Valdano: «El Johan era un ‘genialoide’ que va canviar la cultura derrotista del Barça»

Cruyff és, sens dubte, un dels cinc grans futbolistes de la història del futbol al costat d’Alfredo Di Stéfano, Pelé, Diego Armando Maradona i Lionel Messi.

Vostè parla de Cruyff amb la pilota als peus, però caldria sumar també la seva influència des de la banqueta.

Si sumem la seva rellevància com a jugador a la d’entrenador estem parlant de la figura més important de la història del futbol. Es tracta d’un jugador de superelit i d’un entrenador que va canviar el futbol des de la banqueta.

Diu que va canviar el futbol, però ¿va canviar també la cultura futbolística del futbol espanyol?

Quan el Johan desembarca a Espanya a mitjans dels anys 70 la seva presència té incidència directa en dues cultures. Primer en la del Barcelona, perquè va canviar la, llavors, cultura derrotista del club. Hi havia un cert punt de resignació. I després també canvia la cultura del futbol espanyol. Parlem d’una persona extremadament pragmàtica que, no obstant, posa el focus en la bellesa del futbol. Cosa que és molt significativa. A més, Cruyff, que sempre va ser extraordinàriament intel·ligent, va aprofitar la complicitat de la Quinta del Buitre, una generació de futbolistes que va arribar a l’èxit amb una proposta que prioritzava el talent. El Johan els admirava molt, per més que fossin les estrelles d’un Reial Madrid que era el seu rival.

El qualifica com a «extraordinàriament intel·ligent»…

Cruyff va ser un ‘genialoide’ que va aconseguir que la gent cregués en la seva proposta perquè a més ho va fer guanyant. I l’èxit és l’únic camí pel qual es pot transitar en el futbol quan es vol que jugadors i aficionats creguin en un model de joc. Cruyff era sinònim d’èxit.

¿Recorda la primera vegada que va coincidir amb ell en un terreny de joc?

Evidentment. Jo vaig arribar a Espanya sent un ‘pibe’ l’any 1975, vaig venir des de Rosario a Vitòria fitxat per l’Alabès. Aleshores ell brillava en la seva màxima esplendor al Barcelona. La primera vegada que vam coincidir al camp va ser en un partit de Copa entre l’Alabès i el Barcelona. El Johan era una figura singular a la gespa. Governava els partits i els àrbitres eren empleats seus. Recordo que es va produir una falta i ell tenia agafada la pilota sota el braç mentre atenien un jugador a la gespa. En aquell moment em vaig acostar al Johan i li vaig dir: ‘¿Per què no et quedes amb aquesta pilota i la resta juguem amb una altra?’. Em va mirar i em va dir: ‘¿Com et dius, xaval?’. Li vaig dir: ‘Jorge Valdano’. Em va preguntar l’edat i li vaig respondre: ‘Vint anys’. I en aquell moment, amb l’àrbitre com a testimoni de la conversa, em va donar una resposta que mai he oblidat: ‘Amb 20 anys, per a tu soc ‘don Johan’’. Sempre vaig guardar aquell moment en la meva memòria com un instant divertit, però anys després vaig descobrir una fotografia d’aquell moment en què a ell se’l veia molt seriós durant la nostra conversa. Era diferent, amb una personalitat superlativa.

Entenc que aquella relació fugaç es va refermar amb els anys…

Sí, per descomptat. La meva relació sempre va ser d’evident admiració. Primer com a futbolista, que vam ser tots dos, i després com a entrenadors, especialment després de l’ocorregut a les Lligues de Tenerife.

¿Què el feia diferent com a entrenador?

Parlem d’algú que tenia una visió clarivident del futbol. Recordo que mentre d’altres es barallaven per fitxar el central més aspre de la temporada prèvia, Cruyff va contractar Koeman per al Barcelona. Un defensa que sabia jugar a futbol, un atacant que actuava com a defensa per sortir jugant des del darrere. I a més l’home que va marcar el gol del triomf de la primera Copa d’Europa del Barça. Després, el Johan va apostar per altres futbolistes com Michael Laudrup o com Romario, jugadors d’un talent indiscutible, però pels quals ningú s’atrevia a apostar per por que no estiguessin a l’altura de l’exigència del futbol d’elit. Ell predicava amb l’exemple i a més li donava resultat. El Johan era el tècnic més pragmàtic que hi havia, però alhora ningú arriscava més que ell quan detectava un jugador de talent i apostava per ell.

No només va canviar la cultura derrotista del Barcelona i el va posar a jugar, també va mostrar el camí del futbol espanyol…

En aquells temps el futbol espanyol s’identificava amb la ‘fúria’, que no és més que un estat d’excepció de l’actitud. I en aquest futbol espanyol tan aguerrit i sacrificat aterra una figura com Cruyff per ensenyar-nos que cal entregar la pilota als que saben cuidar-la. El final d’aquesta història la coneixem tots…

¿Com es veia la figura de Cruyff des del Reial Madrid?

Llavors el Reial Madrid venia de guanyar les Lligues amb la Quinta de Buitre, tot i que se’ns resistia la Copa d’Europa. Però el Johan aconsegueix una cosa molt important al Barcelona, una cosa que no havia aconseguit ningú abans a l’encadenar per primera vegada quatre Lligues. A Madrid l’observàvem amb admiració i amb una rivalitat respectuosa, com no podia ser de cap altra manera.

Ara que es compleixen 10 anys sense Cruyff, ¿es manté viu el llegat del Johan al Barça?

Per descomptat que sí. El Johan ha deixat un enorme llegat a Barcelona que encara avui es manté vigent. Com deia abans, el Johan és un ‘genialoide’, i el Barcelona ha tingut la sort de crear-ne un altre en la persona de Guardiola. El Pep ha heretat aquest llegat del Johan i ha sigut capaç de normalitzar-lo, d’armar un mètode a partir dels ensenyaments del Johan, i tot això desemboca en el millor Barcelona de la història. El Pep és el còmplice necessari del Johan per convertir el seu llegat en una herència transversal que es continua transmetent de generació en generació a la Masia. Cruyff està molt present al Barcelona d’avui dia.

Cruyff també va abraçar Catalunya.

El Johan abraça la catalanitat, però ho fa per fer-la seva. Ho fa per desafiar-la, no per acomodar-s’hi.

¿El troba a faltar?

¿I qui no?

Notícies relacionades

El Barça se sustenta en Clyburn i Shengelia per batre l’Efes

Els forenses explorende nou Enríquez Negreira

Gràcies, Jorge.

A vosaltres, parlar del Johan sempre és un plaer.