¿Què vol ser de gran el futbol?

Dir que la indústria del futbol està en permanent canvi no és gens nou. Portem ja almenys quatre anys en què discutim si les regles del joc desincentiven l’emoció, si els formats de competicions s’han adaptat o no als nous hàbits de consum, i si fórmules pioneres com els grups multiclub o l’entrada de fons d’inversió són el mannà que ordenaran i donaran coherència a l’esport com a producte d’entreteniment durant les pròximes dècades. I perquè tot això passi, o almenys es faci de manera equilibrada per respectar certes tradicions i el fan, el que sobretot fa falta és el desenvolupament de cultura corporativa i confiar que més talent als despatxos no és una despesa, sinó una inversió de futur.

Hi ha la falsa creença que el model de club social és el que més i millor cuida l’aficionat, però alhora es posa la Premier com a exemple d’aquest bon tracte quan allà tots els clubs tenen un únic propietari i són SAD des del seu origen. O Alemanya, on molts sí que tenen accionistes de referència que poden arribar a tenir fins i tot el 49% de la propietat. I en aquest debat, el que moltes vegades s’oblida és que, tan important és el pulmó econòmic –argument habitual per defensar aquests moviments corporatius– com les persones que executen els projectes.

Un clar exemple el trobem a LaLiga. L’operació amb CVC ha permès que ja s’hagin injectat més de 1.300 milions d’euros als clubs, que ja s’han consumit especialment per refinançar deute, ampliar marge salarial quan la pandèmia encara feia pressió i emprendre les primeres inversions en estadis i ciutats esportives. És la part més visible de tot el pla Impuls i la que més ràpid ha donat retorn als clubs, la qual ha permès que la facturació afegida ja superi els 5.000 milions d’euros per primera vegada des de la pandèmia. Però ara arriba el moment de la cirurgia fina, la que donarà retorns a mitjà i llarg termini, però exigeix intervenir ja.

Falten mans

Aquesta setmana a PortAventura es van reunir més de 600 professionals dels clubs i CVC va tornar a posar l’accent en una qüestió sobre la qual ja va cridar l’atenció un any abans d’aquesta jornada del pla Impuls. Falten mans. Moltes mans i, a més, en àmbits on fins ara mai s’havia pensat que podrien ser necessàries.

Notícies relacionades

Badosa i Bouzas cauen i París es queda sense espanyoles

Simon Yates dona el gran cop a La Finestre i conquereix el Giro

Hi ha hagut avenços, però tant des de la competició com des del fons han tornat a avisar que en falten més. Per posar-ho en perspectiva. Les estructures corporatives dels equips espanyols professionals han passat d’una mitjana de 33 a 39 persones a Primera i de 15 a 17 persones a Segona. Un avanç, però molt lluny de la mitjana de 65 empleats a la Premier. Només el FC St.Pauli de 2.Bundesliga té prop de 20 persones en l’àrea comercial, cosa que li permet facturar 60 milions anuals fins i tot a Segona.

No vull dir que posar gent hagi de solucionar tots els problemes ni hagi de convertir els equips en una màquina de facturar, però el sector es faria un favor si entén que l’estalvi i la sostenibilitat econòmica no consisteixen a negar la contractació d’ics persones en oficines, sinó a ser més prudents a la parcel·la esportiva. Això, i abans tenir clar per a què es necessiten aquestes mans.