Les claus d’Anglaterra: una selecció amb ‘segell Sarina’

La selecció anglesa no s’entén sense Sarina Wiegman, capaç de transformar el potencial del talent d’un país que sempre s’havia quedat a les portes de tot en un èxit absolut i històric. Vigents campiones d’Europa, les ‘Lionesses’ buscaran convertir-se en un equip llegenda si aconsegueixen la doble corona en tan sols tretze mesos.

La immensa feina feta en els últims anys per crear una estructura professional i idònia per al desenvolupament del futbol femení està collint els seus fruits. I el que va passar l’any passat a l’Eurocopa, segurament el torneig de futbol femení més ben organitzat dels últims temps o fins i tot de la història, no va ser casualitat.

Invertir en les categories inferiors, en el desenvolupament de l’estructura dels clubs, millorant el dia a dia de les jugadores. Però també van apostar molt fort per Sarina, una seleccionadora que va fer campiona d’Europa i subcampiona mundial un combinat dels Països Baixos que abans de la seva arribada mai havia arribat a lluitar per un títol, ni ho ha tornat a fer. Des de la seva arribada, les ‘Lionesses’ firmen un estratosfèric registre de 2 finals, 30 victòries, 7 empats i una sola derrota, amb què han creat una mentalitat guanyadora que és una de les principals característiques d’aquest grup, el rival d’Espanya a la final del Mundial. 

1. Reinventar-se després de la lesió de tres peces clau

Abans d’arrencar el Mundial, i fins i tot amb els dos primers partits amb victòria per la mínima davant Haití i Dinamarca, hi havia dubtes amb Anglaterra. Tres de les seves peces clau es perdien el torneig. La primera, la seva capitana: Leah Williamson, que es va trencar el lligament encreuat anterior del genoll a l’abril. Fonamental per la seva jerarquia, lideratge, sortida de pilota i organització del joc, també perquè Sarina no tenia gaires més opcions en la posició de central esquerrana. La segona, Beth Mead, màxima golejadora de l’Eurocopa passada i actual Pilota de Plata. I la tercera, Fran Kirby, diferencial en atac. Tres baixes sensibles que s’han notat en el joc de l’equip, però amb canvis tàctics en algun cas, i amb la profunditat de la plantilla en d’altres, Wiegman ha sabut reinventar-se.

2. Canvi de sistema

Els dos primers partits esmentats de la fase de grups van treure a la llum diverses carències en la selecció britànica, com la falta de fluïdesa en el joc i la poca seguretat defensiva. Va ser contra la Xina quan van canviar a un 3-5-2 amb Lucy Bronze i Rachel Daly de carrileres. I reforçant la defensa amb Jess Carter i Alex Greenwood com a centrals en sistema de tres és quan l’equip va fer més sensació d’equilibri i seguretat. 

Malgrat tenir més possessió que el rival en tots els duels, no s’ha vist un domini al centre del camp que sí que hi va haver a l’Eurocopa. De fet, Keira Walsh, Georgia Stanway i Ella Toone han tingut poc protagonisme.

3. Potència ofensiva

Sense Mead, Kirby ni Ellen White, que s’ha retirat, el trident en semifinals va estar format per Ella Toone, Alessia Russo i Lauren Hemp. Una increïble capacitat ofensiva i amb molt atac. Probablement, l’equip amb més recursos en atac de tot el campionat. I en el cas que elles tres no funcionin, Sarina compta també amb les alternatives l’heroïna de la final de l’Eurocopa, Chloe Kelly, la prodigiosa Lauren James, que podrà tornar a jugar després de ser sancionada amb dos partits després d’autoexpulsar-se en vuitens de final, i la golejadora Bethany England.

4. Caràcter competitiu

El gran maldecap per als entrenadors rivals quan plantegen el partit. Aquest gen competitiu en qualsevol situació o context que es presenti, que fa que mai se’n vagin del partit, que s’adaptin, sobrevisquin i acabin imposant-se d’una manera o una altra. Poden aixafar el rival per la seva capacitat atlètica, ritme o atac, però no se senten incòmodes quan són dominades, saben patir i castigar el contrari amb el mínim error. També els va bé que no passi res i que tot es decideixi en una jugada aïllada o a pilota aturada. Guanyen amb l’experiència d’haver tirat sempre endavant.

5. Unió del vestidor

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

Per acabar, i no per això és menys important, la unió al vestidor, tant entre jugadores com amb la seleccionadora. Fan activitats conjuntes en el seu temps lliure, s’admiren i es desfan en elogis l’una de l’altra.

I totes adoren Sarina, que, al final, res s’entén sense el seu segell.