¿Per què Xavi dispara contra l’entorn del Barça?

I en les dues últimes setmanes s’ha vist el Xavi més desfermat, capaç de barrejar diagnòstics contradictoris sobre el rendiment de l’equip, mentre disparava contra la premsa, acusant-la d’influir negativament.  No hi ha precedents recents d’una justificació així en l’univers blaugrana. Almenys amb tanta duresa i persistència.

«Es genera una negativitat que afecta massa els jugadors. A mi no m’afecta, a ells sí. En el descans, els vaig dir: ‘¡Aquí no es mengen ningú! També em van dir a mi que era el càncer del Barça i aquí soc, en soc l’entrenador’», ha comentat Xavi destapant tot el malestar que sentia des de feia mesos i mesos.

Xavi, com si fos Clemente en la seva etapa en la selecció espanyola o Mourinho en els seus bel·licosos dies al Madrid, va disparar cap enfora per aglutinar un grup que projecta un joc irregular i frustrant. El tècnic blaugrana va mirar «a la premsa i a l’entorn», utilitzant una paraula inventada per Cruyff fa més de tres dècades (1992), però amb diferent destinatari.

Els xiulets que no va sentir Xavi

Johan parlava de l’«entorn» del club. Però l’interior. No hi va posar nom ni cognom. Però es referia a Antón Parera, que exercia de gerent en la presidència de Josep Lluís Núñez. Tampoc Xavi hi va posar nom ni cognom. Va parlar de la premsa en general. I de l’entorn.

Tot i que sí que va voler ser acurat a separar «l’afició» d’aquest missatge, encara que va ser el públic de Montjuïc el que va xiular en diverses ocasions durant la primera meitat, cansat de la debilitat defensiva (va encaixar el 0-1 als 18 segons de joc) i dels problemes estructurals que no es resolen.

«No, no vaig sentir els xiulets», va declarar Xavi esquivant el malestar que va emetre el públic des d’unes grades buides perquè va ser la pitjor assistència a Montjuïc. Malestar que després es va transformar en crits d’ànim per aixecar un equip que estava atordit.

Són dues setmanes dures i agitades per a Xavi. Dies inclusos negres, que tenen el seu origen en la derrota en el clàssic amb aquells dos gols de Bellingham que van provocar la denúncia de Gündogan. Des d’aleshores, el tècnic ha viscut en un territori volcànic.

Va haver de gestionar la primera queixa pública d’un jugador i va argumentar que era una qüestió «cultural». O sigui, la seva condició d’alemany va permetre a l’excapità del City dir el que suposadament tots veien al vestidor de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, però després callaven. A partir d’aquí, res va ser igual. Alguna cosa s’havia trencat allà dins, per molt que s’intentés camuflar en reunions, sopars i conjures.

El mal joc de l’equip

Però l’equip continuava jugant malament. Va guanyar a Sant Sebastià (0-1 i en el temps afegit amb el cop de cap d’Araujo), cosa que va desencadenar una versió tan crítica de Xavi («ha faltat intensitat, és inacceptable») com perjudicial cap als seus jugadors.

El paisatge es va enverinar amb la caiguda a Hamburg contra el Shakthar en el que Xavi va qualificar com «un bloqueig mental» com a explicació principal, sense reparar en detalls tàctics. Argument que després, tan sols quatre dies més tard, va ser rebutjat pel mateix Xavi negant que fos la causa de l’ensopegada europea ja que «va ser un problema de joc, no mental».

Fins que va arribar l’Alabès, que va trencar amb el gol de Samu l’idil·li que tenia segellat Montjuïc amb el Barça de Xavi. Es van sentir xiulets, per molt que Xavi no ho fes. Però es van produir. I en més d’una ocasió perquè en aquesta primera part el Barça es va difuminar perillosament, exposat a una derrota encara més gran que en aquest 0-1 amb el qual se’n va anar al descans.

El tècnic es va queixar després que les crítiques, que considera «exagerades i injustes», afecten «massa els jugadors perquè s’entra en un ambient de negativitat i tenim molts jugadors joves». No es va adonar, no obstant, que va ser, precisament, un veterà (Lewandowski) qui va renyar el jove més jove de la plantilla (Lamine Yamal), a qui no només va esbroncar en públic.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

El va esbroncar perquè no li va donar la pilota com desitjava i després li va negar la salutació, segons van recollir les càmeres de Movistar TV. L’equip va amb la llengua fora; Xavi, també. I cansat de callar el maltractament mediàtic que fa mesos que pateix, o així ho sent ell, va desempolsegar l’«entorn» traslladant el focus just abans d’una aturada que havia de ser de trasllat. Ho va traslladar Xavi del camp a la sala de premsa. No podia aguantar més. I es va quedar tranquil amb si mateix tot i que hagi alterat el mai tranquil ambient del Barça.

Però aquestes dues victòries (0-1 a la Reial i 2-1 a l’Alabès) suposen el millor arsenal possible per a Xavi, que no podia exposar-se a veure com se’n van van el Girona (34 punts), líder, o el Madrid (32), pendent del que faci l’Atlètic (en té 32 i un partit menys). El Barça, amb 30 punts, viu angoixat al dia, mentre el tècnic va disparar a l’entorn.