¿Es pot ser mare i futbolista professional? «No en tots els clubs de la Lliga»

A la Lliga espanyola només hi ha dues futbolistes que hagin sigut mares gestants. María de Alharilla, del Llevant, i Marta Corredera, exjugadora del Reial Madrid. Les seves històries són les dues cares d’una moneda. Pels seus clubs, per com se les ha tractat i per les necessitats que han tingut cobertes. Totes dues coincideixen: no es pot ser futbolista i mare en tots els clubs de la Lliga. Perquè no quedi a mercè de la sort, es necessita un pla d’acció comú, uns mínims que garanteixin la protecció de les mares esportistes. I, per tenir-ho, no cal sort sinó constància.

Va ser una decisió relativament fàcil. Marta Corredera (Terrassa, 1991) i el seu marit Pep ho van tenir clar. Feia temps que volien ser pares i, després de passar per l’altar, van voler intentar-ho. «Al final entre una cosa i una altra hi havia mundials, hi havia Eurocopes, competicions de clubs, tampoc acabàvem de veure mai el moment oportú. Després de casar-nos, el pare de Pep està malalt amb càncer. Això també va ser un detonant per prendre la decisió d’intentar quedar-nos embarassats, perquè al final nosaltres volíem que ell conegués una mica el seu net o la seva neta». S’hi van posar conscients que és un procés que de vegades és difícil. Tot i això, va passar «amb la punteria que a la primera ens vam quedar embarassats».

Moment de vertigen

Corredera, jugadora del Reial Madrid i internacional amb la selecció espanyola, vivia a Madrid sola quan ho va descobrir. La van envair les pors, les preguntes. «Tu tens al cap que ho vols, que passarà, però tampoc t’esperes que passi tan ràpid. Aquell moment va ser com: ostres, ¿ara què passa amb l’esport? ¿Què passa amb la meva vida? ¿I amb el club i amb la selecció? Ell estava vivint a Barcelona i jo a Madrid, sola», confessa.

Tot just saber-ho ho va comunicar a la metge i una de les físios de l’equip, que la van acompanyar a la ginecòloga abans d’informar el míster de l’equip en aquell moment, Alberto Toril. «Vaig deixar de jugar perquè òbviament la doctora em va dir que no tenia cap sentit córrer riscos». Ja havia estat jugant dues setmanes embarassada, fins i tot sense saber-ho, i no tenia sentit seguir. Era gairebé Nadal i va tornar a Barcelona amb la seva família.

«Al gener torno a Madrid a explicar-l’hi a Ana Rosell [directora esportiva del Reial Madrid]. M’entren molts dubtes, perquè és un moment de vertigen. Vaig parlar amb el club, vaig tornar cap aquí i vaig agafar la baixa mèdica», relata. En aquell moment, s’adona que no hi ha cap pla. «No es posen mesures específiques sobre la taula per al meu cas. Em truquen del club, no em truca ni Ana Rosell ni el responsable del femení, no sé si era del departament d’integritat. Em van proposar que, com que jo no podia exercir la meva activitat laboral normal, havia d’anar a ajudar els equips femenins a les tardes a Valdebebas a fer no sé què, estar allà des de les 19 hores de la tarda fins a les 21 h de la nit, per complir el meu contracte», rememora. «Jo en aquell moment em vaig quedar en xoc perquè el meu contracte és de jugadora professional i jo entenc que per a aquesta casuística hi ha d’haver un protocol o una cosa que m’empari. Que em protegeixi. L’últim que necessitava en aquell moment és que se m’apartés de l’equip i se m’enviés amb el planter, perquè jo crec que no és ni lògic ni ètic», afegeix.

De baixa, es va passar pràcticament l’embaràs entre vòmits, nàusees i marejos. No podia entrenar, ni que fos al gimnàs del costat de casa (que es pagava ella). «Honestament, per part del club jo no vaig tenir cap tipus d’ajuda en aquest sentit. A mi en cap moment em van trucar per preguntar-me com estava o si necessitava alguna cosa quant a condició física».

Passada la setmana 41, semblava que l’Ona no volia néixer. «Com a dones, al cap tenim el típic que veus sempre a les pel·lícules. És tot superidealitzat: tindràs un part natural, que tot anirà bé, que si epidural i després et plantes allà. Em van induir el part. Després de nou hores amb medicació i sense dilatar ni mig centímetre, em van fer una cesària». La recuperació va ser horrorosa. Dolor, punxades i molta inestabilitat emocional. I, de nou, es va tornar a veure sola.

«Estava en el grup de l’equip i poso que ja havia nascut la meva filla. Els vaig enviar una foto. Per allà rebo felicitacions de la major part de la plantilla, però no de totes. Hi ha gent que va decidir no felicitar-me. A partir d’allà jo em sento molt abandonada perquè no deixo de ser una jugadora de la plantilla, que és veritat que estic de baixa per maternitat, però que en teoria en algun moment d’un futur pròxim m’havia de reincorporar a l’activitat. Des del moment que jo dono a llum em sento molt abandonada perquè no tinc cap tipus de contacte amb el club, ni amb els físios, ni amb el preparador, ni amb un metge. Per a mi mentalment no va ser gens fàcil». Jo sabia que les esportistes érem cromos, però estem parlant d’una situació que abans de la de futbolista va la de persona. I en aquell moment la Marta persona es va sentir molt abandonada. És veritat que jo soc a Barcelona i estic de baixa, però això no significa que s’hagin d’oblidar de mi o que no em puguin ajudar», confessa mirant amb perspectiva el que ha viscut.

No ha pogut tornar a competir. La seva paret abdominal va quedar molt afectada per la cesària i, de fet, encara segueix de baixa i intentant recuperar-se després de gairebé un any i dos mesos d’agafar per primera vegada l’Ona. «M’he sentit tan sola i tan desprotegida que em fa ràbia, em fa por i em fa molta pena pensar que jo podia permetre’m el fet de buscar una solució pel meu compte, però que moltes altres dones no poden».

Amb l’apartat sobre la maternitat encara a la taula de negociació del nou conveni col·lectiu del futbol femení, Corredera té clar el que cal incloure. «Els clubs han de tenir una estructura preparada, ja no només per a la dona embarassada, sinó per a la dona per si mateix. Hauríem de tenir accés a ginecòlegs i a psicòlegs, en aquests casos sobretot. Els clubs, en aquests casos d’embarassos, haurien de posar a disposició de les jugadores un ofici i un entrenador personal. No dic que hagin de contractar a algú més, pot ser el mateix que està fent les funcions en el club, però la jugadora no pot estar desatesa».

View this post on Instagram

A post shared by Levante UD Femenino (@levanteudfemenino)

María Alharilla (Jaén, 1990) i la seva parella eren les mames de l’Hugo. Primer va ser la seva dona que es va quedar embarassada i va tenir el fill gran el 2019. Passats uns anys, va ser Alharilla qui va voler fer el pas. El 2023, amb aquesta decisió, es va convertir en la primera futbolista de Primera Divisió a quedar-se embarassada. «No volíem que es portessin gaire temps, però també crèiem que calia tenir el moment idoni per fer-ho. Una de les meves pors era com tornaria després de l’embaràs. Imagino que qualsevol esportista d’elit que hagi sigut mare té aquesta por», confessa, recordant la decisió que va prendre en el millor moment de la seva carrera. «Ho vaig decidir així perquè vaig creure que estant bé em recuperaria millor. Quan no estàs al 100% o la teva carrera va en declivi, pensava que seria més complicat recuperar-me i tornar a jugar».

En cap moment va tenir por que el Llevant no la recolzés. «Era una decisió que jo la tenia presa. Ho tenia clar i m’era una mica igual si el club em donaria suport o no. He tingut la sort que el club m’ha recolzat en tot moment». El conjunt granota es va bolcar, actuant amb la normalitat que té aquest tipus de situacions en la vida normal. Malgrat que els tres primers mesos van ser de repòs per evitar riscos (recomanació habitual en la fecundació in vitro), la resta de l’embaràs el va passar entrenant al costat d’un dels readaptadors de l’equip.

«No feia res al camp perquè em trobava incòmoda. L’important era mantenir-se i no perdre la forma per complet per poder tornar al més aviat possible i el millor possible. Estàvem tots una mica verds. Ens vam posar tots a estudiar i al final ell era el meu preparador físic individual», relata dels mesos previs al part. El dia que van conèixer el Víctor també va anar com la seda. «Jo no em vaig assabentar de res del part. Tot l’exercici i com he estat d’activa s’ha notat», explica, alhora que confessa que tenir el suport del club la va ajudar molt psicològicament en tot el procés.

View this post on Instagram

A post shared by Alharilla Casado Morente (@alharilla_17)

Va estar més d’un any sense trepitjar la gespa i, quan va tornar, l’alleujament la va envair. Ser mare l’ha fet millor futbolista, diu, i ara està en camí de recuperar la seva millor versió de nou vestida de curt. Tant en la seva tornada al camp com en el seu aprenentatge personal han anat de la mà del club granota. «Si la meva parella havia de venir i en mig de l’entrenament havia de donar-li el pit al nadó, no hi havia cap problema. De fet, jo recordo que els primers dies jo feia una aturada per treure’m la llet perquè no podia entrenar tot seguit ni treure-me-la. Ha anat sobre la marxa, segons el que jo necessités i així que jo anava demandant».

Dret bàsic

Notícies relacionades

El futbol espanyol, sense pla per a la maternitat: «No hi ha una regulació, es deixa molt a expenses dels clubs»

Entrevista a Patri Guijarro: «He necessitat ajuda psicològica per gestionar aquest estiu»

Alharilla és conscient que la seva situació és excepcional. El que ha viscut al Llevant és el paradigma d’allò que tota mare futbolista voldria viure. «Avui dia no es pot ser futbolista i mare en tots els clubs de la Lliga. Ara mateix, malgrat ser professionals d’etiqueta, ens falta molt per ser-ho de veritat. Al final el meu embaràs ha anat tot bé, però crec que si estigués en un altre club sí que podria haver tingut algun problema. No l’haurien resolt. No en tots els clubs, és clar, però sí que en alguns que tenen menys recursos».

Per això, reclama que totes les seves companyes, decideixin ser mares o no, tinguis les mateixes condicions bàsiques a l’hora de prendre la decisió. «És superimportant tenir un conveni que ens protegeixi. El que tenim ara no diu res d’embaràs ni de coses importants. En el nou que s’està negociant ara s’està treballant. Un dret bàsic com la maternitat ha d’estar cobert».