Pep Guardiola, 900 dies de glòria

El vigent campió de la Premier reprèn a Dinamarca el seu impecable trajecte europeu després d’aconseguir el ple de les sis victòries en les jornades de la lligueta, i en la Premier, que també és seva, va segon a la taula, amb un partit menys que el Liverpool, a qui avançarà si el guanya.

Ni els números ni la classificació hauran alterat la minuciosa preparació que deu haver fet Guardiola esmicolant al seu ordinador el Copenhaguen fins a trobar la debilitat per on ferir-lo i fer un passet més al calendari. Perquè el tècnic del City no és dels que es recrea mirant enrere, sinó que afronta el següent partit com el repte que jutjarà la seva carrera. Així de sever és. Així de conscient és de la voracitat del futbol.

Una voracitat molt menys agressiva a Anglaterra que a Espanya, on el judici, almenys en el Barça, és caïnita com enlloc més del món. No s’explica d’una altra manera que Guardiola hagi complert a la freda i grisa Manchester el doble de temps que a l’avui seca Barcelona, on hi ha la família i els amics.

Un any més de contracte

Quatre temporades va aguantar al Barça –cinc, que Guardiola mai aparta el curs en el qual va dirigir el Barça B, el seu primer equip campió, de Tercera– i vuit en complirà al City al final d’aquesta sessió, a la qual li quedarà un any més de contracte fins al 2025.

Guardiola va interrompre voluntàriament el cicle més gloriós del Barça en títols i en qualitat del futbol cansat de les insídies que detectava en la junta, començant per Sandro Rosell, el president, i els seus acòlits i per evitar "fer-nos mal", terme que va fer servir per al·ludir al desgast que fregava la relació amb alguns jugadors amb "les caretes" que posaven per una suplència eventual.

Va arribar a la banqueta del Camp Nou el 2008 amb part de l’entorn en contra seu i de Laporta, que va salvar pels pèls el match ball de la moció de censura d’aquell estiu, apedregat per alguns que ara diuen ser els seus amics. "El becari", escrivien amb menyspreu de l’elecció del president.

"Cordeu-vos el cinturó que ens ho passarem bé", va vaticinar Pep en la presentació de l’equip el 17 d’agost del 2008. "M’he buidat i necessito omplir-me", va anunciar el 27 d’abril del 2012 en el seu comiat diferit, dos mesos i tres dies abans d’expirar el seu contracte, modalitat que després van secundar Luis Enrique i Xavi Hernández.

Entre les frases ja mítiques que van encunyar l’hola i l’adeu, el Barça de Guardiola va marcar una era que l’ha convertit en un episodi únic en la història del futbol, transcendint les expectatives del mateix club amb la conquesta de tres Lligues, dos Champions i dos Mundials de Club i un total de 14 títols. Aquest Barça va ser el primer de la història a encadenar el sextet consecutiu (Lliga, Copa, Champions, Supercopa nacional, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs) i a presentar tres jugadors del planter (Messi, Iniesta i Xavi) en les tres primeres posicions de la Pilota d’Or.

Guardiola es va recarregar durant un any a Nova York, entretingut durant un semestre per aprendre alemany per recalar al Bayern de Munic. Tres campanyes es va mantenir a Alemanya on, per descomptat, va conquerir les tres Bundesligas. Va introduir canvis en l’autòcton futbol germànic, tot i que no va obtenir la ratificació d’alguna Champions, on va xocar, successivament, amb el Madrid, el Barça i l’Atlètic, campions després els dos primers i el tercer, finalista de la competició.

Mentre el Pep s’establia a Munic, s’anava produint un gradual desembarcament català a Manchester per tal d’atraure el personatge que transformaria l’ecosistema futbolístic de la ciutat. Guardiola va decantar brutalment el balanç de pesos. La ciutat vermella que era del United s’ha tenyit del blau cel del City. Guardiola va passar el primer curs aprenent i encaixant, sense poder regalar un títol a l’equip (l’única temporada en blanc de les 15 ja acabades), i sense sentir tampoc cap retret del staff, tots devots seus, ni de la grada, poc exigent per l’escàs trànsit d’èxits cap a l’est de la ciutat.

Cinc de sis Premiers

Un any d’adaptació va ser el curs 2016-17, la formació imprescindible per a una època desencadenada mai vista al rutilant Etihad, el magne escenari que acull el millor equip anglès de la dècada, amb cinc Premiers conquerides de les sis últimes, campió d’Europa i del món, que avui visitarà Copenhaguen, tan preocupat per encarrilar l’eliminatòria com convençut del seu mètode.

La insuperable rivalitat que uneix els clubs de Guardiola amb els seus contraris (Barça i Madrid, Bayern i els altres, City i United i Liverpool) condiciona el judici a la seva carrera. Que parlin els números, doncs. Guanyador del primer sextet de la història (2009, després igualat per Hansi Flick amb el Bayern de Munic (2020), Guardiola té dos repòquers més, amb el Barça (el 2011, va fallar a la Copa del Rei) i el City (el 2023, es va escapar la Supercopa anglesa).

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Per sobre de Guardiola només hi ha sir Alex Ferguson, amb 50 títols en una carrera de 39 temporades com a entrenador. El vermell amb què va tenyir Manchester amb el United ha sigut repintat de blau pel tècnic de Santpedor, que ja exhibeix 37 títols en 15 campanyes completes, a falta d’acabar l’actual.

Guardiola ha conquerit 12 de les 15 lligues en què ha participat i en la comparació amb Ferguson presenta un percentatge més alt de victòries (72,7% pel 58,1% de l’escocès), de gols a favor (2,46 a 1,85) i menor de gols en contra (0,78 a 0,92). Respecte als seus contemporanis, els seus 37 trofeus superen el gran historial de Carlo Ancelotti i els seus 27 títols en 27 temporades (1995-2024, no va entrenar en la 2015-16) i el de José Mourinho, 26 títols en 23 temporades (2000-2024).