Quan el Barça i el periodisme col·lisionen

En el club blaugrana hi ha hagut recentment gairebé una voluntat de posar sobre la taula la complexitat de les relacions amb els mitjans, en particular els de Barcelona. A ningú li agrada sentir-se amb la lupa a sobre. No li agrada a Laporta, és evident, i no li agrada a Xavi, disconforme amb el que llegeix o sent sobre el seu equip. Ho ha manifestat en diverses rodes de premsa, al referir-se com a "exagerades i injustes" a algunes de les crítiques que rep i que, segons va dir un dia, afecten "massa els jugadors perquè s’entra en un ambient de negativitat".

"El Barça conviu amb un grau d’atenció, pressió i fiscalització extern inèdit en la indústria de l’esport, més propi de l’àmbit públic que d’una entitat privada. La pressió i la crítica del denominat entorn va molt més enllà dels mitjans tradicionals. Ha crescut en els últims anys, a mesura que s’ha desenvolupat l’entorn digital i s’han dimensionat les xarxes socials. La convivència amb tal grau d’atenció deriva en tensions internes periòdiques, ja que eleva el grau de dificultat de la gestió del club, que se sent permanentment qüestionada. Sovint es considera excessiva i injusta, especialment quan comporta excés d’especulació, desinformació i fins i tot fake news", sintetitza Toni Ruiz, cap de premsa i director de comunicació corporativa del FC Barcelona entre el 1996 i el 2022.

L’exemple Estiarte

Bon coneixedor de la casa, i per tant de l’escrutini desmesurat que pateix històricament l’entrenador del Barcelona, Xavi ha sigut el primer a reclamar un assistent personal des que Guardiola va col·locar a prop seu Manel Estiarte. Inspirat precisament a la figura de l’exwaterpolista, ha incorporat aquesta temporada Edu Polo, fins ara periodista de Mundo Deportivo. Estiarte i Pol no estan cridats a fer la mateixa funció, però la referència resulta inevitable.

El FC Barcelona compta amb un departament de comunicació ampli, eficient i experimentat que treballa per al club, però Xavi volia un professional que treballés específicament per a ell, en particular en els assumptes mediàtics. Era una cosa que tenia clara des dels seus temps de Qatar quan la banqueta del Barça era només una possibilitat. Va buscar algú que elconegués bé per preparar les rodes de premsa, que aportés al seu discurs, que respongués als dubtes dels periodistes en el seu nom, que exercís d’enllaç amb altres àrees del club i de filtre davant les nombroses peticions que se li plantegen a l’entrenador del Barça, com la presència en esdeveniments solidaris, en documentals o fins i tot en actes de la mateixa entitat. Moltes d’aquestes funcions les havia estat realitzant el mateix Xavi. Ara les ha delegat en el periodista, que és en nòmina del FC Barcelona i no de l’entrenador, com s’ha escrit en alguna ocasió.

Tot i així, al conèixer bé l’entorn, Xavi no es resisteix a enviar encara missatges reprovatoris a alguns periodistes amb qui manté confiança sobre textos o comentaris que li semblen injustos. Cada vegada menys, per això. Mira de reprimir-se. "És un rara avis en aquest món, per aquesta relació personal que manté amb periodistes de manera habitual i des de fa molts anys. És un personatge pròxim amb qui pots parlar de tot i és d’agrair en una professió on hi ha tantes barreres. El millor director de comunicació de Xavi és ell mateix. Sempre ho ha sigut", opina Toni Frieros, columnista de Sport i periodista amb la perspectiva dels anys cobrint la informació del Barça.

Poc futbol

Aquesta proximitat es transmet en les conferències de premsa, on és capaç de desactivar preguntes espinoses amb el desgreixant del riure i alhora mostrar el desvergonyiment sincer davant l’adversitat, obrir-se "en canal", que diria ell. En aquest escenari es parla sovint de tot menys de futbol, o aquesta és almenys la queixa que brolla de l’staff tècnic. Considera que l’estratègia, l’anàlisi del rival, el joc per si mateix queden massa relegats davant els assumptes calents que brollen d’un club abraçat sempre a la controvèrsia i el soroll.

"El dia del Girona tothom felicitava Míchel per la seva roda de premsa, i és veritat, va estar molt bé, però és que a Xavi ningú li parla de futbol. Ni una pregunta sobre l’Alabès. O l’Almeria. Sol sortir de tot menys coses del joc", s’ha sentit a la Ciutat Esportiva. Però el ressentiment principal cap al periodisme de la ciutat no és aquest, és evident. Les crítiques a l’estil, al joc i a la capacitat de l’entrenador han fet efecte.

"Tinc la sensació que Xavi està massa pendent del que es diu", aporta Sique Rodríguez, director del Què t’hi jugues, de la cadena SER. "Tinc també la sensació que Xavi ha sigut protegit per part de la premsa d’aquí i em sembla normal, per ser qui és. Ara bé, el discurs que fa ara crec que neix de la voluntat de desmarcar-se de la premsa, de dir-li al vestidor que no té tants amics allà dins. Quan ens critica en realitat envia un missatge als jugadors".

A la diana

El periodista de la SER coneix de primera mà la sensació de sentir-se a la diana. Explica que, a l’exposar el seu programa el cas Negreira, va patir durant un temps un càstig implícit per part del club (per exemple, es va quedar sense entrevistes) i "una campanya digital orquestrada" que el va empènyer a abandonar les xarxes socials. "Ara soc millor periodista i millor persona", assegura.

No està clar si es referia a ell i la seva emissora quan Laporta va dir fa uns dies a l’agència Efe que l’escàndol dels pagaments a l’exvicepresident dels àrbitres va sorgir d’"els enemics del Barça". "Ens posa al sac, tot i que crec que no es refereix a nosaltres sinó a qui ens passa la informació. I nosaltres la donem perquè és una notícia com una casa de pagès", comenta el periodista, el programa del qual pivota al voltant d’un barcelonisme confés que no exclou la fiscalització dels mandataris de cada moment. "La nostra missió és acompanyar sentimentalment l’oient, però alhora controlar el poder perquè no faci el que li doni la gana. No és incompatible. Al final es tracta d’oferir honestedat".

Sense permeabilitat

En aquest sentit, Laporta i Xavi parteixen sovint del principi erroni de confondre l’atenció constant dels mitjans amb l’obligació d’aquests d’oferir una complicitat absoluta, i exterioritzen un desconcert, cadascun a la seva manera, quan sorgeix la crítica. En ocasions –i aquest és el particular cas del president i el nucli dur que l’envolta– es malinterpreta l’esforç periodístic de fiscalització com una campanya maliciosa d’intencions fosques. Passa amb EL PERIÓDICO, sense anar més lluny, quan posa la lupa en els comptes del club o en les condicions de treball a les obres de remodelació del Camp Nou.

"Totes les juntes tenen la percepció de ser tractades injustament i tenen la sensació que van contra nosaltres. N’hi ha exemples per parar un tren. El Barça és gran, entre altres motius, perquè els focus mediàtics sempre il·luminen i no s’apaguen mai. Això genera tensió i nervis, que normalment no saben gestionar. No és fàcil", exposa Albert Roura, exdirector de comunicació de l’entitat. I, sobre la junta actual, apunta: "Ja no en soc dins, però com a soci percebo que al club li arriben totes les opinions i crítiques però en fa poc cas. No té actitud de millora ni de permeabilitat cap a allò que se li diu i no li agrada escoltar".

Des dels temps de Núñez

Frieros recorda també que "sempre s’ha intentat fiscalitzar les juntes i totes s’han sentit perseguides, ja des dels temps de Núñez, que jugava amb les promocions per pressionar. Si et portaves malament, te les treia". Les promocions, ara en desús, eren aquells productes amb l’escut del Barça que es venien amb els diaris esportius i que solien ser útils per augmentar la tirada d’exemplars. En els últims temps, el club juga més amb la publicitat institucional i amb les entrevistes dels futbolistes.

En qualsevol cas, si es pogués enquestar la professió periodística sobre si existeix una fiscalització suficient sobre la camarilla de Laporta, s’intueix que guanyaria clarament el "no". Però és que sense documents o sense testimonis disposats a mullar-se, la rumorologia no té cabuda en els mitjans. Ni ara ni abans. "Donada la situació del club, en l’àmbit esportiu, el financer i el social, el president pot donar-se per satisfet per les crítiques que rep, símptoma del gradual desencant que suscita avui el Barça", va escriure fa uns dies Joaquín Luna a La Vanguardia.

Notícies relacionades

Aquest Barça crema

Una demanda contra la FIFA podria afectar 100.000 futbolistes

"Crec que no se l’està fiscalitzant prou", afirma Sique Rodríguez, per a qui resulten paradigmàtiques les reaccions que ha generat el cas Negreira. "Hi ha hagut un pacte de silenci vergonyós del barcelonisme. M’ha produït sensació d’estafa. És un cas èticament reprovable i d’alguna manera s’ha disculpat. Crec que és la defunció dels valors del Barça".

Toni Frieros, un dels columnistes que més intenta a Barcelona augmentar la vigilància sobre la presidència de Joan Laporta, s’abona a la mateixa tesi. "La governança del seu segon mandat donaria per escriure un llibre de la mida dels que escriu Santiago Posteguillo. No se li ha demanat que reti comptes com s’hauria d’haver fet. La transparència que ell va dir que no hi havia en l’anterior junta, no se l’aplica. Va prometre explicar el tema dels avals, va prometre que explicaria les comissions que s’han pagat en fitxatges i encara queden moltes preguntes per respondre en la contractació de Limak. Aquesta junta ha pres mesures que afectaran el futur del club en els pròxims 25 anys".