"Quan arribi el dia que no guanyem semblarà un desastre"

Una lesió a última hora li va negar el bronze olímpic a Tòquio. És inevitable que Joan Cañellas no tingui els Jocs Olímpics de París a l’espiell, tot i que, ara, prefereix disfrutar el moment i centrar-se en l’Europeu, en què Espanya defensa la plata. Abans de debutar avui davant Croàcia (20.30 hores, TDP), atén aquest diari per via telefònica.

S’estrenen contra Croàcia, el rival més dur d’aquesta primera fase del campionat.

Estem molt mentalitzats que aquest partit pot marcar la resta de la competició. Juguem davant un gran rival, que tradicionalment sempre ens ha posat les coses molt complicades, i necessitem tots els punts per passar a la següent fase amb més opcions, perquè en la segona fase ens esperen rivals molt potents com França o Alemanya, que juga a casa. Som conscients que pot ser que el partit no vagi com volem. En cas de perdre contra Croàcia se’ns complicaria molt, tot i que seguiríem amb opcions.

Ja només queden Jorge Maqueda i vostè d’aquell or en el Mundial de Barcelona del 2013. Vuit medalles des de llavors en aquesta gran dècada per a la selecció.

Ho allargaria uns anys més, això va més enllà d’aquesta dècada. Fa 16 anys que vinc a la selecció i fa molt que vam començar a lluitar per les medalles. Cal ser conscients que de vegades no es guanya una medalla, però s’és allà. De guanyar a perdre va molt poquet, i cal valorar el fet de competir, i fa molts anys que estem competint bé. Sempre recordem seleccions com França o Dinamarca, que són les que han guanyat més títols en els últims anys, però nosaltres estem allà, fins i tot amb més regularitat, i això cal posar-ho en valor.

¿Com s’aconsegueix una cosa així?

Quan vaig començar a la selecció venien de guanyar un bronze olímpic. Rebíem una herència d’altres jugadors que també ho van fer molt bé i van donar èxits. Sí que és cert que la generació d’aquesta última dècada hem tingut més continuïtat, hem aconseguit molts èxits i hem arribat a moltes semifinals, que és molt complicat. S’han ajuntat una sèrie de factors, els jugadors adequats, amb la mentalitat adequada, l’entrenador…

Molta gent dona per fet que lluitaran per medalles any rere any.

Això és així. Com més èxit has tingut més difícil és repetir-ho, i està clar que la gent s’hi acostuma. Quan arribi el dia que no guanyem semblarà un desastre. Des de dins sabem el que costa aconseguir tot això, i hi haurà algun any en què les coses no sortiran i no per això s’acabarà el món. En aquest Europeu intentarem fer-ho el millor possible i lluitarem perquè surti bé.

Arriben com a subcampions continentals, però no figuren entre els favorits. ¿Els motiva no estar gairebé mai entre els favorits?

No és una cosa que ens faci perdre la son. Fins ara ens ha anat bé així. Potser mai ens donen com a guanyadors, però d’una manera o una altra sempre estem allà lluitant per medalles.

¿El fet de ser any de Jocs Olímpics complica més el torneig?

Això fa que moltes seleccions potents encara estiguin lluitant per classificar-se per al Preolímpic, es juguen molt en aquest Europeu i aniran un punt més al màxim. Nosaltres per sort ja estem classificats per al Preolímpic. La plaça directa a París que es dona en aquest Europeu és una temptació molt gran, un gran objectiu que és molt difícil i que pràcticament significa guanyar l’Europeu. Seria un error començar el campionat pensant en això, queda molta feina per fer. A poc a poc.

A nivell personal, ¿quin paper espera tenir en aquesta selecció?

Cada any canvia una mica per l’edat. Durant la preparació m’he sentit bé. Conec el meu cos i com funciona, i l’experiència em diu que arribo bé, sense patir gaire de res. Espero aportar dins de la pista més enllà de l’experiència, que és una cosa que ja s’assumeix. A nivell individual, els últims anys han sigut molt positius i he acabat molt satisfet, vull acabar aquest any de la mateixa manera.

Va ser dur per a vostè no poder ser a Tòquio per una lesió. ¿Vol tancar el cercle lluitant per una medalla a París?

Evidentment, va ser un moment dur. Qualsevol esportista vol ser en uns Jocs Olímpics i guanyar medalles, i la meva experiència en els Jocs no és la millor. El 2012, no vam entrar a les semifinals per un gol en l’últim segon, vam tenir la mala sort de no classificar-nos per a Rio i personalment no vaig estar a Tòquio. Poder aspirar a ser a París és una cosa molt bonica, però després de tot el que he viscut crec que és important no centrar-me en el que pot arribar i disfrutar el que tinc ara: un Europeu que segur que és l’últim per a mi.

Els èxits de la selecció continuen sense repercutir en l’handbol espanyol. Els jugadors joves continuen havent d’anar-se’n a jugar fora d’Espanya.

Sí, i continuarà sent així en els pròxims anys. No fa falta ser gaire espavilat per veure que la lliga Asobal no està bé. L’etiqueta de lliga professional pot ser una cosa positiva, però realment queda molt, no ja per tornar a ser com abans, sinó perquè tots els equips siguin professionals, perquè els sous siguin prou dignes per no haver de compaginar-ho amb treball o estudis… El dia que els joves no se’n vagin i la majoria de la selecció formi part de l’Asobal significarà que tornem a tenir una lliga competitiva. En el dia d’avui no és així, ni ho serà a curt termini.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

¿Què hauria de passar per revertir la situació?

Buf. Moltes coses que no crec que passin a curt termini. El que segurament més ajudaria és que algun club de futbol apostés per una secció d’handbol. Però l’experiència ens diu que l’handbol no és rendible per a aquests clubs. Cal fer que els clubs siguin rendibles d’alguna manera, i perquè els jugadors no se’n vagin, els equips haurien d’augmentar el pressupost. Fan falta més accions a tots els nivells per fer que el producte sigui més atractiu i vendre’l millor. Crec que l’handbol, en general, agrada.