Les dues de la matinada

El Lugo va anunciar la destitució de l’entrenador un dissabte a les dues de la matinada. Bona hora, les dues de la matinada: l’hora de les decisions encertades. Les meves felicitacions al Lugo. Mai ningú ha pres una decisió equivocada un dissabte a les dues de la matinada. Mai ningú s’ha penedit l’endemà d’una cosa que va dir o va fer un dissabte a les dues de la matinada. Mai ningú va tenir la percepció de la realitat una mica desviada un dissabte a les dues de la matinada. Tots mostrem sempre la nostra cara més justa un dissabte a les dues de la matinada. Ho notes a l’ambient: màxima concentració i mesura sempre a tots els cervells cada dissabte a les dues de la matinada.

Ja ho diu el refrany, a més: no deixis per demà el que puguis fer ara mateix a les dues de la matinada. Sempre surt bé, de veritat. Sempre funciona.

És el millor fer el que se t’acut els dissabtes a les dues de la matinada. Les idees brillants apareixen a les millors ments just a aquella hora. Allò d’afegir rodes a les maletes, allò de moure Messi de la banda dreta al centre i allò d’instal·lar miralls als ascensors va sorgir un dissabte qualsevol a les dues de la matinada. També la norma de la cessió al porter, els Fantasmikos i l’embenat a la mà de Benzema. Resumint, els grans avenços de la nostra època.

Una mica exquisit

Segur que el primer entrenador que es va posar una gorra va tenir la idea original a les dues de la matinada. He vist una foto de Cesc Fàbregas amb una gorra. Feia unes setmanes que entrenava el Como, de la Segona Divisió italiana, però ho ha hagut de deixar per estudiar. Resulta que per ser l’entrenador oficial de l’equip cal treure’s els títols necessaris. M’agrada pensar que allò de posar-se la gorra va ser un intent de solució a la desesperada. La gorra d’entrenador, molt bona jugada. M’agrada pensar que et convaliden assignatures si et saps posar la gorra.

Notícies relacionades

Manresa i València es rebel·len contra els equips israelians

El Barça espanta el Roma

El meu fill Teo es desperta com un rellotge a les dues de la matinada. En part, ja no surto a les nits (i renuncio a un munt de grans idees) perquè he d’acudir a la seva crida. Normalment les seves necessitats són bastant òbvies. Si té set crida "papa, aigua". Si té fred primer crida "papa, vine" i després diu "tapa’m". Pel que sembla, allò d’agafar l’ampolla d’aigua que té a un pam, sobre la tauleta, no entra en les seves opcions vitals. Tampoc allò de tapar-se per si sol. Ens ha sortit una mica exquisit el nen i al principi em queixava, però ja m’he rendit. Li he agafat fins i tot carinyo a l’experiència esclava de les dues de la matinada.

De fet, fa poc em va sorprendre durant l’auxili rutinari de les dues de la matinada. Mentre bevia aigua, i encara mig adormit, el Teo va frenar un segon i em va preguntar: "¿Com ha acabat el partit?". Jo no sabia massa bé de què m’estava parlant, si de la Lliga o de la Champions, fins que va afegir "el partit del Mini Football", que és un joc del mòbil a què estic oficialment enganxat, i m’havia vist jugar mentre es quedava adormit i jo esperava. Li vaig dir que havia guanyat, va acabar de beure, el vaig tapar i vaig tornar content al llit. Em vaig ficar al llit en pau perquè vaig deduir que el Teo viu feliç si aquestes són les preocupacions que assalten la seva ment a les dues de la matinada.