En un cercle viciós

Des del meu optimisme acrític quan es tracta de tenir fe en el futur del Barça –tot i que sense dogmatismes, sisplau–, dec ser dels pocs que creien que la decisió de Xavi era encertada. Anunciar la seva sortida al final de temporada portaria més compromís de l’equip, em deia, i dues victòries seguides –contra Osasuna i Alabès– m’ho confirmaven. Després, l’ensopegades greu de diumenge contra el Granada va fer trontollar la meva convicció. Davant els dubtes vaig recórrer al kit de supervivència del barcelonista i vaig apel·lar a la Schadenfreude, concepte alemany que resumeix en una paraula la pau i fins i tot l’alegria que provoca la infelicitat dels altres. En aquest cas, concretament, la desgràcia de l’etern rival. Així que dimarts vaig veure el partit de Champions del Reial Madrid a Leipzig, pensant que una derrota em faria creure que no estem tan malament. Però va ser al contrari.

Notícies relacionades

Sandro Rosell davant la jutge del cas Negreira: «amb 250 euros per informe com podem comprar àrbitres»

El FC Barcelona prepara ja el retorn a l’estadi de Montjuïc

Polèmiques arbitrals a part, la victòria dels blancs per 0-1 em va recordar que jugar a futbol és també, i sobretot, un estat d’ànim. Sense Bellingham, artífex màxim del seu joc, el Reial Madrid es va emportar un partit difícil, sense brillantor, gairebé diria que gràcies al pensament màgic: guanyar perquè sí, per tradició. Aquesta seguretat insultant és justament el que li falta avui al Barça per liquidar els partits corretjuts, que se li entravessen més per desídia pròpia que per afany del rival.

Amb excepcions, la plantilla del Barça surt a jugar amb un pessimisme també acrític, i fa pensar que aquest estat d’ànim es transmet des del cos tècnic. És un cercle viciós que es retroalimenta i pot ser que, certament, el recanvi de l’entrenador sigui l’únic revulsiu real. L’eliminatòria de Champions contra el Nàpols, a la cantonada, serà possiblement el jutge que decideixi per bé o per mal el futur immediat de Xavi. Un espera que els jugadors se sacsegin la indolència i entenguin que no està en joc el futur de l’entrenador, sinó la seva pròpia projecció com a futbolistes. Tot i que només sigui per eliminar la sensació que potser el Barça actual és una víctima de Schadenfreude, la desgràcia que calma i dona esperança a altres equips.