Julia Roberts revifa el debat sobre el feminisme a la Mostra

Que Julia Roberts mai fins avui hauria visitat la Mostra de Venècia, un festival que sempre troba excuses bones per convidar estrelles de Hollywood com ella, pot semblar una anomalia però, en realitat, serveix per il·lustrar la limitada productivitat artística mostrada per l’actriu especialment al llarg de les dues últimes dècades. La pel·lícula que finalment l’ha portat al certamen italià, Caza de brujas, no només inclou el que sens dubte és un dels seus papers més substanciosos en aquest període sinó que també és la més capaç de generar debat de tota la seva filmografia posterior a Erin Brockovich (2000); no en va aborda assumptes tan candents com els abusos sexuals, la cultura de la cancel·lació, les divisions internes del moviment feminista i la bretxa insalvable que separa la generació Z de gairebé totes les anteriors. "L’objectiu és fer que la gent surti sentint emocions i defensant punts de vista contraposats", va dir sobre ella, i ha de reconèixer-se que en aquest aspecte la pel·lícula és eficaç i, per tant, fins i tot cert punt valuosa malgrat que alguns dels mètodes a què recorre per fer parlar resultin clarament problemàtics.

Resumida en poques paraules, la història que explica Caza de brujas és la d’una prestigiosa professora de filosofia a la Universitat de Yale que es veu atrapada en un dilema personal i professional quan, mentre un fosc secret del seu propi passat amenaça de sortir a la llum, una de les seves alumnes més avantatjades (Ayo Edebiri) acusa un dels seus col·legues (Andrew Garfield) d’haver-la violat; immediatament, l’estudiant culpa la seva mentora de no creure-la i no recolzar-la, i això és exactament el mateix que li atribueix el professor assenyalat, convençut de la seva innocència. A partir d’aquesta premissa, diem, el director Luca Guadagnino enfronta no només dues maneres d’entendre el feminisme –una, que defensa combatre el sistema heteropatriarcal des de dins; l’altra, més conscient i reticent a fer aquest tipus de concessions–, sinó també la generació Z, tan enverinada dels seus aires de superioritat que està disposada a deslegitimar tot el pensament universal perquè contravé la seva visió del món, de la generació X, tan passada que ni tan sols és capaç de denominar el no binari pel seu nom.

Aires d’importància

Notícies relacionades

La sort diferent de Dickinson i Kafka

Anderson i Coen, entre les pròximes estrenes de cine

Mentrestant, la pel·lícula es mostra desesperada per donar-se aires d’importància. D’una banda, exhibeix amb orgull la seva suposada sofisticació intel·lectual, a penes deixant que els seus personatges respirin mentre citen Foucault, Hegel, Heidegger, Nietszche i Adorno o fent-los dir coses com "la subjectivització i la desubjetivación de l’ètica de la virtut", o una cosa semblant. D’una altra, presumeix de presentar dilemes morals complexos, però amb aquesta finalitat ens posa diverses trampes, com amagar-se informació a la màniga de manera oportunista, fer que els seus personatges parlin com si estiguessin declamant columnes d’opinió o obligar-los a comportar-se com cap ésser humà amb sentit comú ho faria, simplement perquè això és el que la pel·lícula necessita per poder continuar avançant.

És, dit d’una altra manera, una pel·lícula convençuda que tot val per interpel·lar l’espectador, fins i tot imitar els títols de crèdit que Woody Allen, cineasta cancel·lat, ha utilitzat tradicionalment en el seu cine. "Quan vaig començar a treballar en la pel·lícula, vaig pensar en Delictes i faltes (1989), Una altra dona (1988) i d’altres dels títols que componen el gran treball que Allen va fer entre 1985 i 1991", va explicar ahir Guadagnino sobre el tema. "A més, em va semblar interessant fer una picada d’ullet a un cineasta que, com ell, ha afrontat certs problemes, i plantejar quina és la nostra responsabilitat al revisar el treball d’un artista a qui estimem".