El temps corre ràpid

Reconèixer a Anvers que el partit de València és una final va ser la constatació que Xavi sap que se li acaba el temps. Potser perquè l’hi han insinuat, potser perquè ell se n’adona pels seus anys de militància culer, a prop o dins del Barça, que pot ser el moment culminant que decideix la seva continuïtat o l’acomiadament.

S’acaba el temps de la paciència de la llotja, no de les possibilitats d’èxit reals del vestidor, viu com està l’equip en les quatre competicions. La centrifugadora que és el Barça consumeix partits, setmanes, dies, a una velocitat més gran que qualsevol altre club. Més que el Madrid, sí, que no té tants franctiradors alineats per disparar al que es mogui. O al que no es mou.

Notícies relacionades

El macrofestival d'escalada Climbing Madrid celebra l'esperit de superació

L’Olympiacos arrasa per forçar el cinquè partit al Palau

La imatge de l’equip revela també que Xavi no troba la tecla per restituir les virtuts de l’equip al qual va fer campió, bàsicament la consistència defensiva, i del qual es podria discutir si realment es va reforçar. Té un jugador menys a la plantilla a la qual només es va dedicar la miserable inversió de 3,5 milions. Els que va costar el pobre Oriol Romeu, al qual no li’n surt ni una i es va veure involucrat en els dos gols de Bèlgica. Algú trobarà a faltar algun dia Gavi pel valuós treball que exercia.

Els errors individuals dels futbolistes, cada cop més fal·libles, es carreguen al compte de l’entrenador, que va col·leccionant una factura rere l’altra davant la indiferència d’una directiva que no es distingeix per la humilitat i que va pel món amb aires de la grandesa històrica d’un club que va heretar arruïnat.