El Madrid s’imposa en el frenesí

El Reial Madrid exercia clarament de local. Fins i tot tenia una grada d’animació amb tifo propi. Només uns crits a favor de Simeone, dels pocs matalassers desplaçats, van trencar un ambient enrarit, amb massa artifici. Poca cultura futbolística a la grada, on es va muntar escàndol fins al minut de silenci per Franz Beckenbauer.

En el primer gol de l’Atlètic, Hermoso va superar el madridrista Kepa després d’un córner llançat per Griezmann, que sempre participa en les jugades de gol.

El conjunt blanc va aconseguir remuntar gràcies al seu joc. L’empat va ser una reedició de l’últim gol en la Lliga, amb Modric assistint i Rüdiger rematant de cap lliure de marca. Sembla impensable que dos equips cansats de veure’s les cares fallin en qüestions tan elementals. A la mitja hora, el Reial Madrid ja havia capgirat el marcador. Una centrada rasa de Carvajal va sorprendre –una altra vegada– la defensa de l’Atlètic. Mendy, afegit a l’atac, amb l’exterior de la bota, va batre Oblak.

Com si d’una batalla de galls es tractés van respondre els de Simeone. Ho van fer amb un parell de versos lliures: Griezmann i Rodrigo de Paul, que tant necessita aquest equip. L’argentí va fer el pas endavant –després de molts enrere– que li havia reclamat el tècnic i va servir una pilota que el francès va aprofitar amb la seva singularitat acostumada. Una assistència i un gol amb dues pinzellades.

Va deixar assegut a terra Modric amb un dríbling perfecte per finalitzar l’obra mitjançant un xut creuat des de fora de l’àrea. Una diana a l’altura del mèrit aconseguit: superar Luis Aragonés com a màxim golejador històric de l’Atlètic. I sant tornem-hi, amb el gol impulsant els que el públic va considerar visitants, tot i que amb la contínua amenaça d’un Reial Madrid volàtil.

A l’inici de la segona part va baixar la temperatura, tant com a la majoria dels establiments de Riad, on hi ha una obsessió per no sentir gens de calor. El mateix van pensar el Reial Madrid i l’Atlètic, temorosos per un partit llarg en un torneig frenètic. El partit es va tornar massa previsible, amb l’esfèrica per als blanc-i-vermells, tot i que sense profunditat.

Fins al 70 no es van tornar a disparar les hostilitats. Oblak va avortar un cacau amb l’esquerra de Rodrygo i Kepa es va mostrar insegur en un fiblada sobtada de Morata. Queien els minuts i la pròrroga apareixia com un fantasma, per alegria del públic local. Si en algun moment hi va haver mig del camp va quedar completament anul·lat. Kepa va confirmar la seva debilitat amb una mala sortida que va aprofitar Morata. O Rüdiger. Qualsevol dels tres, que es van enredar en una topada surrealista.

L’Atlètic, per totes les vivències del passat, sabia que res estava fet. El Reial Madrid té la capacitat per, com més vulnerable sembla, emergir com una bèstia. No va trigar a treure la metralleta per fixar un 3-3 que consolidava el demencial partit. Després d’infinitat d’intents, Carvajal va armar una gran rematada que ho tornava tot al principi. Això sí, amb molts més quilòmetres. Tercer gol d’un defensor blanc. Els papers totalment invertits. El que calia esperar en un partit esbojarrat que va confirmar l’espòiler: pròrroga.

Notícies relacionades

L’Espanyol torna al groc per celebrar el 125è aniversari

El Marroc oposita a gran potència

Els dos contrincants van demostrar estar rígids en el temps suplementari. Ben normal per culpa del vaivé del calendari i les deslocalitzacions, acompanyats d’enfrontaments fugaços.

Koke, que havia patit una topada amb Rüdiger, va haver de sortir per lesió. Vinicius i Rodrygo també van sortir del camp fosos. Ningú tenia forces per resoldre el voluminós empat. Ningú tret dels jugadors que van ingressar al camp al límit del temps. Com Joselu, que va forçar el quart gol, atribuït a Savic en pròpia meta. L’Atlètic va disposar d’un parell d’opcions; no obstant, Brahim va arrodonir la partida per als blancs amb un gol a porta buida.