip, que ara ella lidera, era radicalment oposada. Ha estat en els moments més foscos i s’ha anat erigint com una líder i portaveu de forma natural. I aquesta és una de les claus. No ho va buscar ni ho va incentivar de forma artificial. Els tres referents d’aquest vestidor ho han sigut gràcies al seu paper determinant en moments clau, d’una manera totalment orgànica que ha calat en les companyes, que les miren amb orgull i admiració.

Han sigut allà per a totes, malgrat que no ha sigut un any fàcil per a cap de les tres. Irene ha encadenat lesions i baixes per malaltia que no li han donat la continuïtat que li agradaria. Jenni Hermoso ha vist com la seva vida ha fet un gir de 180 graus després del que va passar a la final del Mundial. "Soc uns nois més forts", confessava en la roda de premsa prèvia a la final. Tot el que ha hagut de gestionar, els cops a la taula que ha hagut de donar, no només han sigut per ella, sinó per totes les seves companyes. Crear espais segurs per a totes, aquesta és la meta.

Quan en la primera convocatòria després del Mundial (i en ple moment d’ebullició del cas Rubiales) la van deixar fora de la convocatòria, li va fer mal. Moltíssim. Va dubtar de quin seria el seu paper en la selecció a partir d’aquell moment, però per sort es va reconduir la situació i dimecres va aixecar el trofeu de la Nations a l’esquerra d’Irene. "Ser una altra vegada les tres diu molt del treball que estem fent. Del que hem aguantat, del que hem disfrutat. Hem de disfrutar-ho molt per tot el que tenim acumulat", explicava després de la final.

Es va fer justícia

"Ens mereixíem aixecar un trofeu les tres a prop. Hem viscut tantíssim que això és el final o el començament d’una cosa per la qual fa molt temps que treballem. Que Irene hagi aixecat la copa i que estiguem Alexia i jo aquí una altra vegada vol dir que hem fet les coses bé, perquè continuem vestint aquesta samarreta i guanyant títols", afegeix la davantera. "Som com una família. Fa molts anys que estem juntes. Quan una falla, hi ha l’altra. Amb el futbol pots guanyar trofeus, però aquestes coses pesen molt més. I, quan acabem en aquest esport, ens quedaran moltes vivències juntes."

Alexia Putellas està ara mateix immersa en una situació límit. Fa tres mesos que la capitana de la selecció i del Barcelona no juga i la polèmica no para de sotjar-la. Volia anar a la selecció, malgrat no tenir l’alta mèdica del club, per compartir aquest moment històric amb les seves companyes. Ha format part d’aquesta lluita des del principi i, en un moment tan important en la història de la selecció, es mereixia desobra estar sobre la gespa. No ho va poder fer jugant, però sí als entrenaments, xerrades, cafès i rialles. Perquè les líders no només s’erigeixen dins del camp, sinó que també creixen fora. Quan fa falta un cop a la taula, una abraçada o un toc d’atenció per tornar a la realitat i recordar per què la lluita no pot cessar.

"Mires l’Alexia i saps que tot està bé", confessava Vicky López, la debutant en aquesta concentració que creix sota l’empara de les veteranes. Això fa Alexia, amb la seva calma impertorbable, malgrat que tot al seu voltant la pugui sacsejar. Fins i tot en els moments en què ella mateixa té dubtes, aconsegueix posar pausa.

"Som una família"

Les càmeres no van deixar d’apuntar-la mentre ocupava el seu lloc a la banqueta durant la final. Sabia que no sortiria, tot i que hagués entrat en la convocatòria. Era un premi a tot el que han lluitat. Quan la col·legiada va xiular el final, va sortir corrents a buscar les seves companyes. Entre abraçades, va arribar el moment d’aixecar el trofeu. Irene li va fer un gest perquè es posés al davant. A Alexia la va sorprendre. Ella intenta sempre tenir un paper secundari, però el gest va ampliar encara més el seu somriure. Sobretot al veure que les seves companyes la van animar a aixecar el trofeu.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

La capitana culer no ha deixat de somriure en aquesta concentració. Després de mesos lluny del Barça i passant més hores a la infermeria que al camp, necessitava tornar a sentir-se part del grup. No només futbolista, que també, sinó com una part important de l’equip. En la selecció així ha sigut, a més d’acabar de recuperar-se de la seva lesió de genoll. Si no hi ha cap contratemps, Alexia rebrà l’alta mèdica la setmana que ve.

El so dels tacs d’alumini contra el terra, posar-se les gamberes i les mitjanes altes fins i tot per a l’escalfament. Alexia necessitava tornar a sentir-se important i la selecció la necessitava per fer grans coses. Això aconsegueixen les dinosaures. Comandar una plantilla que les admira alhora que no perden de vista els objectius, tant dins com fora del camp.