Gràcies Madrid i Atlètic

Visca el futbol. Almenys quan hi ha xocs com el derbi madrileny a l’Aràbia, un himne a aquest esport. Tot el que se li pot demanar a un partit es va concitar en un Madrid-Atlètic que va merèixer un brindis rere un altre. El futbol com a motor d’emocions, golassos suggestius com el de Griezmann. O l’inopinat de Mendy, que no marcava des del maig de 2022, contra el Llevant, i aquesta vegada va estampar un gol amb peus de Romario.

Glòries i espifiades, la vida mateixa. La cantinflada del bo de Kepa davant Morata, el cop de cap terminal d’Hermoso arrestat per qui no dona la talla com a escorta (Rodrygo). O el retard de Savic davant la marca del triomfal Rüdiger. Parades insòlites, com la d’Oblak al mateix Rodrygo. Res era predictible. ¡Com dimonis es pot preveure que el millor davanter blanc seria Carvajal! Rareses d’aquest misteriós Madrid.

A l’Atlètic se li va fer molt llarg el partit. La contrareforma de Simeone no és categòrica. Ja saben, la famosa frase de Tim, llegendari tècnic brasiler: el futbol és una manta curta, si et tapes els peus et destapes el cap, i viceversa. Els blanc-i-vermells ataquen com mai, però han perdut ullal. Ja no és aquell Atlètic massís que desprenia als rivals un tuf d’habitació tancada. L’última vegada que va encaixar cinc gols va ser el setembre de 2011, quatre mesos abans de l’arribada de Simeone. Avui, tan curta és la manta que amb tres dianes davant els dos millors equips espanyols –Reial i Girona– els del Metropolitano es van quedar a la intempèrie. Amb tot, aquest Atlètic és més recreatiu.

Notícies relacionades

"La regla és un signe de salut"

Kirsty Coventry, una dona al capdavant de l’esport mundial

A l’apoteosi de Riad es va afegir l’àrbitre, que aquesta vegada bé mereix un reconeixement. Javier Alberola Rojas va deixar clar que no sempre és necessari un dit fàcil. Si el jutge s’ho proposa i els nois actuen amb camaraderia, com va ser el cas excepte algun cable pelat de Vinícius, els partits flueixen de meravella, sense aturades i més aturades, sense la necessitat d’anar a cop de targeta, sense que tot sigui falteta o falta...

Gràcies Madrid, gràcies Atlètic i gràcies Alberola.