Així Montse Tomé va conèixer Vilda: «Era el meu professor de tàctica i em va trucar per a l’‘staff’. Jo flipava»

Ara bé, Montse Tomé es va desmarcar contundentment de la controvertida actitud del president de l’RFEF en la celebració del Mundial d’Austràlia, amb el ja arxiconegut petó a Jenni Hermoso inclòs. Va mostrar una postura diametralment oposada a la de Vilda, que va ser de suport a Rubiales. Ara, fruit de les circumstàncies, però fonamentalment de la seva experiència amb la selecció espanyola, assumirà les regnes d’un equip nacional que vol continuar marcant una època en el futbol femení internacional. Serà la primera dona a ostentar el càrrec i s’estrenarà al setembre contra Suècia i Suïssa en la competició de la Nations League.

Inicis en les categories inferiors

Montse Tomé (Oviedo, 1982) ha sigut la gran contribució asturiana a l’èxit mundialista de les Jenni Hermoso, Alèxia Putellas, Olga Carmona, Aitana Bonmatí... Ella mateixa va ser jugadora internacional amb Espanya i, segons asseguren els que saben d’això, ha sigut clau en el gran funcionament d’Espanya en aquest últim Mundial. La de Siero, que va destacar com a futbolista en el seu moment, va complir el seu somni de guanyar la Copa del Món ja com a entrenadora.

Va entrar en el cos tècnic de la selecció nacional el 2018, per treballar amb les categories inferiors i amb l’equip principal, com a assistent de Jorge Vilda. Abans, havia destacat com una de les futbolistes més importants d’Astúries en tota la història del futbol femení.

Tomé va jugar a futbol des de ben petita, però no seria fins als 12 anys quan es va enrolar en un equip de Siero, el Romanón. Després es va continuar formant a l’Oviedo Moderno, club en el qual es va forjar i va arribar al primer equip. El pas a l’aparador nacional li va fer agafar les maletes i posar rumb a clubs importants en el panorama nacional, com el Llevant i el Barcelona, per acabar tornant de nou a l’Oviedo Moderno.

Pregonera a la seva terra

Però abans d’iniciar aquesta carrera, Montse Tomé va haver d’obrir-se espai no sense dificultats, tot i que ella tregui ferro a l’assumpte i ho expliqui sense donar-se més importància. «Vaig començar a jugar sense equip, jugant amb nois. Ara, veig aquestes futbolistes amb els recursos que tenen a la seva disposició, que poden viure de la seva professió, i el que estan aconseguint i és una situació que per a mi era impensable», deia ella mateixa en una entrevista a LA NUEVA ESPAÑA, del grup Prensa Ibérica, abans d’exercir com a pregonera a les festes del Carmín de la Pola del 2021.

¿I com recorda ella el començament de tot? «Jo vaig començar a jugar a futbol al carrer. Vivia al barri de la Isla i allà em vaig criar. Vaig aprendre a jugar a futbol a la plaça petita, que anomenem El Parquín, on sempre em trobaven jugant amb els amics. És una cosa que s’ha perdut ara. A mi m’agrada recordar-ho perquè el futbol del carrer forma part de la meva història. Jo era una mica trapella i molt inquieta. No tinc imatges de trencar res, però sí d’anar a demanar la pilota al primer pis perquè l’havíem colat allà», rememora Montse Tomé.

Altres esports

A partir d’aquí, va començar la seva lluita per competir en el futbol base, una fita molt difícil per a una nena en aquella època. «Com que abans no es podia jugar a futbol mixt, jo volia jugar a l’equip de Pola, que és el Romanón, però no em van deixar perquè era una noia. Així que vaig fer altres esports com karate, handbol i natació a l’estiu. Jugava al carrer amb els amics, durant l’esbarjo, però en un equip vaig començar amb 12 anys, al Romanón. Vaig estar allà un any i després me’n vaig anar al Tradei, es deia; després al Peña Azul, i després a l’Oviedo Moderno. Hi vaig estar 14 anys. Després al Llevant, al Barcelona, i vaig tornar a l’Oviedo Moderno», va explicar en l’entrevista a LA NUEVA ESPAÑA l’ara gran protagonista de l’actualitat esportiva (i no esportiva) nacional.

Jugant al Llevant, un dels clàssics femenins, Montse Tomé va arribar a conquerir la Superlliga, la màxima categoria, en la temporada 2007/08. Les seves grans actuacions li van servir per ser internacional amb Espanya. I, per descomptat, va tornar a Oviedo per acabar la seva carrera en el club Moderno. Perquè la seva Astúries natal sempre la va atraure molt. Fins i tot ara, que per les seves responsabilitats per a l’RFEF resideix a Madrid, fa escapades a Pola de Siero quan pot.

L’amotinament

Va ser precisament Jorge Vilda, ara fulminat, el que va apostar directament per Tomé. Amb prou feines es coneixien, però el tècnic ho va tenir clar. Va ser poc després que l’asturiana s’hagués tret el curs d’entrenadora. Ella no ho va dubtar. Va acceptar al moment. Al costat de Vilda li ha tocat guiar el barco en els temps més convulsos, els de l’amotinament d’algunes futbolistes. Malgrat el terratrèmol creat, Vilda es va mantenir a la superfície amb la ratificació de Rubiales i de la Federació Espanyola. I, al seu costat, Tomé, una peça clau per entendre l’engranatge de la selecció que aspira a convertir-se en campiona del món.

Ella mateixa explicava així el tàndem que va formar amb Jorge Vilda: «Jo estava fent el curs d’entrenadors de la Federació i Jorge era professor de tàctica. Quan vaig acabar el nivell d2, em va trucar i em va proposar entrar en l’‘staff’. Jo flipava. Vaig dir que sí, però que havíem de donar-nos un temps per veure si la cosa funcionava. I sembla que funciona perquè ja fa cinc anys que hi som». La consecució del Mundial d’Austràlia ja va ser la prova irrefutable que aquest equip tècnic va quallar.

Canvi de camí

Notícies relacionades

Som de mar

El Barça vol el seu desè títol coper, a l’avantsala de la final de Bilbao

Però les turbulències del cas Rubiales han acabat per fer tremolar tot. Jorge Vilda va triar un camí en aquest cas. I Montse Tomé en va agafar un altre. Ara, Vilda ha caigut i l’asturiana agafa les regnes d’una selecció campiona del Món. Però, de segur, tot això no canviarà la seva manera tan natural d’explicar les coses. Com ho fa amb la seva trajectòria vital i futbolística: «No tinc experiències negatives i soc el que soc gràcies a l’inici al carrer, als meus pares, a la meva família i a l’educació rebuda».

També amb naturalitat assumeix els avenços que han aconseguit les dones en el futbol, i el camí que els queda per recórrer. «La meva generació, de nenes, no teníem referents femenins en el futbol. Ara totes les nenes que juguen tenen les seves referents, coneixen les futbolistes i les segueixen. Les idolatren. Ja està el camí fet. Ha canviat tot: el seguiment, el tracte dels mitjans, els estadis...», recalca, sabedora, tot i així, que «el futbol femení no es pot comparar amb el masculí». Perquè, tal com remarca Montse Tomé, «és un esport jove en el qual hem de crear el nostre propi camí». I ara ella serà la principal guia espanyola perquè les dones transitin aquest camí amb rumb fix al futur i deixant enrere, en el passat, el «terratrèmol Rubiales».