El canvi és guanyar per 1-0, com en els vells temps

Era un partit per reaccionar, deia, esperava, pretenia Xavi, i va ser un partit de continuïtat, un més, en el qual res havia canviat. I res podia canviar amb un simple anunci de futur que no exerceix cap influència en el present. Els mateixos jugadors, el mateix entrenador, el mateix estadi, un rival recent... El Barça va guanyar perquè l’habitual és que guanyi. Tan habitual com que acabi amb un altre lesionat.

"Hem reaccionat i hem evolucionat en el joc, l’equip ha estat bastant bé", va destacar al final del partit Xavi, feliç per la resposta dels jugadors i de l’afició, sense amagar que va acabar patint: "Ens ha faltat calma amb l’1-0 i contra deu". Res nou.

Un minut per al gol

La desitjada ruptura de Xavi la va provocar Vitor Roque, el futbolista menys utilitzat de la plantilla, l’únic que no havia marcat. Aquest va ser l’únic canvi, juntament amb el zero de la porteria d’Iñaki Peña. Un minut va passar entre l’aparició de Tigrinho a la gespa per substituir Fermín, el substitut al seu torn de Ferran, i el gol que va marcar el brasiler a l’anar a la rematada al primer pal. "El gol li anirà molt bé per alliberar-se", va destacar Xavi del jove davanter (18 anys) després de les ocasions malbaratades en anteriors aparicions.

Vitor Roque va evitar que l’ambient s’enrarís i la (mala) reacció la protagonitzés l’afició, ja que persistia l’atonia, només interrompuda pel so dels tambors i l’eco de l’alegria del gol, després que haguessin brotat uns xiulets. Va marcar Vitor Roque i va deixar l’Osasuna amb deu, fet que en altres temps hauria significat la sentència definitiva. Ara va generar que l’onze osasunista ensumés la sang i tingués els dos últims atacs per empatar.

Així de fràgil està el Barça des de tots els punts de vista, i l’acumulació de contratemps ha excitat la sensibilitat fins a límits insòlits. A les llàgrimes de Ferran tapant-se la cara amb la samarreta es veia el dolor acumulat pel barcelonisme l’amarg mes de gener que va acabar. La desgràcia en grau suprem.

Era tan sols el minut 4 i el davanter es va estirar a terra, senyal inequívocament modern d’una lesió muscular sense cap fricció amb un rival. La representació de la desolació del que pateix un nou cop, de qui se sent maleït, de la frustració per no poder donar un cop de mà quan han sigut tots invocats a participar en la reacció que ratificarà la certesa del mal. La imatge en la qual tots els culers es veien identificats. El Barça està per posar-se a plorar. "Però estem units", va remarcar Xavi.

"Un partit per reaccionar" era el titular, el lema, la consigna, l’esperança. El somni. L’objectiu es va complir, va convenir Xavi. "La decisió està ben presa", es ratificava l’entrenador. Deco la va catalogar de "decisió personal", mentre s’encaparra a buscar-li un successor. "Ja pensarem en això", va deixar anar el director tècnic, sense cap nom en cartera.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Confiava Xavi que la conjura aixecaria el seu equip de l’ensopiment, de l’atonia que ve expressant des de ja fa unes quantes jornades, només trencada per accions fugaces, cada cop menys rellevants. Un córner, un desmarcatge, amb una mala rematada n’hi ha prou per despertar els aplaudiments. Accions que van capitalitzar Lamine Yamal i Fermín, el substitut del lesionat Ferran, i els primers que cridaven a animar a una afició silenciosa.

¿Indiferència? ¿Rendició? ¿Desinterès? ¿Apatia? Caldrà esperar l’anàlisi de l’il·lustre analista –n’hi ha centenars– que emeti el diagnòstic. La tercera pitjor entrada de la temporada (37.888 espectadors), després de l’Almeria (34.471) i l’Atlètic (34.568).