Més d’un dia corrent, un àngel de la guarda i la connexió dels últims de l’Ultra Pirineu

26 hores, 3 minuts i 14 segons. 100 quilòmetres i 6.600 metres de desnivell entre muntanyes: pujant fins al cim i baixant fins a l’infern amb una calor asfixiant. En aquest temps, l’Àlex i l’Eladio van acabar l’Ultra Pirineu més d’un dia després que es donés la sortida des de la plaça Porxada de Bagà. No es coneixien quan s’acabava el compte enrere i arrencaven la carrera dissabte a les 5.30 h del matí. No obstant, aquest diumenge, a les 7.33, han arribat sent una sola persona, després de crear un vincle que els unirà per sempre. L’Àlex i l’Eladio han sigut els últims de travessar la línia de meta, en el lloc 620.

El rellotge que presideix l’arribada de l’Ultra Pirineu s’havia hagut de reiniciar. Després de completar-se les primeres 24 hores de carrera, tornava a començar a comptar, sumant-li minuts a una marca que, en realitat, ja era de gairebé 26 hores. El Gilbert esperava rere les tanques. Com tants altres, esperava a l’arribada dels últims valents que venien en temps per poder acabar la prova abans de les 8 h del matí, hora de tancament de la carrera.

Ell va estar en la mateixa situació fa dos anys. El Gilbert va ser l’últim a travessar la línia de meta en l’edició del 2021. Sap perfectament com pesen les cames, com et traeix el cap i com costa cada metre després de portar més d’un dia corrent. Per això, des que ho va viure, ha acudit cada any a rebre els últims corredors de la prova d’ultradistància.

«Un magnetisme»

«Reviure aquell moment va ser molt especial i emocionant per a mi. Vaig veure des de fora la seva emoció i la de la seva família. Es crea una connexió, un magnetisme, entre els que portem moltes hores a les cames i al cap. Desvaries en molts moments, i es crea un ambient molt bonic amb gent que coneixes pel camí. Entre els que anem darrere es crea una unió. Entra en la màgia de la ultradistància», confessa el corredor, que aquest any només ha acudit com a espectador a la cita de Bagà.

«Hem estat parlant. Ha sigut una conversa entre tres persones que les apassiona el mateix, que han patit i han disfrutat amb el mateix. Veure’ls arribar, abraçar-se amb la seva família, quan els ruixaven amb cava... La connexió entre ells ha sigut espectacular. Dues persones que s’han conegut en carrera, que han fet molts quilòmetres junts i que han volgut arribar junts», afegia.

#SUP100K Arribar a meta és una victòria. 🏆 Celebrem l’arribada de l’Alejandro, dorsal 1163, l’últim finisher de la SALOMON ULTRA PIRINEU 100K 2023! 🎊🥳🎉 Enhorabona, Alejandro! Que corri el cava! 🍾🍾🍾🍾 Te’l ben mereixes campió! 💪 #SUP2023 #ViuLaSUP2023
📸Grava CS & Sergi… pic.twitter.com/kFik9qY8D0

— Salomon Ultra Pirineu (@UltraPirineu) 1 de octubre de 2023

Pocs minuts abans de les 7.33 hores, va començar a sonar, un altre cop, ‘L’últim dels mohicans’. A la llunyania, l’Àlex i l’Eladio van enfilar els metres finals, ovacionats i emocionats. Al fons, a través de l’arc d’arribada, veien els seus familiars esperant-los. Anhelaven la seva abraçada. Un últim esforç junts els va portar a l’èxit, 26 hores, 3 minuts i 14 segons després de quan van començar a córrer.

Quan va arrencar l’aventura, no obstant, no es coneixien. Possiblement haurien coincidit el dia previ, durant els preparatius de la carrera, o haurien creuat mirades abans de la sortida. Abans de l’Ultra Pirineu eren dos desconeguts. Però el destí, o potser la sort, va fer que es trobessin quan l’Àlex es plantejava abandonar en el quilòmetre 70. Als 50 anys afrontava la seva primera Ultra Pirineu i a les cames els faltava fons. Havia decidit apuntar-se a l’Ultra a última hora per fer-la amb un amic, però els pocs mesos de preparació li estaven fent efecte i notava que no podia més. En el 51 ja se li havia passat acudit, però el cap li deia que podia, que si no es rendia travessaria la meta. I a 30 km del final va conèixer l’Eladio. «És el meu àngel de la guarda», confessa. Tot i que primer ell ho va ser per a l’Eladio.

Dolors estomacals

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

L’Eladio anava amb pas ferm fins que es va quedar encapsulat entre dues grans pedres. L’Àlex se’l va trobar i no va dubtar a ajudar-lo, aconseguint treure’l. A partir d’aquí van començar a compartir la carrera. A mesura que restaven quilòmetres es van anar unint, explicant-se la vida, donant-se ànim i empenyent-se l’un a l’altre. Es va donar suport quan, tant a un com a l’altre, els van aparèixer els dolors estomacals i musculars.

A falta d’11 quilòmetres, arribava el moment de donar-ho tot. «L’Eladio m’ha dit: ‘¡Comença a córrer! ¡Que ho fem, però comença a córrer, que no arribem!’». I així ho van fer. Agafats de la mà van arribar a Bagà amb mitja hora de marge sobre el tancament, ovacionats pels aficionats que van matinar per rebre’ls i amb corredors com Marta Molist (guanyadora d’aquesta edició) o Miguel Heras (segon aquest any) esperant-los. Perquè això és la muntanya. Sortir sol, a enfrontar-te amb la natura i la teva ment, i arribar amb una motxilla enorme d’amistats i aprenentatges.