Vergonya aliena del futbol

Vaig estar fixant-me en l’últim partit de la selecció espanyola de futbol contra l’homònima escocesa. Una de les principals jugades del partit, la que va donar ocasió al segon dels gols espanyols, va ser com d’acudit de preses falses en els programes de televisió de finals d’any. Un jugador espanyol va xutar llarg, un altre futbolista de la mateixa samarreta va recollir l’envit, un col·lega escocès se li va interposar, però va perdre l’equilibri, de resultes de la qual cosa va arribar el segon gol. Va ser, per al pobre jugador que va caure, i segurament per als seus companys, i fins i tot per als seus compatriotes presents a la gespa de Sevilla, un fet degradant, una mala sort francament diabòlica. El seu equip nacional es va quedar sense manera de recuperar-se, i tothom, inclosos els entristits, va contenir el riure. 

És una anècdota, sense cap dubte. No passen amb massa freqüència situacions així, al contrari. Moltes jugades són bones, precises, els futbolistes es prenen seriosament com comencen i com acaben les jugades, i en general la qualitat és bona, o passable. Però alguna cosa passa avui en el futbol, no només dins el camp, perquè aquí també els àrbitres, que cada dia tenen una actitud més arbitrària, i més sospitosa de distracció de la seva missió d’arbitratge, sinó de portes endins, que fa que sentim que no està lluny el temps en què molta gent, a banda de riure’s de la situació actual, estigui pensant a dedicar-se a altres entreteniments. Com el de llegir, tant de bo.

Aquesta jugada que esmentava més amunt explica, a grans trets, problemes que es veuen al camp, relacionats amb distraccions de forma, i fins i tot de fons. El que no es veu, perquè això no passa, clarament, és el que amaguen els diferents nivells de llotja que té aquest joc. Els presidents, els alcavots, els àrbitres, els seus alcavots, els agents futbolístics (i els seus alcavots), que fan martingales a l’esquena de la naturalesa mateixa de l’esport: el respecte pels que el porten a terme als estadis i pels que els miren jugar. La passió, el decòrum de molts futbolistes, i de molts espectadors, que s’aprecia en els partits, contrasta cada cop més amb la falta de respecte de qui hi ha al voltant del negoci o que directament hi fan negoci. 

La societat, en general, viu una crisi d’autoestima, que es manifesta en les guerres, en els insults, en la distracció de la consideració dels adversaris, a qui es tracta com enemics i sobre qui cauen les diferents maneres de l’assetjament o la calúmnia. L’últim episodi major d’aquesta desgràcia, en aquest camp del futbol, estrictament, va ser la desconsideració que l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol va mostrar cap al llavors tan recent triomf de la selecció femenina. Aquest episodi va arribar al nivell d’un insult nacional, i internacional, i segur que tindrà la seva repercussió, ja la va tenint. Però hi ha raons per témer que la degradació que allò va posar de manifest és un epifenomen amb una profunditat que encara continua amagada.

Degradació

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

Tot conspira per la degradació del futbol. Per exemple, aquest incident espanyol (tan espanyol) va deixar enrere algunes baralles que no es van resoldre de debò, per exemple, pel futbol dels homes, amagats rere el seu ego professional. I els directius de la selecció que van fer els ulls grossos continuen sent, en realitat, els protagonistes del comandament que semblava que se n’havia d’anar per la porta estreta de la ignomínia comuna. 

No ha passat gaire, i poc passarà, sembla. És un exemple, igual que en el futbol de camp l’error desgraciat del futbolista escocès va ser clarament objecte de riota, la suposada serietat que semblava que seguiria a la terrible acció de Rubiales segueix a mitges, com si el futbol fos només un mirall trencat o una broma de fira. Un esport que des de fa anys, en els racons més íntims o secrets, causa, ai, vergonya aliena.